Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Quan l’Arthur es va graduar del grau preparatori l’any 1933, havia guanyat prou diners (en una època en què les xifres d’atur eren enormes) per poder comprar una altra botiga als seus pares, amb un habitacle a la part posterior. Va ser acceptat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Nova York i s’hi va matricular de seguida, i alhora que assumia la càrrega acadèmica sencera del curs, va editar la revista estudiantil. Hi ha una foto de l’Arthur d’aquest període. Duu un vestit elegant i se’l veu serè, seriós, amb un bolígraf a la mà. Sembla que l’hagin interromput a mitja reflexió, tot i que és evident que és una foto preparada. Li encantava la medicina, els seus enigmes, la manera en què «desvetllava els seus secrets» a l’investigador diligent. «Un metge pot fer qualsevol cosa», afirmava. La medicina és «una fusió entre tecnologia i experiència humana».

Però també era molt conscient que la medicina és una profunda responsabilitat, una vocació en la qual la diferència entre una bona decisió i una de dolenta pot ser qüestió de vida o mort. Quan l’Arthur va fer les pràctiques de cirurgia de darrer any, el cap del departament era un cirurgià venerat que estava envellint a marxes forçades i que semblava, a ulls de l’Arthur, mostrar signes de senilitat. L’home no seguia els protocols estàndards d’higiene. Després de desinfectar-se per a una operació, s’ajupia per cordar-se les sabates. I el més preocupant era que les seves habilitats amb el bisturí s’havien deteriorat fins al punt que alguns pacients se li morien a les mans. Això havia passat prou sovint perquè una part del personal comencés a referir-se al cirurgià, a la seva esquena, com «l’Àngel de la Mort».

Un dimarts, l’Arthur acompanyava el cirurgià a fer la ronda de pacients quan van arribar al llit d’una dona d’uns trenta anys que patia una úlcera pèptica perforada. L’úlcera havia quedat aïllada en un furóncol i quan l’Arthur va examinar la pacient va veure que no corria risc immediat. Però el cap de cirurgia va anunciar: «Dijous m’ocuparé d’aquest cas».

Alarmat en veure que la vida de la dona perillava en una operació innecessària, l’Arthur va parlar-hi en persona i li va suggerir que la seva situació era bona i que calia que es donés d’alta de l’hospital. Els seus fills la necessitaven, li va dir, el seu marit la necessitava, també. Però l’Arthur sentia que no tenia dret a divulgar la veritable causa de la seva preocupació: això s’hauria considerat una insubordinació i un trencament del protocol. La dona s’inclinava per quedar-se a l’hospital i sotmetre’s a l’operació. De manera que l’Arthur va parlar amb el seu marit. Però tampoc el va poder convèncer que la tragués de l’hospital. Moltes persones sense coneixements de medicina tenen una tendència natural a confiar en l’experiència i el bon judici dels metges, a posar les seves vides, i les vides dels seus éssers estimats, en mans del metge. «El professor operarà», va dir el marit a l’Arthur.

El dia acordat, l’Àngel de la Mort va operar la dona. Va tallar el furóncol i la dona va morir. L’Arthur havia permès que la seva ambició professional l’encegués envers el que estava en joc? Si hagués deixat de banda els rangs i s’hagués enfrontat amb l’Àngel de la Mort, potser hauria pogut salvar la vida de la dona. Sempre va lamentar haver permès que aquesta operació tirés endavant. I tot i així, com reflexionaria més tard, «la medicina és una jerarquia, i potser ja està bé que sigui així».

La carrera de medicina implicava responsabilitats molt serioses, però a l’Arthur també li preocupaven altres qüestions. Se sentiria plenament satisfet, amb la vida d’un metge en exercici? La sensació era que ser metge comportava una certa estabilitat econòmica. Però durant la Depressió, alguns metges de Brooklyn s’havien vist obligats a vendre pomes al carrer. I a banda de la riquesa material, hi havia també la qüestió de l’estimulació mental i intel·lectual. No és que l’Arthur pensés mai a ser artista; això hauria estat massa poc pràctic. Però sempre havia tingut una sensibilitat emprenedora, un fort interès pels negocis, i cap jurament hipocràtic podria canviar-ho. A més, havia estat compaginant els estudis amb una feina de mitja jornada molt interessant, un altre complement: aquest cop com a redactor publicitari d’una companyia farmacèutica alemanya anomenada Schering. L’Arthur havia descobert que, d’entre tots els seus nombrosos talents, tenia una habilitat especial per vendre coses a la gent.

