Autores Varios - Transformacions

A Catalunya la desmobilització de la societat civil començà amb la dissolució de l’Assemblea de Catalunya després de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 1977, i resultà en la impossibilitat des de llavors de refer el front comú per defensar de manera conjunta i ordenada les qüestions de país. La fragmentació enfortí el centralisme en un moment en què es trobava ideològicament afeblit. Poc després del globus sonda que fou el 23-F, el PSOE atemptà contra l’autogovern català amb la LOA PA, i es produí la primera de les agressions postfranquistes contra la llengua, l’anomenat manifest dels 2.300, amb el qual intel·lectuals espanyols suposadament d’esquerres proclamaven el seu franquisme essencial atacant la reaparició del català a l’esfera pública.

El darrer intent d’oposar un moviment cívic de resistència al neoespanyolisme d’esquerres, que prenia cos amb un discurs aparentment classista i en realitat racista, que equiparava cultura catalana amb burgesia, fou la Crida a la Solidaritat. La Crida, que naixia amb la participació inicial de tres mil persones, es constituí ben aviat en un moviment amb el suport d’entitats com Òmnium Cultural, el CIEMEN , la Unió Excursionista de Catalunya i l’Orfeó Català. La Crida omplí el Camp Nou el 24 de juny de 1981 amb el lema «Som una nació». Aquell mateix dia l’extrema dreta havia planejat un gran atemptat a l’estadi. Però no era sols de la dreta, que es feia malveure la Crida. També va provocar les ires del PSC quan denuncià la LOA PA, a favor de la qual els socialistes catalans havien votat aquell mateix any. Aleshores la Crida aconseguí convocar 350.000 persones al Passeig de Gràcia per protestar contra aquesta llei, que després seria declarada inconstitucional, tot i que a la pràctica acabaria aplicant-se. La Crida va ser un moviment de resistència pacífica a les inèrcies del règim anterior, alhora que denunciava el mal anomenat pragmatisme dels partits. Aquests, que ja havien intentat aturar-ne la formació, van acabar o combatent-la, com féu el PSC , o procurant tutelarla, com féu CiU.

D’on sortia la por a l’activisme democràtic? Què ho feia que, de manera molt gradual però inconfusible, la tramoia política de la Transició s’anés burocratitzant i alienés de manera creixent aquella societat civil que a Catalunya havia fet de dic de contenció del franquisme? El franquisme també s’havia basat en un movimiento i havia apel·lat a unes classes populars que forniren la carn de canó per a la guerra primer i, més tard, la primera línia de defensa de l’immobilisme jeràrquic. Els partits sorgits de la Transició no tenien cap altre model d’institució que el franquista. Què hi ha d’estrany que en ocuparles n’adaptessin els mecanismes? Les diputacions, els ajuntaments, aquestes eren les eines de la política, i estaven farcides de personal que els havia donat contingut durant moltes dècades. Es tractava de gent acostumada a unes rutines i amb uns tics que no es podien modificar amb una simple declaració de principis.

En parlar d’activisme és imprescindible fer esment de l’esdeveniment periodístic més important del postfranquisme, la publicació del diari Avui, el primer en llengua catalana des del final de la Guerra Civil. Aquest diari va ser un dels signes més visibles de la Transició, tot un símbol de l’esllavissada política, ja que la publicació d’un diari en català fou impossible en vida de Franco. I la de l’Avui, que tenia el permís demanat de temps enrere, fou una de les «concessions» que els franquistes sabien que no es podrien estalviar. Tenia raó Josep Faulí quan veia en l’Avui el «símbol, representació i mostra del gran problema que calia resoldre, que era el problema català» (Faulí, 2004: 117).

L’Avui sortí al carrer el 23 d’abril de 1976, quatre mesos i mig abans de la data prevista, que era l’11 de setembre, perquè el promotor, Josep Espar Ticó, dubtava que les condicions polítiques espanyoles estiguessin prou madures per sostenir la democràcia i va considerar preferible «que si l’Avui havia de morir com a diari a causa d’una involució política a Espanya, era millor que el matessin que no pas fos un nonat» (Cadena, 2004: 106). Fixem-nos-hi: la premsa catalana reneix amb plena consciència que aviat pot deixar d’existir, conscient, això és, que el franquisme, que aleshores es debatia entre resoldre la seva continuïtat dins la democràcia o perllongar la dictadura, no era cap altra cosa que l’estat latent de la guerra en una societat dividida ontològicament en bàndols incompatibles.

