Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

L’altra mancança d’aquesta Introducció a la religió i la mitologia gregueses deu, com abans a la dimensió temporal, a l’espacial. Tot i la no gaire extensa àrea geogràfica de la Grècia estricta, a totes dues ribes de l’Egeu, el cert és que la cultura hel·lènica –la grecitat, si ens és permès de fer servir el títol d’un bell poemari de Ritsos– s’estén a l’època clàssica per un bon terç de la península itàlica, per la major part de Sicília i encara per molts indrets costaners de la Mediterrània i la mar Negra; i a les èpoques hel·lenística i imperial aquesta grecitat amara una munió de pobles a orient i a occident. Nosaltres, però, hem hagut de prescindir de forma gairebé constant dels rics materials subministrats per la investigació arqueològica, així com de moltes dades, ara d’origen literari, sobre els cultes religiosos de totes aquestes terres. Qüestions com ara la influència de la religió grega sobre els ritus –i sobre l’art– documentats a la península ibèrica,

o la mixtura de les creences gregues amb les egípcies, han hagut de quedar lamentablement desateses. Per raons similars a les que hem apuntat adés, tampoc no ens hem ocupat ni dels llocs de culte ni de les representacions artístiques d’interès per a l’estudi de la religió, dos aspectes molt ben atesos per algunes de les monografies més recents.

D’acord també amb el nostre programa hem defugit d’ocupar-nos d’un altre capítol ben atractiu com ara el de l’herència religiosa indoeuropea. Es fan algunes precisions als primers quatre capítols només per l’estricta necessitat d’abordar qüestions de rerefons que creiem imprescindibles per a la comprensióde la religió grega antiga. Esperem dels destinataris d’aquest llibre que sàpiguenacceptar de bon grau les raons que ens han assistit a l’hora de circumscriure l’abast de la matèria a tractar.

No volem acabar aquesta breu introducció sense fer constar el nostre agraïment als companys de qui al llarg dels anys hem après tantes bones lliçonssobre la Grècia antiga: José Carlos Bermejo Barrera i Marco V. García Quintela(Universitat de Santiago de Compostel·la), Ana Iriarte (Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea), Joan Baptista Llinares (Universitat de València) i Antonio Melero (Universitat deValència), que ha tingut la gentilesa de fer precediraquest llibre amb la veu autoritzada del seu pròleg.

[1]La bibliografia existent en català consta d’una única monografia útil per a l’alumnat universitari –larestasónmaterialsperal’ensenyamentsecundariobligatori–.Estractad’unmanualdemitologiagrega –J. Sariol, S. Cucurella i C. Moncau, La mitologia clàssica: literatura, art, música, Barcelona1994– de caràcter descriptiu, molt atent a la projecció dels mitemes en les diverses manifestacions del’art i que en cap cas no presta atenció a la religió. El mateix s’ha de dir dels diccionaris de mitologiadisponibles, entre els quals s’ha de destacar el de M. Grant i J. Hazel, Diccionari de mitologia clàssica, Barcelona 1997. Aptes tan sols per a la consulta del gran públic són els breviaris de J. Pinsent,Mitologia grega, Barcelona 1989, i J. Parramon, Diccionari de la mitologia grega i romana, Barcelona1997. Sobre el concepte i les funcions de la mitologia s’han de destacar les dues monografies de L.Duch, Mite i cultura. Aproximació a la logomítica I, PAM, 1995, i Mite i interpretació. Aproximació a la logomítica II, PAM, 1996, així com la de J. Prat, La mitologia i la seva interpretació, Barcelona1984. Cap d’elles, però, no aborda de manera substancial la interpretació dels mites grecs. Tampoc noho fa una altra interessant i útil aportació de L. Duch, la seua Antropologia de la religió, PAM, 1997.

1.

