Autores Varios - Transformacions

La qüestió de la crisi i la definició cultural ocupa també, entre molts d’altres, un article estranyament confús per provenir de la ploma de Joan Fuster (1970), on el crític valencià respon unes declaracions de Josep M. Castellet respecte a la tendència, deia, des de l’àmbit català, a «menysprear la cultura catalana que s’ha fet en llengua castellana». Resoldre la qüestió obliga Fuster a intentar definir els límits del qualificatiu «catalana» adherit al que denomina «unes concretes construccions de cultura» elaborades en castellà. Fuster accepta que les cultures no monolingües són freqüents, però no arriba a afirmar l’opció pluriligüe per a una cultura catalana que tampoc no lliga únicament a la producció en català. L’ús del castellà per part d’escriptors catalans, conclou, s’hauria de considerar cas per cas:

Sigui com sigui, la justificació del nom ètnic adquireix la seva plena vigència en l’«ús» immediat que una cultura arriba a aconseguir. Vull dir: cada «cultura» té les fronteres que li fixen els tràmits regulars del seu funcionament, entre els quals figuren la tradició genuïna, la problemàtica social que recull i el mercat de destinataris. No sé si m’explico tan clarament com caldria. Tornant al cas que ens ocupa, és obvi que la presumpta «cultura catalana que s’ha fet en llengua castellana », tot i tenir sovint molt de catalana −hauríem de puntualitzar-ho detall per detall−, pertany a una tradició, a un ordre d’interessos i a un públic consumidor que no són pròpiament «catalans». Sobre la «catalanitat» de la «cultura» feta en català, seria superflu d’aturar-nos-hi (Fuster, 1970a: 47).

Sembla, doncs, afirmar Fuster: la cultura catalana és la dirigida a un públic català que en sabrà reconèixer la catalanitat, una resposta potser lògica però que esdevé aporètica quan la naturalitat del consens al qual apel·la ha estat esquerdada. De fet, aprofitant-se de les esquerdes, en altres mitjans es va construint un miratge de normalitat cultural en el si del franquisme on la llengua hauria deixat de ser definitòria de la catalanitat d’un producte. Segons una editorial també un poc ambigua de Tele/eXprés publicada el dia de Santa Llúcia del 69, la solució a la crisi passa per fer que «el esfuerzo cultural catalán sea traducible, se convierta en libros en castellano, en francés, en inglés» (S. n., 1969: 6). I convé observar que afirmar que l’esforç cultural s’ha de traduir a altres llengües no és igual que dir que la literatura catalana ha de ser traduïda. Continua l’editorial demanant: «una reconsideración del papel mundial de la cultura catalana, a partir de la lengua como instrumento de expresión, pero no acabando en la lengua, que es donde pueden estar las causas de la crisis y del agotamiento» (S. n., 1969: 6). Les conseqüències de l’enunciat podien espantar els escriptors catalans que veien afirmar-se a les pàgines del mateix diari un nou grup de pressió d’expressió majoritàriament castellana que feia del seu cosmopolitisme estendard d’un nou model de cultura catalana que si bé no coincidia absolutament amb el que s’afirmava en l’entorn de la gauche divine, en podia emprar l’estètica per presentar-se com a modern. També a Tele/eXprés, Joan de Sagarra titulava la seva columna del 12 de gener de 1970 «¿Es usted buen catalán?», i hi manifestava la seva incomoditat davant d’un model de catalanitat que considerava excloent i que li feia qüestionar-se la seva pròpia «catalanitat»:

A medida que voy leyendo en los papeles públicos, bien sea en la lengua de Cervantes o en la de Ruyra, comentarios en torno a la «crisis» de la cultura catalana (...) me atosiga la idea de que tal vez yo, y algunos que piensan como yo, no seamos unos buenos catalanes. Y es que eso de ser un buen catalán, un catalán como San Jorge manda y ordena, cada vez resulta más complejo. Porque, vamos a ver, ¿es un buen catalán el que escribe, con el corazón y el hígado en la mano, de las cosas de su tierra en los periódicos, en la prensa castellana, que se publica en castellano? ¿Es un buen catalán el que piensa que Pau Casals, el glorioso exiliado, el «catalán 69», hubiera podido hacer mucho más por la música catalana, por nuestros músicos, desde aquí y no desde su exilio? (...) ¿Es un buen catalán el que prefiere las canciones de los Beatles a las de Lluís Llach? ¿Es un buen catalán el que compra la edición francesa de un ensayo de Simone de Beauvoir porque le sale más barata que la traducción catalana de dicho ensayo? (Sagarra, 1970: 7).

