Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

Un tret molt característic de la religió grega és la creença en oracles. Com és sabut, varen existir moltes formes d’endevinació a Grècia. Però l’endevinació inspirada, segons que es practicava a Dodona o Delfos, va tenir una influència decisiva en tots els aspectes de la vida grega. La creença que els déus són propers, es preocupen pels homes, envien senyals sobre el futur, suscita una qüestió teològica de primera magnitud: la de la doble motivació dels actes humans. Per incoherent que ens pugui semblar, ja des d’Homer trobem la idea que l’home es autònom, encara que els déus mouen els fils de l’esdevenir humà. Això se’ns fa comprensible si considerem el fet que els déus no són indiferents a certs valors. Alguns crims com els de la impuresa o el perjuri els eren especialment odiosos i indefectiblement eren castigats. En general hi ha una tendència creixent a identificar-los com a garants ètics d’un sistema cívic i moral. Podríem dir, a la vista de les elucubracions teològiques dels presocràtics, els sofistes, Píndar, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, que els déus grecs es varen veure obligats a seguir els mortals en l’adquisició d’un sentit ètic. La tragèdia grega indica molt bé la direcció del camí recorregut. Nietzsche va percebre molt bé aquesta tendència en identificar la mort de la tragèdia amb la crítica dels vitals, magnífics i irresponsables déus homèrics. I el lector d’aquest llibre farà bé de meditar el que es diu sobre això a diferents capítols.

Al llarg de l’època arcaica els poetes varen reflexionar molt sobre els déus tot tractant de cohonestar les figures homèriques amb aquesta tendència ètica que duria a identificar Zeus amb la justícia o Apol.lo amb la puresa ritual i la moralitat. A la base de totes aquestes especulacions hi havia una idea genuïnament grega, per a la qual existeix un terme, hybris, que traduïm per desmesura, orgull o arrogància, però que, en el fons, es basa en el convenciment que la natura avorreix els excessos, per dir-ho amb paraules d’Aristòtil.

Aquesta noció de mesura es va desplegar, sobretot a l’època arcaica, en sistemes més o menys coherents d’intervenció divina. A aquestes idees i a d’altres de connexes amb elles dedica el professor Redondo pàgines brillants als capítols 3 i 4.

I a mesura que la polis es desintegrava també ho feia la fe en els déus que havien estat, sobretot, els garants de l’ordre cívic i ciutadà. Apartir del segle IV creix la sensació de desemparança humana davant els avatars de la vida. No ha d’estranyar que per aquesta causa trobem la tyche, fortuna o atzar, com una deïtat decisiva en la vida humana, una deïtat que, en el fons, implicava una negació d’un món governat pels déus. I també a partir del segle IV, encara que aquesta tendència la trobem ja al segle V (pensem en la introducció de la deessa tràcia Bendis o l’espectacular expansió del culte d’Asclepi), trobem un sincretisme creixent, amb noves divinitats egípcies o orientals que esdevindran dominants cap a les darreries de l’antiguitat. Divinitats que també prometien una salvació individual al creient.

I al costat de la religió, la màgia, una pràctica que no s’oposava a la religió, sinó que molt sovint implicava una teúrgia, un mètode per obligar els déus a actuar en profit del practicant. Els capítols 6 i 8 s’ocupen adequadament d’aquests aspectes.

I al capítol 6 el professor Redondo aborda l’estudi de l’aparició de noves idees religioses lligades a les noves formes d’exercir el poder després de les conquestes d’Alexandre: l’aparició del culte reial i la ideo-logia que s’hi associa, que presenta el sobirà com a benefactor i benèfic o filantròpic. No cal insistir en l’èxit que aquestes nocions, tamisades a través de sistemes filosòfics, coneixeran en l’elaboració de la ideologia imperial romana.

El llibre es completa amb una introducció en què s’aborden problemes de fonts i mètodes per a l’estudi de la religió grega. I es tanca amb dos capítols de gran interès per als no interessats especialment en la religió i la mitologia gregues però sí en el seu reflex en la literatura i l’art o la tradició mitogràfica europea.

