Autores Varios - Transformacions

Estudien la simultània polarització i convivència entre compromís identitari i investigació artística, teatre de text i teatre-espectacle, projectes culturals de resistència i projectes d’experimentació, política de partit i política de moviments socials en un camp d’anàlisi delimitat per la intersecció entre tres eixos conceptuals. El primer és la idea de transformació entesa com a procés complex que dialoga amb allò que en un determinat moment històric s’entén com a tradició; un procés, doncs, que per definició, hauria de rebutjar les mirades unívoques a què han estat sotmesos conceptes que han servit per concretar-ne l’anàlisi en el context hispànic, com ara el de Transició, objecte de debat en aquest volum. El segon eix és la definició del marc temporal en què se situen els productes on es manifesta el canvi, determinat per la frontera simbòlica dels anys setanta i que inclou des de l’emergència de potencialitats de canvi en el tardofranquisme fins a la consolidació o el bandejament d’aquelles dinàmiques que havien estat percebudes com a «innovadores» en la producció cultural actual. El tercer eix és el que determinen les fronteres sempre equívoques del marc cultural objecte d’estudi. En aquest sentit hem optat per partir de la literatura i la cultura catalana, però obrint-la a espais de diàleg amb altres tradicions de l’àmbit ibèric amb les quals es poden establir les pautes comparatives necessàries per a la comprensió de les dinàmiques internes de qualsevol sistema cultural.

Les seccions «El marc català» i «El marc ibèric» reuneixen estudis que analitzen les dinàmiques polítiques de canvi que determinen la percepció de la identitat catalana (Resina, Marín), el binomi canvi-continuïtat en el marc cultural (Picornell), l’entesa de la dissidència per part del règim franquista (Casanellas) i la refiguració dels discursos feministes en la Catalunya en transició (Francés). Ja des de l’àmbit literari, se’ns proposen mirades obertes a l’àmbit ibèric analitzat des de la perspectiva de les implicacions identitàries de la historiografia literària del període (Casas), de l’evolució de la poesia d’experimentació portuguesa (Cuadrado) o del teatre com a espai de participació pública en el context gallec (Biscaínho). La secció «Literatura en transició» analitza la incidència social del fet literari des de la perspectiva del gènere (Cortés) i les determinacions de fórmules narratives com la novel·la negra (Silvestre). Dins el bloc «Escenografies», centrat en la construcció de l’espai escènic, les contribucions de Gallén, Benet, Foguet, Marcillas, Soler i Toda estudien diferents facetes de les transformacions que han afectat el món teatral català. S’ocupen, així, de la incidència que hi tenen els debats sobre la textualitat, sobre la col·lectivitat de l’autoria dels discursos teatrals o sobre la influència de diferents tradicions o formes teatrals en l’evolució i l’arrelament social de la dramatúrgia catalana contemporània. Precisament alguns d’aquests debats prengueren cos en la taula rodona sobre nous llenguatges teatrals que tingué lloc el darrer dia del congrés «Transformacions», i que comptà amb la participació de Carles Batlle, Rafel Duran, Pere Fullana i Josep Pere Peyró. Finalment, les contribucions de Barceló, Muntaner i Pons, incloses a l’apartat «La dimensió semiòtica de l’espai», examinen l’escenificació de l’espai públic −entès com a llenç semiòtic que l’art pot apropiar-se i transformar− en la societat catalana dels darrers quaranta anys.

En definitiva, trobareu en aquest volum diversos plantejaments temàtics i metodològics a l’entorn de la intersecció entre transformació i cultura. Se situen, en aquesta diversitat, en el marc d’uns estudis literaris també en constant transformació, és a dir, a la recerca de noves vies per conceptualitzar la relació productiva i dinàmica entre textos i contextos, entre els marcs disciplinaris i la multiplicitat de mirades crítiques a què ens obliga l’anàlisi de la societat i la cultura contemporània que han centrat fins al moment les iniciatives del grup de recerca LiCETC .

L’equip investigador agraeix l’ajut desinteressat d’aquelles persones que han contribuït a portar a terme aquest projecte: Maria Magdalena Alomar, Xavier Barceló, Maria Antònia Bibiloni, Nicolau Dols, Martí Fons, Natalia Fuster, Elisabet Ginard, David Ginard, Martí Marín, Joan Mas, Esperança Mateu, Maria Melià, Francesc Perelló, Agnès Pons, Aina Puigserver, Jaume Reus, Jesús Revelles, Maria Isabel Ripoll, Patricia Trapero i la Fundació Pilar i Joan Miró.

