Autores Varios - Transformacions

Societat incompleta, país a mig fer, o desfer, Mallorca no permetia reproduir els esquemes dialèctics dels pobles normals. Uns i altres, dretes i esquerres, resultaven colonitzats per les mateixes estructures del poder real. Ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític (Melià, 1977: 207).

D’alguna manera la descripció també s’aplica a la Catalunya postfranquista, amb unes elits igualment castellanitzades i un proletariat d’al·luvió que viu al país (majorment a les zones urbanes més despersonalitzades) sense cap inquietud per conèixer-lo. També és certa, fins avui mateix, la descripció d’unes dretes i unes esquerres colonitzades que no són altra cosa que el retorn dels partits dinàstics expulsats de la política catalana a començaments de segle. Però hi ha, sense cap dubte, una gran diferència en el grau de consciència de les classes dirigents mallorquina i catalana respecte de la tradició del país, que a Catalunya inclou el record de l’etapa autonòmica republicana i la història integral del catalanisme polític. Aquest element diferencial, decisiu per a l’estructuració d’una consciència nacional com la que propugnava Melià, ha mancat a Mallorca, excepte en nuclis molt reduïts i d’escassa influència. En el seu lloc hi ha hagut, en paraules de Melià (1977: 285-286), «en comptes d’una cultura alliberadora (...) una semicultura, un grau de semiinformació, que emmiralla idees forasteres i ageganta prestigis». Per això, sotmesa a la graella ideològica espanyola sense la mediació d’un principi nacional propi, es diria que a Mallorca la tensió ideològica era en aquells anys més descarnada que al Principat. A Mallorca, l’absència d’una burgesia compromesa amb la democràcia féu impossible la mediació entre els extrems del conformisme i la ruptura i provocà l’aparició de joves que, davant la provincianització a remolc d’una cultura nacional forastera, idealitzaven la revolució mundial i s’entusiasmaven per la lluita armada, aplicant a les Illes les teories de les guerres anticolonials de l’època. No costa gaire, ressituant-nos en el bull ideològic d’aquells anys, imaginar uns joves que, com recorda Miquel López Crespí (2000: 152), estaven «disposats a deixar la vida, en cas necessari, en l’intent de deslliurar el seu poble de l’opressió exercida per l’explotació capitalista −el treball assalariat− i per l’imperialisme −l’opressió de les nacions».

Amb aquests maximalismes (matar d’un sol cop el feixisme, el capitalisme i l’imperialisme, si no és que els fonien en un de sol), era inevitable que es produís el desencís. Així jutjà la Transició el periodista i escriptor Antoni Serra, un dels intel·lectuals antifranquistes més insubornables:

Era lamentable la major part de tot el que observava, però era ben real, i d’una crueltat patètica: la continuïtat del franquisme dins les aparents estructures democràtiques, per molt que se les intentàs disfressar... Aquesta −entre cinismes, oportunismes, escalades, conversos sobtats, favors a amics− és la Mallorca que hem anat construint en democràcia, una Mallorca del fracàs autonòmic i de la inexistència (Serra, 2002: 192).

Serra ens parla de la latència del franquisme dins les estructures democràtiques bastides durant la Transició i d’una Mallorca políticament i nacionalment inexistent a l’actualitat. A la base semàntica de la frase citada hi ha una relació causal, lògica, entre una i altra situació. Malgrat el sacrifici dels que s’exposaren per combatre la dictadura, el franquisme inspirà l’ànima d’aquesta democràcia. El franquisme existeix, doncs, en la forma mateixa (Serra en diu les estructures) de la democràcia espanyola. I Mallorca no existeix perquè l’adaptació a aquelles estructures va soterrar la possibilitat de reconstruir la seva identitat des d’una autonomia digna d’aquest nom. La inexistència de Mallorca no equival al no-res, sinó a la reducció de les energies nacionals a l’estat de latència. Dins la societat mallorquina hi ha un deix de consciència de catalanitat que no es tradueix ni en polítiques nacionalment desacomplexades ni en una cultura identificada plenament amb la catalana. Desvinculada de l’únic principi nacional creïble i factible per a les terres de tradició catalana, aquesta consciència, que desconfia, com diu Melià (1977: 229), de les entitats de volum superior, s’encongeix i es fragmenta, es dialectalitza i s’empobreix, en una il·lusòria afirmació de la pròpia personalitat que és en realitat el verí inoculat pel poder espanyol a les terres de tradició catalana, on cada granota es creu un bou. Qui conegui la tradició confederal dels regnes de la corona catalanoaragonesa −diu Melià− «sap que res no hauríem de témer del fet de pertànyer a la mateixa comunitat política» (1977: 230). Això és exacte, però Mallorca, en el sentit històric que dóna Serra a la seva negació ontològica, es debat entre l’assimilació i l’homogeneïtzació dins Espanya d’una banda i la permanència en uns llimbs de la memòria on el record és sempre susceptible d’activar-se.

Abans he dit que la Transició fou la vertadera postguerra. Les postguerres són típicament èpoques de latència, en què les idees vençudes perviuen reduïdes al laconisme i la circumspecció. Ara, com l’energia, les idees no desapareixen sinó que es transformen. Lluny de ser la liquidació del franquisme, la Transició fou la seva victòria definitiva. Durant aquests anys es portà a terme una recomposició del terreny social i polític que permeté que les idees mestres del nacionalisme espanyol germinessin i s’expandissin com mai no ho havien fet sota la dictadura. Tanmateix, aquesta victòria no estava assegurada ni molt menys determinada. Al 1975 el franquisme estava tan deslegitimat, sobretot fora d’Espanya, com al 1945. Però als anys setanta la Guerra Freda ja no era l’horitzó més significatiu de la política continental, i el comunisme havia deixat de ser una alternativa creïble en una Espanya assimilada a la societat de consum. Per això Santiago Carrillo (1976: 207-208) s’havia tret l’eurocomunisme de la màniga, i amb això pretenia superar el leninisme en nom d’una travessia cap al socialisme passant per la democràcia, que ell i molts companys de viatge qualificaven de formal i burgesa. Tothom es ressituava en funció de la política internacional. El PCE necessitava pactar amb la monarquia, però el franquisme necessitava canviar de pell i no podia fer-ho sense el concurs de l’oposició. Amb un acte de prestidigitació davant un públic voluntàriament enganyat, personatges com Manuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa o Adolfo Suárez, entre molts altres, van passar la corda fluixa amb xarxa de protecció i esdevingueren demòcrates.

El mot Transició resulta insatisfactori i fins i tot enganyador per descriure els canvis desfermats per la mort biològica de la dictadura. Més apropiat hauria estat el terme Transmissió, perquè aquest va ser, de fet, el mecanisme posat en marxa, el qual va donar forma i sentit a aquells anys i és avui la principal raó que persones que havien lluitat per un país diferent hagin arribat a les portes de la vellesa amb la sensació de no haver canviat de lloc.

BIBLIOGRAFIA

ARNAU, Pilar (1999): Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), Palma, Documenta Balear.

Barrera, Heribert (2000): «Els agents socials», dins Aracil, Rafael i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya I, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 245-261.

BATISTA, Antoni i Àngel CASAS (2003): «Les cançons de la Transició», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició IV , Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre d’Estudis Històrics Internacionals, pp. 265-279.