Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

En les sis dècades anteriors, la família de Kathe Sackler havia deixat la seva empremta a la ciutat de Nova York, tal com ho havien fet abans els Vanderbilt o els Carnegie. Però ara els Sackler eren més rics que totes aquelles nissagues que havien acumulat grans fortunes a l’edat daurada, el període comprès entre la Guerra Civil americana i la Primera Guerra Mundial. A més, les seves donacions s’escampaven molt més enllà de la ciutat de Nova York: al Museu Sackler de Harvard i a l’Escola Sackler de Ciències Biomèdiques Superiors de la Universitat Tufts, a la Biblioteca Sackler d’Oxford i a l’Ala Sackler del Louvre, a la Facultat de Medicina Sackler de Tel-Aviv i al Museu Sackler d’Art i Arqueologia de Pequín. «Des de petita», va explicar la Kathe a Paul Hanly, «he vist que els meus pares tenien fundacions». Contribuïen, li va dir, a «causes socials».

Els Sackler havien fet donacions per valor de centenars de milions de dòlars i durant dècades el cognom Sackler va quedar associat, entre l’opinió pública, amb la filantropia. Un director de museu va comparar la família amb els Mèdici, el clan nobiliari de la Florència del segle XV que, amb el seu patrocini, va ajudar a fer possible el Renaixement. Però si els Mèdici havien fet la seva fortuna amb la banca, els orígens concrets de la riquesa dels Sackler van estar, durant molt de temps, envoltats de misteri. Els membres de la família prestaven el nom a institucions artístiques i educatives d’una manera gairebé obsessiva. Es podia trobar gravat en marbre, estampat en plaques de bronze, fins i tot inscrit en els vitralls. Hi havia càtedres Sackler, beques Sackler, cicles de conferències Sackler i premis Sackler. I tanmateix, per a un espectador qualsevol, no era fàcil vincular el nom de la família amb cap mena de negoci que pogués haver generat tanta riquesa. Quan els seus coneguts coincidien amb membres de la família en algun sopar de gala o en un acte benèfic als Hamptons, navegant en un iot pel mar Carib o esquiant als Alps suïssos, murmuraven, es preguntaven d’on devien haver tret els diners. I el que ho feia tot més estrany era que els Sackler no havien acumulat la seva fortuna en l’època dels magnats lladres, a finals del segle XIX, en què alguns homes de negocis sense escrúpols s’havien enriquit de manera extraordinària, sinó en dècades més recents.

—Vostè es va graduar a la Universitat de Nova York com a estudiant de grau el 1980 —va dir Hanly—. És cert?

—Correcte —va respondre Kathe Sackler.

—I es va treure el títol de medicina per la Universitat de Nova York el 1984?

—Sí.

I era cert, va preguntar Hanly, que després de dos anys d’especialització en cirurgia, havia entrat a treballar a Purdue Frederick?

Purdue Frederick era una companyia farmacèutica, més endavant coneguda com a Purdue Pharma. Radicada a Connecticut, aquesta empresa era la font de la major part de la fortuna dels Sackler. Per molt que els Sackler estiguessin acostumats a insistir, mitjançant elaborats contractes de «drets de denominació comercial», que qualsevol galeria d’art o centre d’investigació que rebés la seva generositat havia d’exhibir de manera prominent el cognom de la família, el «negoci» de la família, en canvi, no es deia com els Sackler. De fet, podies rastrejar el lloc web de Purdue Pharma i no hi hauries trobat la més mínima menció als Sackler. Però Purdue era una empresa de propietat privada que pertanyia en exclusiva a Kathe Sackler i a altres membres de la seva família. El 1996, Purdue havia llançat al mercat un medicament pioner, un analgèsic opioide de gran potència anomenat OxyContin, que es va anunciar com un mitjà revolucionari per tractar el dolor crònic. Aquest fàrmac es va convertir en un dels productes supervendes de més èxit de la història farmacèutica, generant uns ingressos aproximats de trenta-cinc mil milions de dòlars.

Però també va provocar una allau d’addiccions i de consum abusiu. Mentre Kathe Sackler declarava, els Estats Units eren víctimes d’una veritable epidèmia d’opioides en què ciutadans de tots els racons del país s’havien fet addictes a aquests fàrmacs tan potents. Moltes persones que havien començat abusant de l’OxyContin van acabar passant-se a drogues de carrer com l’heroïna o el fentanil. Les xifres eren esfereïdores. Segons els Centres per al Control i Prevenció de Malalties, en els vint-i-cinc anys següents a la introducció de l’OxyContin, uns quatre-cents cinquanta mil americans havien mort de sobredosis relacionades amb els opioides. Aquestes sobredosis representaven la primera causa de mort accidental als Estats Units i superaven les víctimes per accident de trànsit; superaven, fins i tot, la mesura de referència per antonomàsia dels Estats Units: el nombre de persones ferides per arma de foc. De fet, havien perdut la vida més ciutadans nord-americans a causa de les sobredosis d’opioides que els que havien mort en totes les guerres en què el país havia participat d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Segons comentava ella mateixa, un dels aspectes del dret que agradaven més a Mary Jo White era la manera en què t’obliga a «destil·lar les coses fins a l’essència». L’epidèmia d’opioides era una crisi de salut pública molt i molt complexa. I el que Paul Hanly estava fent durant l’interrogatori de Kathe Sackler era intentar destil·lar aquesta tragèdia humana de proporcions èpiques fins a les seves causes principals. Abans de la introducció de l’OxyContin, als Estats Units no hi havia cap crisi d’opioides. Després de la introducció de l’OxyContin, sí. Els Sackler i la seva companyia eren ara acusats en més de dues mil cinc-centes demandes interposades per municipis, estats, comtats, comunitats de nadius americans, hospitals, districtes escolars i una legió d’altres litigants. S’enfrontaven a una campanya descomunal de litigació civil amb la qual advocats públics i privats provaven de fer responsables les companyies farmacèutiques per haver introduït en el mercat uns fàrmacs tan potents i haver enganyat el públic a l’hora d’especificar-ne les propietats addictives. Abans d’això, una sola vegada havia passat alguna cosa semblant, quan les companyies tabaqueres van haver de respondre a la decisió de minimitzar de manera conscient els riscos que els cigarrets comportaven per a la salut. Els executius d’aquestes companyies van haver de comparèixer al Congrés i el 1998 la indústria va acabar accedint a un acord històric de dos-cents sis mil milions de dòlars.

La tasca de White consistia a evitar que els Sackler i Purdue haguessin d’arribar a un acord d’aquesta mena. El fiscal general de Nova York, que havia demandat Purdue i havia acusat la Kathe i set altres membres de la família Sackler, va argumentar en una querella legal que l’OxyContin era «l’arrel principal de l’epidèmia d’opioides». Aquell fàrmac era el precursor, l’analgèsic que havia canviat la manera en què els metges nord-americans receptaven la medicació contra el dolor, amb conseqüències devastadores. La fiscal general de Massachusetts, que també havia demandat els Sackler, assegurava que «una sola família va prendre les decisions que han causat la major part de l’epidèmia d’opioides».

White pensava diferent. Tots els que al·legaven contra els Sackler estaven distorsionant els fets per tal de presentar els seus clients com a caps de turc, argumentava. Quin delicte havien comès? L’únic que havien fet era vendre un medicament que era del tot legal, un producte que havia rebut l’aprovació de l’Administració d’Aliments i Fàrmacs. Tota aquesta farsa era un «joc de culpes» per litigar, defensava White, que insistia que l’epidèmia d’opioides «no és una crisi creada pels meus clients ni per Purdue».