[1]Aquest volum s’inscriu en el marc del projecte d’investigació «La poesia experimental catalana del període 1970-1990: discursos, representacions, recepció, infraestructures de difusió i marc sociocultural», subvencionat pel Ministeri de Ciència i Innovació (FFI 2009-07086).

[2]Aquesta selecció es complementa amb la del volum Transformacions: llenguatges teòrics i relacions interartístiques (1975-2000), publicat a la col·lecció Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, editada per Edicions UI B i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[3]Fins al moment, la recerca realitzada ha rebut les ajudes de la Càtedra Alcover-Moll Villangómez (2004-2006) i del Ministeri d’Educació i Ciència (projecte «Teoria i pràctica de la narrativa experimental catalana (1970-1985): anàlisi i estudi contextual», HUM 2006-06108).

I.

EL MARC CATALÀ

NO ERA AIXÒ: LATÈNCIA I EPIFENOMEN DE LA TRANSICIÓ

Joan Ramon Resina

Stanford University

Tot el que desitges, després de quaranta anys de repressions i de frustracions, ja no són anys de delit i d’eufòria, sinó el simple descans horitzontal en un camp de moraduix ben poblat...

Antoni Serra

Aviat els espanyols hauran viscut tant de temps en democràcia com sota el franquisme. Han passat trenta-cinc anys, o sigui dues generacions i mitja vida d’ençà de la Transició, i pot dir-se que les noves generacions en saben tant, d’aquell període, com els seus pares de la Guerra Civil i de la República. És a dir, molt poc, i aquest poc encara filtrat per una memòria precària i insegura. És un problema d’informació, però també un problema de criteri. Perquè els criteris han canviat tant com els referents polítics i com les mateixes persones. Encara més, els filtres també actuaven sobre els que es van esforçar a explicar la Transició en el moment que es produïa i van esmerçar-hi claus interpretatives pròpies de les teories amb què s’analitzaven els conflictes d’aquells anys. Teories que en aquell moment seduïen més que no explicaven, i que han resultat ser foc d’encenalls. Perquè la Transició, com la guerra o el mateix franquisme, no fou la resolució dels conflictes anteriors sinó la síntesi de la dialèctica històrica elevada a nova tesi, per dir-ho en la terminologia tan de moda aleshores. Dit sense el color sèpia, les anàlisis contemporànies no eren ni podien ser vertaders exercicis d’historització, perquè estaven amarades dels problemes que aleshores es debatien. Així, per exemple, un dels millors llibres sobre el tema, La Transició a Catalunya, que Jaume Lorés publicà el 1985, arrossegava, com tants d’altres en aquella època, una sobrevaloració del marxisme, enfront del qual el pujolisme esdevenia un catolicisme rústic d’arrel vigatana. Aquesta reducció ultrada del nacionalisme, tot i que limitada a la vessant convergent, avui és insostenible, mentre que el marxisme, la prova del cotó del progressisme d’aquells anys, anà a parar a les golfes de la història.

Amb la dictadura estructurada en un calendari que partia de l’any de la Victòria i entesa sempre com a continuació de la guerra, la Transició fou la vertadera postguerra. A aquesta època, molt més que a les dècades anteriors, que perllongaren el conflicte per altres mitjans (repressius d’una banda i resistencials de l’altra), s’aplica la constant observada per Peter Sloterdijk en els acabaments de les conteses bèl·liques, quan el balanç de les forces històriques impulsa vencedors i vençuts a avaluar les premisses culturals pròpies a la llum dels resultats obtinguts als camps de batalla. En general, diu Sloterdijk, els vencedors interpreten els resultats com una confirmació de la seva orientació, que així queda reforçada, mentre que els vençuts −en la mesura que no s’enganyen o dissimulen els seus errors amb excuses− han d’esbrinar les raons del fracàs. D’aquesta manera poden de vegades arribar a la conclusió que l’ensulsiada, no la causà únicament la superioritat militar de l’enemic sinó també febleses pròpies, la falta d’adequació de la pròpia conducta a la situació objectiva, un posicionament fatalment equivocat respecte del món (Sloterdijk, 2008: 17-18).

Читать дальше