Autores Varios - Transformacions

No hi ha cap dubte que el tradicionalisme espanyol s’afermà pregonament durant el franquisme i es consolidà en la Transició. L’arranjament polític a la mort de Franco no sols corregí la històrica dimissió de la Monarquia el 14 d’abril de 1931 sinó que enfortí la legitimitat d’uns poders reals que havien trontollat durant la República, s’havien llançat a la conquesta de l’Estat en un joc de tot o res l’estiu de 1936, i havien intentat garantir la seva permanència liquidant físicament o moral l’oposició durant quatre dècades de dictadura. L’oposició, en la mesura que encara representava els perdedors de la Guerra Civil, demostrà, tot i que en graus diferents, haver copsat la seva feblesa constitutiva, cedint al xantatge militar que imposà el continuisme amb una transició; sense ruptura, és a dir, un canvi de forma sense canviar el personal. Està per fer-se una història crítica de les forces republicanes (a Catalunya tot just s’ha encetat) escrita no pels ideòlegs del franquisme i el neofranquisme sinó amb distància i desapassionadament. Però res del que ha passat de la Transició ençà s’explica sense la revisió que necessàriament van fer els perdedors respecte de la relació entre les idees que abraçaren durant la Guerra i la situació objectiva a Espanya i al món. Només cal considerar la desaparició total i definitiva de l’anarquisme com a doctrina política (l’anarquia constitutiva de la societat catalana són figues d’un altre paner), desaparició que no s’explica ni de bon tros per la repressió, per constatar el grau de la correcció portada a terme per la societat que emergí del franquisme.

Així, doncs, retinguem la idea de la Transició com a postguerra en el sentit de cessament de les hostilitats i reorganització de la societat partint de les implicacions meditades i païdes del resultat del conflicte. Amb la mort del dictador esdevenia possible firmar una pau social que, respectant els privilegis dels guanyadors, obria una escletxa a la participació d’elements que provenien de la clandestinitat i representaven la pluralitat −política, cultural i nacional− de la societat espanyola. En aprovar-se la Constitució −que es redactà sota la tutela de l’exèrcit− es donaven per acabades les hostilitats trenta-sis anys després de la victòria de Franco. Tot i així, la Transició no fou tant la superació dels conflictes, que es mantingueren latents durant tot aquest període, com l’amnistia que s’acorda al final d’una guerra per reubicar tothom en una nova legalitat que els vençuts, en acatar-la, doten de legitimitat. Heus aquí per què la reconciliació s’imposà com a dogma i argument decisiu per extraure la concessió de legitimitat dels únics que podien atorgar-la. Aquest regust de final de conflicte, sovint barrejat amb un optimisme desmesurat respecte de la maduresa política dels espanyols, es troba en les versions més cofoies de la Transició. Per exemple, en la idea d’una oposició que sacrificà assenyadament els seus objectius en nom d’una democràcia integradora, idea expressada per Raymond Carr i Juan Pablo Fusi en un llibre en el qual les sigles ERC no apareixen al llarg glossari d’abreviacions de forces polítiques, ni el nom Tarradellas a la llista d’actors. Consignem, sense discutir-ne les implicacions, que en general els historiadors de la Transició han amagat el to social i cultural que tingué la Catalunya republicana abans del 36, condonant l’enorme dèficit democràtic que suposava suprimir-ne la memòria i donar per bona la societat sortida del franquisme com a horitzó definitiu de les ambicions de la Catalunya autònoma. En aquesta manca d’honestedat historiogràfica hi ha l’arrel intel·lectual dels malentesos que s’han succeït sense treva al voltant de les reivindicacions catalanes d’ençà de la Transició.

