Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Quan l’Arthur es va formar com a metge, hi havia, en termes generals, dues teories oposades sobre els orígens de les malalties mentals. Molts metges creien que l’esquizofrènia (i altres malalties, com l’epilèpsia o les discapacitats intel·lectuals) era hereditària. Els pacients naixien amb aquestes malalties, que per tant eren innates, immutables i incurables. El millor que podia fer la comunitat mèdica era segregar aquests casos tan lamentables de la resta de la societat i, sovint, esterilitzar aquests pacients per evitar que les seves afeccions s’escampessin.

A l’altra banda de l’espectre hi havia els freudians, que creien que les malalties mentals no eren intrínseques ni presents al naixement, sinó que procedien de les primeres experiències del pacient. Els freudians com Van O creien que moltes patologies es podien tractar amb teràpia i psicoanàlisi. Però la psicoteràpia era una solució cara i personalitzada que no resultava pràctica de seguir per a una institució de proporcions industrials com Creedmoor.

Tradicionalment, la diagnosi de la malaltia mental sovint ha revelat un notable desequilibri de gènere: a Creedmoor, les dones superaven els homes en una proporció de gairebé dos a un. Quan l’Arthur hi va arribar, el van assignar a l’edifici R, un pavelló especial per a «dones violentes». Era un lloc aterridor. De vegades, l’Arthur havia de llançar a terra les seves pacients per poder-les calmar. En altres ocasions, elles l’atacaven. Una dona el va agredir amb una cullera metàl·lica que havia afilat fins a convertir-la en una daga. Tot i així, l’Arthur sentia una gran compassió per les seves pacients. Què deia de la societat nord-americana, es preguntava, que aquelles persones sensibles i afligides visquessin aïllades en comunitats tancades, relegades al que ell començava a veure com «els llimbs dels morts vivents»? Era un disbarat pensar que n’hi havia prou amb tancar aquelles persones, que institucionalitzar aquells pacients descarregava de l’obligació de la societat en general (i dels metges en particular) d’alleujar-los el patiment. «Sembla com si la societat s’hagués anestesiat o autoenganyat amb la creença que aquest patiment individual tan intens i aquesta destrucció massiva de talent i aptituds humanes no existís, només perquè els hem tancat rere els murs d’un hospital», reflexionava l’Arthur en aquella època. Van O compartia aquella aversió envers els frenopàtics públics. Els Estats Units estaven patint una epidèmia de malalties mentals, opinava Van O. Afrontar-la empresonant els pacients («enterrant-los» en un hospital psiquiàtric) era enviar-los a una mena de mort en vida.

L’Arthur tenia una ment analítica implacable, i a mesura que avaluava aquest dilema va arribar a la conclusió que el veritable problema era que els trastorns mentals semblaven créixer a un ritme més ràpid que la capacitat que tenien les autoritats per construir frenopàtics. Una passejada pels pavellons superpoblats de Creedmoor indicava això mateix. El que volia fer l’Arthur era trobar una «solució». Alguna cosa que funcionés. El desafiament, pel que feia a les malalties mentals, era l’eficàcia: si duies a terme una cirurgia, en general podies jutjar, al cap de poc temps, si el procediment havia estat o no havia estat un èxit. Però quan es tractava del cervell, tot era molt més difícil de mesurar. I el fet que fos tan difícil avaluar els resultats d’aquesta manera havia donat lloc a tota classe d’experiments estrafolaris. Poques dècades abans, el director d’un hospital estatal de Nova Jersey s’havia convençut que la millor manera de guarir la demència era extraure les dents del pacient. En veure que alguns dels seus pacients no responien a aquest tractament, el director va continuar tirant pel dret, extirpant amígdales, còlons, vesícules biliars, apèndixs, trompes uterines, úters, ovaris, cèrvixs. Al final no va aconseguir guarir cap pacient amb aquests experiments, però en va matar més de cent.

