Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Si amb el temps sembla que l’Arthur hagués viscut més vides de les que cap altra persona hauria estat capaç d’encabir en una de sola, un dels motius és que s’hi va posar molt aviat. Va començar a treballar quan encara era un nen, ajudant el seu pare a la botiga de queviures. Des de ben petit, va donar mostres d’un conjunt de qualitats que més endavant propulsarien i modelarien la seva vida: un vigor poc freqüent, una rara intel·ligència, una ambició inesgotable. La Sophie era llesta, però no tenia estudis. Amb disset anys havia entrat a treballar en una fàbrica tèxtil i mai va aprendre a escriure bé en anglès. Tot i que a casa l’Isaac i la Sophie parlaven en ídix, sempre van animar els seus fills a integrar-se. Seguien els costums kosher, però rares vegades anaven a la sinagoga. Els pares de la Sophie també vivien amb la família, i hi havia la sensació, molt comuna en qualsevol enclavament d’immigrants, que totes les esperances i aspiracions acumulades de les generacions anteriors prendrien forma al final en aquells tres infants que ja eren nascuts als Estats Units. L’Arthur, sobretot, notava el pes d’aquestes expectatives: ell era el pioner, el primer fill americà de naixement, i tots hi van dipositar els somnis que tenien.

El vehicle per assolir aquests somnis havia de ser l’educació. Un dia de la tardor del 1925, Artie Sackler (es feia dir Artie) va arribar a l’Institut Erasmus Hall de Flatbush Avenue. Era el més petit de la classe, perquè tot i que acabava de fer dotze anys, s’havia examinat gràcies a un programa intensiu especial per a alumnes brillants. Tot i que l’Artie no s’acovardia amb facilitat, Erasmus era una institució que intimidava. Construïda pels holandesos en el segle XVIII, l’estructura original de l’escola era una edificació de fusta de dues plantes. En els primers anys del segle XX, l’escola es va anar ampliant al voltant de l’antic casalot, fins a arribar a incloure un pati interior quadrangular inspirat en la Universitat d’Oxford, amb edificis neogòtics que semblaven castells recoberts d’heura i adornats amb gàrgoles. Aquesta ampliació estava pensada per donar servei al gran increment d’infants immigrants a Brooklyn. Els professors i els alumnes d’Erasmus es veien a ells mateixos com l’avantguarda de l’experiment americà i es prenien de manera molt seriosa el concepte de l’ascens social i la integració, i això va donar com a resultat una educació pública de primer nivell. L’escola tenia laboratoris de ciències i s’hi ensenyava llatí i grec. Alguns professors tenien doctorats.

Però, a banda d’això, l’Institut Erasmus era un lloc enorme. Amb vuit mil alumnes, era un dels instituts més grans del país i la majoria dels estudiants eren com Arthur Sackler, hereus delerosos dels immigrants recents, fills dels «feliços anys vint», amb els ulls brillants i els cabells ben clenxinats. Omplien els passadissos, els nois amb americana i corbata vermella, les noies amb vestits i cintes vermelles al cap. Quan es trobaven sota el gran arc de l’entrada a l’hora de dinar, l’escena recordava, en paraules d’un dels companys de classe de l’Arthur, una «festa de Hollywood».

A l’Arthur li encantava, tot allò. A classe d’història, va aprendre a admirar i a emmirallar-se en els pares fundadors dels Estats Units, i en especial en Thomas Jefferson. Com li passava a Jefferson, els interessos de l’Artie eren eclèctics (l’art, la ciència, la literatura, la història, els esports, els negocis; ho volia tot), i Erasmus posava un èmfasi especial en les activitats extraacadèmiques. Hi havia gairebé un centenar de clubs, pràcticament un club per a cada cosa. Els vespres d’hivern, quan s’acabava la jornada escolar i ja s’havia fet de nit, tot l’edifici s’il·luminava amb les finestres resplendint al voltant del pati interior, i quan entraves als passadissos senties el renou de les reunions d’un o altre club. «Senyor president! Tot en ordre!»