Que la guerra no havia acabat ben bé el 1975, i que així ho entenien sectors influents del franquisme, ho demostra la violència desfermada en el seu bàndol quan va morir Franco, una violència que, tot i que fou explicada com a manifestació d’un extremisme minoritari, en realitat tenia pregones arrels en el franquisme sociològic i un ampli ressò dins l’exèrcit i els cossos de seguretat de l’Estat, com es comprovà amb els diversos intents de fer descarrilar la reforma. Dos anys abans de la mort de Franco i fins al final dels anys setanta, les joventuts feixistes, sovint amb la complicitat de la policia, desfermaren un autèntic terrorisme, especialment a Barcelona, fent esclatar bombes en cinemes, restaurants, i associacions veïnals, incendiant llibreries i colpejant vianants per obligar-los a repetir consignes feixistes. Aquestes accions condicionaren la negociació de la pau i la redacció de la Constitució, com també les condicionà la remor de sabres que acompanyà tot aquest procés fins que va haver passat el 23-F. Dirigides per personatges de l’ala més dura del franquisme, com els generals García Rebull i Iniesta Cano, l’advocat Blas Piñar, o els anteriors ministres Utrera Molina, Girón de Velasco i Ruiz Jarabo, les joventuts feixistes portaven la provocació al carrer amb una clara voluntat de proveir el «Bunker» amb el pretext que buscava per frenar l’evolució política del règim. Per a una capa de la població espanyola el temps semblava no haver transcorregut. Quan arribà la mort biològica del dictador, els semblà una incidència inoportuna però al capdavall relativa dins el bucle d’una història que per a ells s’havia aturat el 1939.

Els diversos intents d’involucionisme d’aquells anys, tot i que fracassats en la demencial voluntat de fer anar enrere les manetes del rellotge, demostren que una part de la gran família política que configurà el franquisme havia estat víctima del miratge de l’immobilisme que ella mateixa havia escampat com a mètode més o menys eficient per monopolitzar el poder. Aquest sector estava encara immers en una història que s’havia anat descomponent fins que es convertí en una baluerna florida i polsosa per a les noves generacions. El franquisme, tal com l’entenien aquells sectors nostàlgics, representava una societat endarrerida que, per uns anys i mentre durà el prestigi de l’Eix, optà per organitzar-se sobre l’arcaisme autoritari més irracional i més bèstia. El mateix 23-F ens dóna la clau per interpretar aquesta persistència dins la cultura política de la Transició. La clau no és el concepte de desmemòria, ni tampoc el suat pacte de l’oblit. Si creiés en el valor científic de la psicoanàlisi, potser parlaria d’un inconscient col·lectiu i un trauma no superat. Des d’aquesta perspectiva, el 23-F hauria estat un retorn a l’escena primària, i així ho indicaria el fet que el capità general de València redactés un ban inspirat en el que proclamà el general Mola el juliol de 1936. Però el «¡se sienten, coño!» de Tejero tenia poc a veure amb el «¡viva la muerte!» de Millán Astray i els trets de la seva pistola reglamentària sols van fer saltar una mica de guix del sostre del Congrés dels Diputats. Cert, tots dos eren uns eixelebrats extrets d’alguna obra de Valle-Inclán. Cap d’ells tenia la més mínima possibilitat de sortir-se’n sense tenir al darrere l’astúcia freda d’un Alfonso Armada i d’un Francisco Franco, respectivament. Però Tejero, i encara més Armada, sabien la distància que hi havia de Salamanca 1936 a Madrid 1981, d’un moviment recolzat en el feixisme italoalemany a un complot que pretenia torçar el braç de l’oposició sense trencar-lo. [1]Per això, més que de regressió inconscient a l’escena del trauma, cal parlar d’estat de latència d’uns elements arcaics i en darrera instància violents que emergeixen el 23-F, però que, comprimits i folkloritzats dins aquest aspecte teatral, es reinscriuen en el nou ordre democràtic i treballen per mitjà de la legalitat. La clau de la Transició no és tant, doncs, que consolidés el franquisme sociològic alhora que desmantellava el polític, com que el mateix franquisme havia estat la precipitació en estat pur d’unes disposicions que la democràcia desplaçava transitòriament de la superfície de la vida pública a l’espera de poder reactivar-les en un ambient políticament favorable.