Durant aquest període, el tractament més habitual a Creedmoor era un procediment que, tot i no ser tan invasiu, l’Arthur també menyspreava: la teràpia electroconvulsiva. El tractament l’havia inventat alguns anys enrere un psiquiatre italià que va tenir-ne la idea després de visitar un escorxador. En veure com atordien els porcs amb una descàrrega d’electricitat just abans de sacrificar-los, va concebre un procediment en el qual es col·locaven uns elèctrodes a les temples d’un pacient humà, de manera que es pogués administrar un corrent d’electricitat al lòbul temporal i altres regions del cervell on es processa la memòria. El XOC causava convulsions al pacient, que després quedava inconscient. Quan recuperava el coneixement, sovint estava desorientat i tenia nàusees. Alguns pacients experimentaven pèrdua de memòria. D’altres se sentien alterats de manera profunda després del procediment i no sabien qui eren. Però malgrat tota aquesta força bruta, semblava que els electroxocs sí que oferien alleujament a molts pacients. Semblava que alleugessin la depressió intensa i que calmessin persones que estaven experimentant episodis psicòtics; potser no guaria l’esquizofrènia, però sovint aconseguia mitigar-ne els símptomes.

Ningú comprenia amb exactitud per què funcionava, aquest tractament. Només sabien que funcionava. I en un lloc com Creedmoor, amb això n’hi havia prou. La teràpia es va fer servir per primer cop a l’hospital el 1942, i amb el temps es va aplicar a milers de pacients. És clar que hi havia efectes secundaris. Les convulsions que experimentaven els pacients en l’instant que la càrrega elèctrica els travessava el cap eren doloroses i profundament aterridores. La poeta Sylvia Plath, que va rebre tractament amb electroxocs en un hospital de Massachusetts durant aquest període, descrivia el que va sentir amb aquestes paraules: «una sacsejada violenta m’apallissava fins que em semblava que se’m trencarien els ossos i que la saba se’m vessaria com quan s’esquinça l’esqueix d’una planta». El músic Lou Reed, que va rebre tractament amb electroxocs a Creedmoor el 1959, va quedar debilitat durant un temps per aquella terrible experiència, que el va deixar, en paraules de la seva germana, «en un estat d’estupor» i sense poder caminar.

Els electroxocs tenien els seus defensors, i fins i tot avui continuen sent un tractament molt utilitzat per combatre la depressió profunda. Però Arthur Sackler el detestava. En poc temps, tots els edificis de Creedmoor van ser dotats amb una màquina d’electroxocs. L’Arthur es va veure obligat a practicar el procediment una vegada i una altra. De vegades, els pacients milloraven. De vegades no. Però el tractament era brutal (lligar els pacients perquè no fessin mal a ningú quan convulsionaven, ajustar el corrent elèctric com si fossis el científic boig d’una pel·lícula de Hollywood) i sovint deixava els pacients profundament traumatitzats.

L’Arthur sempre havia encoratjat els seus germans a seguir els seus passos, primer a l’Institut Erasmus, després a les diverses feines a temps parcial que els havia aconseguit i també a l’hora d’estudiar medicina. Ara també va reclutar en Mortimer i en Raymond perquè s’unissin amb ell a Creedmoor, i ells tampoc van trigar gaire a haver d’aplicar la teràpia de XOC. Entre tots tres, els germans van dur a terme el procediment milers de vegades, una experiència que els desmoralitzava. Els fastiguejaven les limitacions dels seus propis coneixements mèdics, la idea de no poder oferir una teràpia més humana.

Per si no n’hi havia prou amb els electroxocs, s’estava posant de moda una tècnica molt més agressiva: la lobotomia. Aquest procediment, que implicava tallar nervis del cervell del pacient, semblava que alleujava el malestar psicològic. Però a costa, de fet, d’apagar una llum dins del cervell. En hospitals superpoblats com Creedmoor, era un procediment temptador, perquè era ràpid i eficient. «No té secret», explicava un doctor mentre feia una demostració de com funcionava el procediment, el 1952. «Agafo una mena de picador de gel per a ús clínic, el subjecto així, hi dono cops a través dels ossos just per sobre del globus ocular, l’introdueixo en el cervell, el remeno i així tallo les fibres del cervell, i ja ho tenim. El pacient no nota res.» Sens dubte, el procediment era molt ràpid. Sovint, els pacients tornaven a casa seva al cap de poques hores. Quan sortien de l’hospital, els podies distingir perquè tenien els ulls morats. Alguns pacients (molts d’ells eren dones) eren lobotomitzats no per esquizofrènia ni per psicosi, sinó per depressió. El procediment era irreversible i transformava persones en individus mal·leables a força de convertir-les en zombis.