Autores Varios - Transformacions

Carr i Fusi col·laboraven en el disseny del mite sobre la gran contribució a la democràcia que l’oposició hauria fet sacrificant el compromís de rompre incondicionalment amb el franquisme. Aquests historiadors, i com ells molts altres, aplaudien el «sacrifici», reconeixent l’alt preu que l’oposició, especialment els comunistes, hauria pagat per aquest gest assenyat i patriòtic, sense plantejar-se, però, que si la ruptura era de fet possible, aleshores calia considerar el gest com un lamentable buidatge de la democràcia. Més plausible és admetre que, per als comunistes, però no sols per a ells, sacrificar l’ideal republicà era un gest més oportunista i, en definitiva, necessari, que patriòtic. Però per entendre-ho així cal reconèixer que objectivament les possibilitats de trencament amb l’arranjament franquista eren nul·les, i encara més per desembocar en el comunisme, el futur del qual a l’Europa occidental ja era força precari, per molt que Santiago Carrillo fantasiés amb la idea d’una revolució democràtica liderada pel seu partit. Ruptura potser n’hi podia haver a Catalunya i, a tot estirar, al País Basc, però les conseqüències de l’aïllament en què s’haurien trobat els catalans s’haurien assemblat molt a les del 6 d’octubre de 1934, quan la Generalitat va secundar la sublevació socialista d’Astúries i tot el govern fou empresonat (Benet, 2000: 205). Per copsar la temperatura política a la fi del franquisme només cal fixar-se que les eleccions del 15 de juny del 1977 van guanyar-les els franquistes de la UCD arreu de l’Estat tret de Catalunya i d’Euskadi. Al conjunt de l’Estat, el PCE , suposadament la gran força d’oposició a la dictadura, obtingué vint diputats, el 10% del vot.

En tot cas, el preu pagat per l’oposició per tal d’entrar al joc polític fou més alt del que solen reconèixer els historiadors, ja que la no-ruptura no escorà el nou règim cap a la tolerància, sinó cap al foment de les conductes franquistes. Com a prova d’això sols cal considerar que dels vint-i-nou implicats en el 23-F que van rebre penes de presó, cap no la complí íntegrament, i que la trama civil mai no es va investigar. Dels vint-i-nou condemnats, setze van reincorporar-se a les forces armades o a les de seguretat i van rebre ascensos abans de jubilar-se. El que havia de ser el principal beneficiari de l’operació, el general Armada, fou condemnat a trenta anys, però va ser indultat després de complir-ne sis. El general Jaime Milans del Bosch, que va treure els tancs a València i va decretar l’estat d’excepció, fou condemnat a vint-i-sis anys i vuit mesos, però sols en va complir deu. El més visible dels colpistes i conspirador reincident, el coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina, fou qui més temps restà a la presó. Condemnat a trenta anys, obtingué el règim obert al cap de dotze i la llibertat condicional en poc menys de quinze anys. Cap dels implicats va penedir-se mai de l’atemptat contra la democràcia i alguns van implicar-hi directament el rei (Riego, 2006).