Les fissures del consens que ha de determinar els límits i la idiosincràsia de la cultura catalana, doncs, es posen de manifest en el marc d’aquest context de crisi, com també les seves limitacions a l’hora de definir-se com a cultura completa on hi hagi tant científics com contraculturals. Desproveïda dels lligams amb la llengua i en plena crisi literària, la «catalanitat» esdevé una qualitat que costa de definir més enllà de la menció a una tradició comuna que ha estat interrompuda. Per definir-la, Domènec Guansé (1969) recorre, en un nou article sobre la crisi cultural, als intents de Josep Ferrater-Mora i Rodolf Llorens d’identificar des de l’exili les qualitats dels catalans: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia, segons el primer i, tot al contrari, segons Llorens, la mancança d’aquestes qualitats. [10]La resposta, per a Guansé, s’esdevé de la percepció de la cultura catalana com a integrada per una dinàmica contradictòria, on fins i tot hi ha qui podria atrevir-se a pensar que hi conviuen, escriu emprant una imatge de Llorens, Ariels i Calibans. [11]Veiem un altre cop com la sortida aparent a la dificultat de travar una definició cultural unívoca en un moment de crisi del discurs de cohesió, resulta de la constatació d’un corrent divergent però continu dins del marc cultural, d’una dissidència que no distorsiona el projecte comú en tant que n’és tan sols un apèndix que manté també unes línies de continuïtat al llarg de la història.

2. RUPTURES I CONTINUÏTATS (MÉS O MENYS) GENERACIONALS

I és que l’obsessió pel que ja Eugeni d’Ors havia denominat la «Santa Continuació» serà la causant d’una altra «neurosi» que afecta el camp cultural en el vèrtex 69-70, i que es manifesta en la reflexió sobre els vincles del passat amb el futur que haurien de reafirmar la catalanitat dels joves que s’incorporin a la tasca cultural. Tot plegat es concretarà en un debat sobre la necessitat de disposar d’una «nova generació», una necessitat que, des de llavors, ha condicionat el camp literari català generant una dinàmica per la qual sembla que cada nova fornada d’escriptors que vol escenificar un canvi s’hagi d’afirmar en una rúbrica sota la qual s’ubiquen els corresponents «joves escriptors» (un qualificatiu, aquest, que sovint es lexicalitza fins al punt que resulta fàcil conèixer algun «jove poeta català» que voreja ja els quaranta anys). Sigui com sigui, en la cruïlla que ens ocupa, el debat sobre les «joves generacions» pren una doble significació: implica una reflexió sobre la continuïtat cultural però també suposa una possibilitat d’internacionalització per a la cultura catalana, que pot recontextualitzar la seva crisi en el marc del debat més ampli que a finals dels seixanta ha promogut la manifestació pública d’una cultura identificada com a «jove» i vinculada al maig del 68 i els seus epígons. Debatre sobre els joves i el seu enfrontament amb la tradició és també inserir-se en un debat al dia a Europa i als Estats Units, un debat que prendria un caràcter específic en el context català, on, a les reflexions sobre les diferències dels joves, se sumaven les pors davant de la seva pèrdua d’identitat. Així, des de les pàgines de Serra d’Or i Oriflama s’argumenta sovint que l’accés a la cultura de consum dels joves els podia conduir a un allunyament respecte de la tradició catalana i el seu viratge cap a uns nous referents que es qualifiquen sovint d’artificials. En un dels articles que, com veurem, motivaria l’inici públic d’aquest debat generacional, Josep M. Carandell (1969) notava com a característica fonamental de la «nova generació catalana», la importància que l’element artificial ocupava en el tractament de les obres. L’artificialitat celebrada per Carandell seria presa per d’altres com una amenaça a les arrels culturals, substituïdes per referents forans, empeltats i, doncs, artificials.