Autores Varios - Transformacions

BENET, Josep (2000): «20 anys d’ajuntaments democràtics», dins Aracil, Rafael i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya I, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 199-220.

CADENA, Josep Maria (2004): «El projecte editorial de l’Avui», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació V, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 91-109.

CARR, Raymond i Juan Pablo FUSI (1981): Spain: Dictatorship to Democracy, Londres, George Allen & Unwin.

CARRILLO, Santiago (1976): Mañana España. Conversaciones con Régis Debray y Max Gallo, Madrid, Akal.

FARRÀS, Andreu i Pere CULLELL (1998): El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta.

FAULÍ, Josep (2004): «Els diaris de la Transició», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació V, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 116-118.

LAMPEDUSA, Giuseppe Tomasi di (1961): Il Gatopardo, Milà, Feltrinelli.

LÓPEZ CRESPÍ, Miquel (1994): L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Palma, El Tall.

— (2000): Cultura i antifranquisme, Barcelona, Edicions de 1984.

LORÉS, Jaume (1985): La Transició a Catalunya (1977-1984). El pujolisme i els altres, Barcelona, Empúries.

MELIÀ, Josep (1977): La nació dels mallorquins, Barcelona, Selecta.

PONS, Damià (2006): El jonc i l’aritja. País, cultura, política, Palma, Lleonard Muntaner, Editor.

RAMENTOL, Santiago (2004): «TVE : Allò que la memòria no sol recordar», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació V, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 79-89.

RIEGO, Carmen del (2006): «Los protagonistas del golpe disfrutan de sus retiros», La Vanguardia, 20 de febrer, p. 16.

SÀNCHEZ, Jordi (2003): «De la marxa de la llibertat a la crida per la solidaritat», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició IV, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 205-218.

SERRA, Antoni (2002): No hi ha quart poder. Memòries periodístiques del meu temps de glòria, Palma, Editorial Moll.

SLOTERDIJK, Peter (2008): Theorie der Nachkriegszeiten, Frankfurt am Main, Shurkamp.

STRUBELL I TRUETA, Toni (2008): El moment de dir prou, Lleida, Pagès Editors.

T. P. F. (2009): «Se dio la orden de eliminar a varios altos cargos del Gobierno y del Congreso», Levante, 23 de febrer. En línia: .

[1]Tot i així anà de poc que els colpistes vessessin sang la nit del 23-F. Segons l’aleshores tinent coronel J. F. F. (tal com apareix el seu nom a l’entrevista concedida al diari Levante) es va donar l’ordre d’executar diversos alts càrrecs del govern i diputats que estaven retinguts al Congrés. L’oficial que va rebre l’ordre, però, va decidir esperar i per aquest motiu no es va arribar a executar (T. P. F. 2009: en línia).

«AQUELLA ESTRANYA NEUROSI COL ·LECTIVA» CRISI I CONTINUÏTATS EN LA CULTURA CATALANA EN EL VÈRTEX 1969/1970 [*]

Mercè Picornell Belenguer

Universitat de les Illes Balears

El discurs de la crítica cultural és un àmbit molt procliu a la creació de metàfores explicatives que poden arribar a convertir els escrits dels especialistes en missatges per a iniciats que saben d’entrada que la debilitat pot ser un atribut del pensament o que la liquiditat ha deixat de ser una condició de la matèria per ser una qualitat de les identitats. Si hom passa revista a la terminologia que ha servit per qualificar l’estat de la cultura catalana dels darrers trenta anys trobarà una curiosa proliferació de metàfores mèdiques: des de l’avitaminosi que, segons Pi de Cabanyes (1970: 38) condicionava la literatura de principis dels setanta, a l’esquizofrènia que ha invocat Francesc Parcerisas (2008) per qualificar el present, passant per les imatges més agosarades de Josep-Anton Fernàndez (2008: 360), qui el mateix any, equiparava els catalans als zombis, en el límit, doncs, entre l’enverinament i la monstruositat. Tot plegat, no sembla desencaminat afirmar que la crítica cultural catalana és una crítica patològica, atenta constantment a la diagnosi dels trastorns que afecten el seu objecte d’estudi. D’aquí que hagi decidit titular aquesta ponència entrant irònicament en el joc metafòric i aprofitant una imatge de Maria Aurèlia Capmany (1979: 41), que, quatre anys després de la mort de Franco, descrivia la situació de la cultura catalana durant el franquisme com a afectada d’una «estranya neurosi col·lectiva» que conduïa sovint a discernir les opinions literàries i polítiques d’algú en funció de «la inflació de valors culturals succedanis que establia al seu voltant» i no del que deia o escrivia efectivament.