L’episodi del 23-F, el més emblemàtic de la Transició, il·lustra perfectament la latència del franquisme, que perdura molt més enllà de la seva existència oficial i es reactiva en actituds antidemocràtiques que amaren no sols l’anomenada cultura del canvi, sinó fins i tot la de l’actualitat. Si té algun sentit parlar de latència, voldria dir que la cultura espanyola ingressava a la modernitat llastada per l’arcaisme. Voldria dir que la Transició era un epifenomen, una pantalla que dissimulava la transmissió de processos perfectament caracteritzats amb el terme «sense ruptura». L’escenificació del canvi de règim obeïa la lògica amb què Tancredi, el nebot de Don Fabrizio, defensa la presa del Regne de Nàpols pels garibaldins a Il Gatopardo: «Se vogliamo che tuto rimanga come è, bisogna che tutto cambi» (Lampedusa, 1961: 42). Cal que moltes coses canviïn perquè tot romangui igual. Per entendre fins a quin punt la Transició va ser conservadora sols cal comparar l’abans i el després de la cultura antifranquista. De la Cançó, per exemple, s’ha pogut dir versemblantment que «més que de la feina subterrània de les organitzacions polítiques i sindicals clandestines, l’antifranquisme combatiu va venir de la mà d’una colla de cantants i grups que eren a primera fila» (Batista; Casas, 2003: 269). A diferència dels eslògans, les cançons adapten els sentiments, amollen els judicis, modifiquen insensiblement les disposicions, i en definitiva transformen la vida. Amb raó, el règim es preocupava d’un enemic armat de cançons, al qual censurava peces i prohibia recitals; o bé hi enviava membres de la brigada politicosocial per comprovar que es mantenia la censura. Explica Miquel López Crespí (1994: 32) que l’octubre de 1967, quan Raimon féu un recital al cinema Born de Palma, la Brigada Social anava llegint les cançons per comprovar que corresponien a les lletres autoritzades per la policia. Hi havia, a més, el fet de cantar en català, que a mitjan anys seixanta s’associava a la resistència i feia que alguns cantants espanyols i fins i tot italians fessin versions catalanes dels seus èxits. Des d’una perspectiva gramsciana és indubtable que la Nova Cançó va hegemonitzar el moviment antifeixista als Països Catalans i va assolir un gran prestigi arreu de l’Estat. Per això el seu arraconament a partir dels anys setanta explica una història molt diversa de l’oficial. Es podria parlar, amb Núria Feliu (citada a Strubell, 2008: 140), d’un intent d’anul·lar emocionalment Catalunya. Els cantants sovint han denunciat una traïció dels polítics, que es van apropiar electoralment de les masses conscienciades durant anys per una cultura popular combativa. I tenen raó fins a cert punt, sense oblidar que la normalització del joc polític formava part de l’horitzó democràtic a què tendia la major part d’aquella cultura. Però cal recordar que no era or patriòtic tot el que lluïa i que l’oportunisme també va arrapar-se a la Cançó.

En aquest sentit la trajectòria de Joan Manuel Serrat és ben notòria. Serrat sorgeix dintre de la Nova Cançó quan aquest moviment ja està prestigiat i s’apunta una fita simbòlica en negar-se a cantar en espanyol al XIII Festival d’Eurovisión el 1968. El gest fou aplaudit i el cantant sumà popularitat sense que ningú observés que Serrat renunciava a desafiar el règim cantant en català al Royal Albert Hall. Aquella renúncia no tingué cap transcendència a Europa i en canvi sí que en tingué l’èxit de la mediocre Massiel, imatge de l’Espanya desenfadada i festiva que començava a desplaçar la de tricorni i sotana. Posteriorment, el cantant del Poble Sec, temptat pel mercat hispà, va acabar de buidar aquell gest, i es convertí en un cantant espanyol amb un tènue vincle sentimental i anecdòtic amb els orígens barcelonins. Contrastant amb la integritat d’un Raimon, una Maria del Mar Bonet, o un Lluís Llach, Serrat va fer les Espanyes i les Amèriques com un Julio Iglesias qualsevol. Havent apostat al cavall catalanista quan era el favorit, acabà posant el seu prestigi al servei del PSOE , ni més ni menys que la pròpia Massiel. Després de la LOA PA, el terrorisme dels GAL i la corrupció metastàtica dels darrers anys de Felipe González, Serrat, en ple míting electoral, demanava al president enfonsat pels escàndols «más de lo mismo». En plena afirmació del populisme espanyol més groller, Serrat acudiria a la Plaça Monumental amb la ministra de Cultura per donar suport a un acte testimonial curull de significat en una ciutat designada com antitaurina.

Passar de la nit del franquisme al crepuscle de la Transició va fer que moltes figures ambigües es retallessin amb precisió contra la claror ideològica que s’anava imposant a mesura que la societat guanyava perfil polític. Aquell cínic «contra Franco estàvem millor», pronunciat durant la Transició, també volia dir que la forma genèrica d’estar contra «el règim» s’havia acabat i ara un estava a favor o contra aspiracions més concretes, més locals i precises, com ho és sempre la vida real de les persones. Aquella vida, a Catalunya, durant les tres dècades i mitja de dictadura, i en contrast amb el centre de la Península, havia estat molt impregnada per la societat civil, que a partir dels anys setanta i en els vuitanta semblà afeblir-se fins a desaparèixer en una mena de socialització de l’egoisme i la disbauxa més o menys mediterrània.