Més endavant, en recordar aquests anys d’aprenentatge a Erasmus, l’Arthur parlaria del «gran somni». Erasmus era un gran temple de pedra en honor a la meritocràcia nord-americana i l’Arthur sentia que les úniques limitacions pràctiques que podia esperar de la vida serien les que ell mateix volgués posar-se. Quan parlaven de l’escola la Sophie l’esperonava: «Has fet alguna bona pregunta, avui?». L’Arthur havia crescut i s’havia convertit en un noi malgirbat i ample d’espatlles, amb la cara quadrada, els cabells rossos i uns ulls blaus i miops. Tenia una resistència tremenda, i sort d’això. A banda dels estudis, va col·laborar al diari estudiantil com a redactor i va trobar una vacant al departament editorial del centre venent anuncis per a publicacions escolars. Per cobrar, en comptes d’arribar a un acord convencional, l’Arthur va proposar rebre una petita comissió per cada anunci que vengués. La direcció va accedir-hi i al cap de poc l’Arthur va començar a guanyar diners.

Va ser un lliçó que va aprendre ben aviat i que modelaria la seva vida posterior d’una manera molt significativa: Arthur Sackler gaudia apostant per ell mateix i era capaç de concebre tota mena d’estratègies amb què la seva energia formidable pogués ser recompensada. I tampoc s’acontentava amb una sola feina. Va muntar un negoci per ocupar-se de les fotografies per a l’anuari escolar. Quan va vendre un espai publicitari a les Drake Business Schools, una cadena especialitzada en estudis administratius superiors, va proposar a la companyia que el nomenessin a ell (un alumne d’institut) director de publicitat. I va ser així com va anar.

El seu afany inesgotable i la seva creativitat incansable eren tan grans que semblava que sempre estigués bullint amb idees noves i innovacions. L’Institut Erasmus imprimia programes i altres documents curriculars monòtons per als seus vuit mil alumnes. Per què no venien publicitat per col·locar al revers? Per què no feien que les escoles Drake paguessin uns regles adornats amb el nom de l’empresa, i els regalaven als alumnes d’Erasmus? Quan l’Arthur va fer quinze anys, ja guanyava prou diners amb totes aquestes activitats per ajudar a mantenir la família. Acumulava noves feines més ràpid del que podia treballar, de manera que va començar a passar-ne algunes al seu germà Morty. Al principi, l’Arthur va decidir que en Ray, com a germà més petit, no havia de treballar. «Deixeu que el nano s’ho passi bé», acostumava a dir. Però amb el temps, en Ray també va començar a agafar feines. L’Arthur va aconseguir que els seus germans venguessin publicitat per al Dutchman , la revista d’estudiants d’Erasmus. I ells van convèncer la marca de tabac Chesterfield perquè posessin uns anuncis destinats als seus companys. Això va generar una bona comissió.

Malgrat que estigués orientat sobretot cap al futur, l’Institut Erasmus també conservava una forta vinculació amb el passat. Alguns dels pares fundadors dels Estats Units que tant reverenciava Artie Sackler havien ajudat l’escola en temps passats: Alexander Hamilton, Aaron Burr i John Jay havien contribuït amb donacions a l’institut. L’escola devia el seu nom a Erasme de Rotterdam, savi holandès del segle XV, i els vitralls de la biblioteca commemoraven escenes de la seva vida. El vitrall s’havia completat pocs anys abans de l’arribada de l’Arthur i l’havien dedicat al «gran home el nom del qual hem dut durant cent vint-i-quatre anys». Dia rere dia, l’Arthur i els seus companys s’amaraven de la idea que ells també arribarien, amb el temps, a ocupar un lloc en el llarg llinatge de grans americans, una línia contínua que es remuntava a la fundació del país. No importava que visquessin en habitacions estretes, que duguessin sempre el mateix vestit esparracat o que els seus pares parlessin una llengua diferent. El país els corresponia a ells, i al llarg d’una vida es podia assolir la veritable grandesa. Passaven els dies envoltats de l’empremta d’aquells grans homes que havien viscut abans que ells, imatges i noms, llegats gravats a la pedra.