Però la complexitat de la Transició cal mesurar-la en la literatura, oimés perquè és l’àmbit que millor indica l’evolució social de la llengua i el compromís intel·lectual amb el país des de mitjan anys seixanta. La ràpida recuperació de l’edició en català al llarg de la dècada provocà pors i polèmiques entre els autors que havien obeït la consigna de la hispanització i gaudit del protagonisme en els mitjans de comunicació. Després, alguns d’aquests autors s’han trobat políticament descol·locats i han disfressat la mala consciència amb atacs duríssims a la represa institucional de la llengua. Embolicats amb la bandera del progressisme, han desvirtuat la història del país, i han maldat per esborrar de la memòria col·lectiva el fet que la literatura en castellà no tingué practicants d’elit a la Catalunya republicana. Sols cal comparar el prestigi de la literatura catalana actual amb el que tenia la d’avantguerra per adonar-se que el conformisme amb què se segellà la Transició va buidar de contingut emocional la relació dels catalans amb la seva literatura i va rebaixar-ne l’ambició. Són anys difícils per a l’edició en català, que resulta comercialment deficitària a causa d’un públic que llegeix poc i que, ensinistrat durant dècades a llegir en castellà, troba incòmoda la lectura en la llengua pròpia.

Dintre de l’àrea cultural catalana i en aquest període, té especial interès la literatura a Mallorca, perquè l’illa −com, en general, les Balears− ha estat sacsejada per canvis sociològics d’extraordinàries proporcions. Em refereixo, per descomptat, a l’impacte del turisme i a l’esmicolament de la societat illenca que ha provocat aquest fenomen de masses, que ha alterat irreversiblement les formes de vida, juntament amb la composició demogràfica i els referents culturals. Alguns escriptors mallorquins −Baltasar Porcel, Carme Riera− s’havien instal·lat a Barcelona durant la dictadura i s’havien integrat a la vida cultural de la ciutat, com abans ho feren altres escriptors i intel·lectuals mallorquins com Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver, etc. Però tot i que aquests autors tracten de Mallorca a les seves obres, són uns altres els que han descrit la transformació turística de l’illa. Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens o Guillem Frontera descriuen el xoc cultural que representà l’arribada del turisme, el seu efecte sobre la moral i els costums d’una societat tradicional, així com l’aparició d’una nova classe social: la burgesia turística i la seva indispensable contrapartida, un proletariat hoteler compost d’una massa migratòria peninsular i d’antics camperols mallorquins, que abandonaven el conreu per la promesa d’un jornal.

En aquestes obres domina, segons Pilar Arnau (1999: 103), el sentiment d’impotència davant l’immobilisme de la moral catòlica o petitburgesa, la crítica a l’autoritarisme i a l’explotació del nou proletariat que, malgrat les difícils condicions de vida, no arriba a desenvolupar una consciència de classe. Amb el pas del temps s’ha vist que aquell proletariat procedent de l’emigració espanyola tampoc no va desenvolupar una solidaritat amb la llengua i la cultura mallorquines a mesura que es reclassava mitjançant la integració econòmica. Però aquesta ruptura de les bases culturals de la comunitat mallorquina era un aspecte de la immigració que molts intel·lectuals mallorquins dels anys setanta, embadalits amb l’economicisme que dominava la sociologia de l’època, no eren capaços de veure. Al capdavall, i malgrat canvis tan espectaculars com el capgirament del valor de la terra, que provocà que es passés a valorar el litoral molt més que les terres interiors de conreu, i l’ascens vertiginós d’una burgesia hotelera, persistia la situació descrita per Josep Melià amb referència a les limitacions de la classe directiva del vuit-cents i de la primera part del nou-cents: