Autores Varios - Transformacions

Aquest clima permissiu davant els estirabots de Riba es trencaria parcialment amb la publicació l’any 70 del disc Dioptria. En la recepció del disc, és curiós notar com certs comentaristes culturals de les revistes catalanes intenten donar compte dels valors d’un producte que no els és dedicat. Manuel Nadal hi dedica una columna a Tele Estel titulada «Les ulleres d’en Pau Riba» on la meitat del text tracta sobre els problemes de vista de Carles Riba. En la resta, fa una ressenya positiva del disc, tot i que afirma paternalista que: «és veritat que de moment el noi, ja amb ulleres, és una mica empipador, una mica excessiu» (1970: 13). Més curiós és l’article que Àlvar Valls hi dedica a Serra d’Or, on en critica la manca de compromís i també la poca atenció de Pau Riba a les circumstàncies que poden haver causat l’estat decrèpit de Conxita Casas, protagonista d’una de les cançons més difoses de Riba. Escriu Valls, sense un deix d’ironia:

La meva queixa a Pau Riba es refereix a la manera d’enfocar algunes de les seves denúncies. En particular a la cançó on parla de la Conxita Casas −un personatge que presenta la dona senzilla del país−. Per bé que diu moltes veritats −possiblement tot el que hi diu és veritat−, Riba descarrega tota la seva fúria i tot el seu sarcasme contra la pobra Conxita, sense cercar la motivació dels seus defectes i de les seves mancances. És inqüestionable que abunda molt, dissortadament, el tipus de dona que, externament o internament, és un sac de patates, «un mamellot de greix» (no de grassa, ep!), que diu Riba. Però Riba oblida −o negligeix− de consignar que si la Conxita és d’aquella manera, no ho és per voluntat pròpia, ni tan sols per un consentiment passiu, sinó per unes circumstàncies molt concretes −que no es produeixen solament al nostre país− que l’han configurada així (Valls, 1970).

Sembla que Riba no va insistir encara prou en la manca de compromís del seus textos, d’on el calc del castellà (grassa en comptes de greix) és destacat com a única transgressió en una de les cançons més trencadores del cantautor. Les crítiques de Nadal i Valls obvien l’aspecte del disc que generaria més polèmica: la dedicatòria on Riba proclamava un exili familiar que, per ser qui era la seva família, significava la deserció d’un mode d’entendre la cultura catalana, cap a l’exili a un país que, enfront de la genuïnitat lingüística associada a l’autenticitat cultural, denominava, el «país de les faltes d’ortografia», hi deia Riba:

me’n vaig i deixo aquesta covarda vella tan salvatge terra me’n vaig i abandono aquesta pobra bruta trista dissortada pàtria me’n vaig i em despedeixo dels familiars i amics i també de mossèn guix −actual bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona− el qual creient facilitar-me el bitllet d’entrada em donà sense voler el bitllet de sortida cap al país de les faltes d’ortografia on el cel s’il·lumina cada dia amb els colors de l’alba i el crepuscle on els arbres s’omplen amb les cançons de les flors... (Riba, 1970: s. p.).

Un altre cop els versos d’Espriu apareixen com a crida a una continuïtat que aquí es trenca. Si potser el to líric del prefaci de Riba a Dioptria féu que alguns comentaristes hi poguessin passar per sobre, no va ocórrer així amb les respostes més directes de les entrevistes que se’n seguiren a Fotogramas i Destino, on el cantant focalitzava la seva crítica en el personatge de Carles Riba, al qual denomina reiteradament «feixista». [21]Ben aviat la secció de cartes al director de Destino s’ompliria de protestes i Rossend Llates hi publicaria un llarg article dedicat a interpretar el fet, on escrivia:

Algunos, a propósito de ese aparente desafío del nieto al abuelo, han hablado de rupturas entre generaciones y de casos freudianos. (...) Pau Riba, quiera o no quiera, guste o no guste de ello, pertenece a un linaje intelectual y todas las melenas, barbas, camisetas y pantalones despreciados no disimulan un fondo arbitrado y complicado. Como su acratismo tan barcelonés que ya es «barcelonino», pariente de los soñadores de fin de siglo (Llates, 1970: 9).

No hi ha doncs lloc des d’on sortir-se de les línies de continuïtat. Fins i tot la voluntat de ruptura lliga Riba a la tradició de l’acratisme barcelonès. Molt més irònic, Joan Fuster considerava que Pau Riba el que tenia era un trauma infantil i l’imaginava orinant de petit sobre els poemes del seu avi en un article destinat a exaltar la prosa de Riba, el nét!, molt més bona, segons Fuster, que la dels seus avis, i acabava afirmant: «don Pau y don Carles eran unos hombres tan formales que habrían perdonado las injurias en gracia a la literatura. Catalana, por descontado» (1970b: 5). I és que, davant dels generacionalistes bilingües, la catalanitat de Pau Riba mai no es posa en entredit. Ell mateix quan titula el seu disc «Dioptria» entra en el debat emprant un altre cop un símil patològic, l’afecció de vista que tothom sembla assumir que ha heretat en via directa del seu padrí Carles.

4. NIHIL NOVUM SUB SOLEM?

Arribats fins aquí, resulta complicat extreure conclusions sobre un panorama en crisi sense pretendre ordenar-lo, és a dir, integrar-lo en un nou discurs de cohesió: el de la crítica que retrospectivament imposa la seva pròpia lògica sobre l’heterogeneïtat cultural. Pretenia només en aquestes pàgines situar-me en l’inici d’una dècada que marcaria alguns dels camins que afecten la literatura catalana fins a la contemporaneïtat. La «crisi» tematitzada per la crítica a finals dels seixanta suposa un punt d’inflexió sobretot perquè permet sortir del prosceni cap a l’escenari de la vida pública algunes de les tensions que habiten encara ara la complexa subsistència d’una cultura catalana que, per sentir-se viva, necessita periòdicament escenificar les seves crisis i entretenir-se de vegades amb preocupació i d’altres amb delectació quasi sadomasoquista en la recerca de les patologies que l’afecten. He volgut fer veure com la situació de crisi converteix el discurs de coherència que hauria de permetre reinventar un vincle d’unió en un discurs neuròtic, o potser senzillament supersticiós, és a dir, en el sentit que atorgava al mot Ciceró a De natura deorum, el que defensen aquells que resen constantment perquè els fills els sobrevisquin, i doncs, podríem afegir, els que obliden resoldre el present preocupats únicament per assegurar la continuïtat del que consideren unívocament la seva saga. Potser també fins un cert punt supersticiós, el model de normalització cultural tampoc no ens ha permès superar algunes de les nostres neurosis i així ens trobam, ja a principis del segle XXI, en una cultura, diuen, singular i universal, en què els ciutadans de Catalunya no són ben bé catalans, els fòrums «de les cultures» esdevenen espais Movistar i els consellers catalans de l’esquerra verda demanen que plogui a la Mare de Déu de Montserrat. Eppur... si muove?

BIBLIOGRAFIA

BADIA, Lluís (1968): «“No” a la portada del “Lavínia 2016”», Oriflama 75 (setembre), p. 3.

CAPMANY, Maria Aurèlia (1969): La joventut, és una nova classe?, Barcelona, Edicions 62.

— (1970): «Vells i joves, seductors i seduïts», Serra d’Or 127 (abril), pp. 3-4.

— (1979): «El discurs del conseller de cultura, Pere Pi i Sunyer», Serra d’Or 234 (març), p. 41.

CARANDELL, Josep M. (1969): «La filosofía de una nueva generación», Destino 1.659 (juny), p. 42.

— (1989): «Arqueologia de la Gauche Divine», Lletra de Canvi 22 (octubre), pp. 7-9.

CASAS, Àngel (1970): «¿Crisis en la cultura catalana? Mesa redonda con Molas, Porcel y Moix», Destino 1.692 (març), pp. 24-26.

CASTELLANOS, Jordi (2004): «Josep Maria Folch i Torres i el mercat literari», dins DD . AA : En Patufet, cent anys, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 7-21.