CARACTERÍSTIQUES GENERALSDE LA RELIGIÓ GREGA. LES FONTS PER AL SEU CONEIXEMENT.LA TRADICIÓ DELS ESTUDIS DES DE LAPERSPECTIVA DE LA FILOLOGIA CLÀSSICA

1.1 Característiques genèriques de la religió grega

La complexitat que presenta la religió grega fa molt difícil d’oferir-ne una definició acceptable, en primer lloc pel fet que els mateixos grecs ni tan sols varen encunyar un terme o termes que s’hi referissin amb propietat (Bremmer 1998: 12); en segon lloc, perquè els intents dels moderns es basen en conceptes de gran labilitat que no són fidedignes reflexos de la realitat, sinó creacions acadèmiques, les definicions de les quals queden obertes a revisió i adaptació (Bremmer 1998: 31). No debades una de les darreres contribucions a l’estudi de la religió grega du el títol ben significatiu de Religions dels grecs antics, en plural (Price 1999). Ben certament, la religió grega ha estat un fenomen històric produït per una sèrie d’esdeveniments ben diversos, autònom en si mateix i sense continuïtat. La cultura occidental ha tingut diverses vies d’accés al coneixement de la religió de la Grècia antiga, però totes elles indirectes: la literatura grega i la influència que ha exercit sobre les literatures llatina i modernes ocupa el primer lloc, però també cal tenir en compte les dades arqueològiques i iconogràfiques –pictòriques, de vasos, de monedes, etc (Burkert 1985: 4-7).

El risc de limitar l’estudi de la religió grega a una única mena de fonts –les literàries, sobretot– produeix la conseqüència de fer-se’n una idea del tot distorsionada. Per diverses raons històriques i culturals, quan pensem en la religió i la mitologia gregues clàssiques les concebem d’acord amb l’estereotip dels dotze déus olímpics. Tanmateix, un text d’Aristòtil ens permetrà d’avançar en la comprensió de què entenien els grecs a propòsit de l’essència de la divinitat:

La divinitat segons Aristòtil: Per part dels antics i encara dels més remots s’ha transmès sota la forma del mite un llegat a les generacions posteriors d’acord amb el qual els déus són aquests que s’han dit i l’essència divina comprèn la natura sencera. La resta, en llenguatge mític, està de fa temps adreçada al convenciment del conjunt de la gent i a la seua utilització amb vistes a les lleis i l’interès: diuen que els déus són de forma humana i semblants a alguns dels éssers vius, a més d’altres raons del caire d’aquestes i molt similars a les que acabem de referir, de les quals si prenguéssim, en fer-ne una separació, només la primera part, en el sentit que imaginaven que els déus eren les substàncies primàries, es creuria que s’havia parlat en termes divins i que, d’acord amb la lògica, havia estat descobert això una vegada i una altra en la mesura de la capacitat de cada art i de cada ciència, i anorreat a cada cop, mentre que aquestes opinions d’aquells havien estat servades fins a l’actualitat com a relíquies. Per consegüent, les opinions dels nostres avantpassats i les dels nostres precedents ens són manifestades només fins a aquest extrem. Allò que es refereix al pensament presenta alguns atzucacs: sembla ser aquest, certament, el més diví dels ens que se’ns manifesten, però com hagi de ser, si és d’aquesta naturalesa, presenta certes dificultats: si no pensa res, quina seria la seua dignitat? Ans en té, de dignitat, en la mateixa mesura que sigui digne qui està dormint; si pensa, però un altre ens és el seu sobirà, no és possible que la seua substància sigui pensament, sinó capacitat, ni seria tampoc la substància suprema, puix que la majestat li escau mitjançant l’acte de pensar. A més a més, si la seua substància és el pensament o la facultat de pensar, què pensa? I doncs, o es pensa a si mateix o un ésser diferent d’ell; si pensa un ésser diferent d’ell, o pensa sempre el mateix o una altra cosa. Aleshores, hi ha alguna diferència o no cap entre pensar quelcom de bo i pensar el que sigui? Certament, estaria fora de lloc que pensés sobre éssers concrets. Per consegüent, és evident que pensa allò que hi ha de més diví i de més excels, i que no canvia: el canvi s’esdevé per quelcom pitjor, i quelcom semblant és ja un moviment(Aristòtil, Metafísica 1074b).