Quan Marietta Lutze va arribar a Nova York des d’Alemanya el 1945, va tenir la sensació que tot li jugava en contra. No era, per dir-ho de manera suau, un moment gaire acollidor per als ciutadans alemanys als Estats Units. Uns mesos abans, Hitler s’havia suïcidat al seu búnquer mentre les tropes russes entraven a Berlín. La Marietta tenia vint-i-sis anys quan va arribar a Amèrica, i era una dona alta, prima i d’aire aristocràtic, de cabells rossos i arrissats i uns ulls brillants i alegres. Ja era metgessa, s’havia tret el títol a Alemanya durant la guerra, però quan va arribar es va assabentar que necessitaria fer dos períodes de pràctiques abans de poder-se incorporar al col·legi de metges de l’estat de Nova York. Va trobar una vacant en un hospital de Far Rockaway, a Queens. L’adaptació no va ser fàcil. En general, la gent mostrava un cert escepticisme envers aquella nouvinguda de fort accent alemany. I encara desconfiaven més de l’espectacle de veure una dona exercint la medicina. Quan la Marietta va començar les pràctiques a Far Rockaway, ningú (ni els seus pacients, ni el personal d’urgències que feia passar els pacients, ni tan sols els seus col·legues) se la va prendre seriosament. Al contrari, cada vegada que feia la ronda de visites, havia de sentir tot de xiulets i procacitats.

Però treballava de valent. La feina era esgotadora i estimulant a la vegada. Va aconseguir fins i tot fer amistat amb un parell de metges en pràctiques que eren de Brooklyn i que a més eren germans, anomenats Raymond i Mortimer Sackler. En Mortimer, el més gran de tots dos, era xerraire i jovial, lluïa un somriure conspirador, tenia els cabells arrissats i uns ulls foscos i penetrants. En Raymond, el germà petit, tenia els cabells més clars i no gaire abundants, ulls verds, uns trets facials suaus i un caràcter més plàcid.

Com la Marietta, els dos germans havien iniciat els estudis mèdics fora dels Estats Units. Després de completar el grau preparatori a la Universitat de Nova York, tant en Mortimer com en Raymond havien demanat l’ingrés a la Facultat de Medicina. Però durant els anys trenta, molts programes d’estudis de medicina americans havien establert unes quotes en la xifra d’estudiants jueus que s’hi podien inscriure. A mitjans de la dècada dels trenta, més del seixanta per cent dels sol·licitants a les facultats de medicina eren jueus, i això, que es percebia com un desequilibri, va provocar fortes restriccions. En algunes universitats, com Yale, les sol·licituds dels candidats jueus es marcaven amb una H d’«hebreu». En Mortimer, que va ser el primer a demanar l’ingrés a la facultat de medicina, va descobrir que l’havien inclòs a la llista negra a causa de la seva ètnia. D’aquesta manera, no va trobar cap Facultat de Medicina dels Estats Units que l’acceptés. Així doncs, el 1937, es va embarcar en un vaixell, en tercera classe, fins a Escòcia, per estudiar a la Universitat Anderson de Medicina de Glasgow. En Raymond el va seguir l’any següent.

Molts jueus americans exclosos de les universitats del seu país feien els estudis de medicina a l’estranger. Però el fet que la família Sackler hagués abandonat Europa feia només algunes dècades a la recerca d’oportunitats als Estats Units i que ara la generació següent es veiés obligada a tornar a Europa a la recerca d’un accés a l’educació no discriminatori, era d’una ironia perversa. La Marietta va acabar entenent que l’estada d’en Raymond i en Mortimer a Escòcia l’havia finançat el seu germà gran. A l’habitatge on vivien feia molt fred, perquè hi havia escassedat de carbó, i van subsistir a base de llaunes de mongetes. Però tots dos germans es van enamorar de la calidesa i l’enginy dels escocesos. En qualsevol cas, no s’hi van estar gaire temps: després que Alemanya envaís Polònia el 1939, els germans es van veure obligats a interrompre els seus estudis a Escòcia i van acabar trobant places a la Universitat Middlesex de Waltham, Massachusetts, una escola de medicina sense reconeixement oficial que es negava a imposar quotes als jueus i que més endavant va acabar formant part de la Universitat Brandeis.