En definitiva, un llibre pràctic, ben estructurat en els seus continguts, equilibrat en el seu tractament, amb amplíssimes referències bibliogràfiques, ple de suggestions i d’observacions de detall, que enriqueixen la seua arquitectura. El profà o l’estudiant hi trobaran una magnífica introducció a la religió i la mitologia gregues; l’especialista, una valuosa informació i un complet estat de la qüestió.

ANTONIO MELERO BELLIDO

Catedràtic de Filologia Grega

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

L’autor d’aquest volum ha de manifestar en primer lloc el seu deute amb aquells l’obra i l’amistat dels quals l’han introduït en un espai intel·lectual i emotiu d’allò més encisador: la religió de la Grècia antiga. Però també ha de reconèixer les limitacions amb què hem escomès el projecte que ara veu la llum.

L’amable lector haurà de començar per considerar que per la dimensió mateixa de la cultura grega antiga, que s’estén al llarg d’uns dos mil anys, des de mitjan segon mil·lenni aC fins al segle V dC, es fa inviable un tractament homogeni de totes les manifestacions religioses documentades a través dels diversos períodes. Per diverses raons metodològiques –entre les quals hi ha la d’atorgar una certa atenció a la qüestió de l’herència grega en les creences religioses actuals– hem mirat d’assolir un grau suficient d’equilibri entre els períodes arcaic, clàssic i postclàssic. Aquest és un dels eixos vertebradors del text que esteu llegint. D’altra banda, el nostre projecte no està pensat com un recull de continguts, sinó com a guia per a l’estudiant universitari de religió i mitologia gregues. Per consegüent, per a la informació de caràcter més genèric, o per a la consulta d’un punt concret, el lector haurà d’acudir a uns altres materials disponibles en català, el nombre i la qualitat dels quals creix any rere any. [1]Si haguéssim pretès d’oferir un elenc de personatges, mites, rituals, cerimònies i pràctiques de caràcter religiós, hauríem fet una obra menys profitosa que aquesta, per minsa que en sigui la utilitat.

La línia mestra que hem seguit al llarg de la redacció ha estat la de supeditar els continguts de caràcter mitològic –potser els més atractius per a la major part dels lectors– a aquells que s’insereixen, en canvi, en l’esfera de la religió i el culte. Quan hem dedicat una atenció preferent als aspectes mitològics ho hem fet en la nostra condició de filòlegs, és a dir, atorgant la veu principal als textos i, més en concret, als literaris, i d’una manera necessàriament sumària, però articulada en la doble perspectiva dels gèneres i de les èpoques. Hauria estat molt més senzill resseguir diacrònicament o geogràficament l’extens i amè espai de la Grècia mítica bo i servant les exigències de claredat i rigorositat que un manual ha d’acreditar. Hem pres, però, una opció més agosarada i complexa. El lector jutjarà si l’elecció ha estat la correcta.

El present llibre està concebut, doncs, com a instrument didàctic que serveixi al lector de guiatge necessari per arribar a un cert grau de coneixement tant dels problemes plantejats per la religió grega antiga, com dels plantejaments metodològics passats i presents amb què es pretén de resoldre’ls. La qüestió és feixuga i només l’alleugereix la familiaritat amb un cabal de lectures, en primer lloc les literàries. Però comptem amb un aliat que aplana totes les dificultats: l’interès amb què el món modern es mira un discurs religiós que no és fet de dogmes ni preceptes, que no parteix d’una posició exageradament antropocèntrica, racista o xenòfoba, que no pretén la imposició d’un credo a uns altres pobles i cultures. Un discurs que es troba en obres de tan encisadora i bella poesia com les de l’epopeia homèrica, les tragèdies, els epinicis de Píndar. Tal vegada el millor d’aquest manual sigui la invitació constant a llegir el que no és simple literatura, sinó part de la més profunda, sincera i noble reflexió de l’ésser humà sobre la seua condició.