La neurosi, a més, em sembla una patologia simpàtica per iniciar aquest itinerari parcial per la frontissa que separa les dècades dels seixanta i els setanta, en tant que és una afecció ja passada de moda, que neix, com els nacionalismes, el segle XVIII, i mor amb la postmodernitat, substituïda per afeccions més adients als nous temps com ara els trastorns de pànic o la síndrome post-vacacional. [1]La neurosi ja no apareix en el DSM (el manual diagnòstic amb què els psiquiatres categoritzen els nostres mals d’esperit) i, per tant, ha deixat de designar una malaltia per convertir-se en un mot genèric referit al malestar psíquic o, per dir-ho amb Carl Jung (1990[1943]: 20 i 46), a un patiment de l’individu sotmès a una tensió que no li permet atorgar un sentit coherent a la seva existència, d’aquell qui es troba «dividit», incapaç d’acceptar les seves ombres. La caracterització del psicoanalista clàssic més interessat per la dimensió col·lectiva de les afeccions psíquiques ens pot ajudar a qualificar l’estat de la cultura catalana en el canvi de dècada, una cultura desproveïda momentàniament d’un sentit que pugui explicarla, d’un discurs de coherència que li permeti concretar-se com a projecte unitari en un present convuls.

Deixant de banda qualsevol temptativa patologitzant o pseudo-psicocrítica, en aquestes pàgines em propòs oferir algunes pinzellades entorn de les percepcions sobre el canvi i la continuïtat cultural catalana en la frontera de la dècada que conduiria a la democràcia, un moment de crisi en què el discurs que havia funcionat com a eina de cohesió cultural ha deixat de semblar operatiu sense que un nou marc de cohesió s’hagi encara articulat. Per resseguir aquesta dinàmica, dividiré l’exposició en tres parts. En la primera analitzaré com, en el vèrtex 69-70, la profusió de discursos sobre la crisi cultural és un símptoma de la fractura del discurs resistencialista sota el qual s’havia articulat la cultura catalana des de la postguerra, un model que trigarà uns anys encara a ser substituït pel paradigma de la normalització. Em situo en un moment de trànsit en què la cultura catalana necessita justificar un nou marc de consens a partir del qual definir-se. Es tracta d’una recerca del que Joaquim Molas (Casas, 1970: 24) anomenava un nou esquema d’acció o, segons en deia Vázquez Montalbán (1970), d’un codi unitari que pogués servir de model de reconeixement col·lectiu en els darrers anys del franquisme. Tot model de reconeixement identitari, ha escrit Nancy Fraser (2000), tendeix a reificar les identitats del grup per aglutinar-les sota el que es considera «l’autèntica identitat col·lectiva», a pressionar moralment els seus membres perquè s’ajustin a una estratègia grupal que provoca que la dissidència i l’experimentació cultural siguin desmotivades si no comparades amb la deslleialtat. Situar-nos en un moment de fissura entre dos marcs de cohesió ens permetrà veure com les dissidències censurades en el model que es clausura surten momentàniament a la llum, es manifesten en el trànsit en què un nou ordre es comença a configurar i de vegades s’hi integren com a ombres que permeten justificar la necessitat d’aquest mateix ordre. [2]