Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

En la declaració d’aquell dia, però, no va dir res de tot això. Després de presentar-se («Mary Jo White, Debevoise & Plimpton, en representació de la Dra. Sackler»), es va limitar a seure i escoltar, deixant que els seus col·legues saltessin a interrompre Hanly amb les seves objeccions. La seva funció no era fer soroll sinó servir com a arma ben guardada a la funda, silenciosa però visible, i fer costat a la Kathe. I sens dubte, White i el seu equip havien preparat bé la seva clienta. Per molt que White opinés que el dret consistia a arribar a «l’essència» de les coses, quan el teu client és en el punt de mira i se sotmet a un interrogatori, l’objectiu és precisament evitar l’essència.

—Doctora Sackler, Purdue té alguna responsabilitat en la crisi dels opioides? —va preguntar Hanly.

—Protesto! —va interrompre un dels advocats.

—Protesto! —s’hi va afegir un altre.

—No crec que Purdue hi tingui cap responsabilitat legal —va respondre la Kathe.

—Això no és el que he preguntat —va remarcar Hanly.— El que vull saber és «si la conducta de Purdue va ser una de les causes de l’epidèmia d’opioides».

—Protesto!

—Crec que es tracta d’un conjunt de factors molt complex, d’una confluència de diferents circumstàncies i qüestions socials, problemes, temes mèdics i buits legals en diferents estats d’arreu del país —va respondre ella—. Vull dir que tot plegat és molt i molt complex.

Però aleshores Kathe Sackler va fer una cosa sorprenent. Un podria suposar, tenint en compte l’herència fosca de l’OxyContin, que ella mateixa es distanciaria del fàrmac en qüestió. En canvi, al llarg de l’interrogatori de Hanly, es va negar a acceptar la premissa mateixa de la indagació. Els Sackler no tenien cap motiu per avergonyir-se ni disculpar-se, perquè, segons va afirmar, l’OxyContin no tenia res de dolent. «És un medicament molt bo, i és un medicament molt eficaç i segur», va dir. Era previsible que una alta executiva d’una companyia que declara en una demanda multimilionària prengués alguna mesura defensiva. Però això era diferent. Aquí hi havia un punt d’orgull. La veritat, va continuar, és que ella mateixa mereixia un reconeixement per haver tingut «la idea» de l’OxyContin. Mentre els seus acusadors suggerien que l’OxyContin era l’arrel principal d’una de les crisis de salut pública més mortíferes de la història moderna, Kathe Sackler es presentava a si mateixa, tota orgullosa, com l’arrel principal de l’OxyContin.

—Reconeix que centenars de milers de nord-americans han acabat sent addictes a l’OxyContin? —va preguntar Hanly.

—Protesto! —van cridar un parell d’advocats. La Kathe va vacil·lar.

—És una pregunta ben simple —va dir Hanly—. Sí o no?

—Desconec la resposta —va dir ella.

En un moment de l’interrogatori, Hanly va preguntar per un edifici en concret del carrer Seixanta-dos Est, a pocs carrers de la sala on se celebrava la reunió. En realitat són dos edificis, el va corregir la Kathe. Des de fora, semblen dues adreces diferents, però per dins «estan connectades», va explicar. «Funcionen com una de sola.» Eren dues boniques cases senyorials de pedra calcària, en un veïnat exclusiu al costat de Central Park, la mena d’edificis intemporals de Nova York que exciten els agents immobiliaris i evoquen les il·lusions d’una època anterior. «Aquí és on hi ha…», de sobte va fer una pausa, «és on hi havia, al principi, els despatxos del meu pare i del meu oncle».

Al principi, hi havia hagut tres germans Sackler, va seguir explicant. L’Arthur, en Mortimer i en Raymond. En Mortimer era el pare de la Kathe. Tots tres eren metges, però els germans Sackler també eren «emprenedors», va continuar. L’epopeia de la seva vida i la dinastia que van fundar eren també la història d’un segle de capitalisme nord-americà. Els tres germans havien comprat Purdue Frederick als anys cinquanta. «Al principi, la companyia era molt més petita», va dir la Kathe. «Era només un petit negoci familiar.»

Arthur Sackler va néixer a Brooklyn l’estiu del 1913, en una època en què Brooklyn estava en plena expansió, amb l’arribada d’onades d’immigrants del Vell Món, cada dia cares noves i la música desconeguda de noves llengües a cada cantonada, edificis nous que s’alçaven a dreta i esquerra per allotjar i donar feina als nouvinguts, i per tot arreu aquella sensació vertiginosa i unificadora de viure un moment únic. Com a primogènit d’una família d’immigrants, l’Arthur va compartir els somnis i les ambicions d’aquella generació de nous americans, en va copsar l’energia i l’anhel, que el van fer vibrar gairebé des del bressol. El van batejar com a Abraham però aviat es va desfer d’un nom tan antiquat i va passar a dir-se Arthur, que sonava molt més directe i americà. Hi ha una foto de l’Arthur de petit, feta el 1915 o el 1916, on surt assegut sobre la gespa mentre la seva mare, Sophie, es reclina darrere seu com una lleona. La Sophie, de cabells i ulls foscos, té un aspecte formidable. L’Arthur mira directe a la càmera, un querubí amb pantalons curts, les orelles sortides, la mirada intensa i extraordinàriament seriosa, com si ja fos conscient de tot el que li espera.

Sophie Greenberg havia emigrat des de Polònia pocs anys abans. Encara era una adolescent quan va arribar a Brooklyn l’any 1906 i va conèixer un home respectable i gairebé vint anys més gran que ella anomenat Isaac Sackler. L’Isaac també era immigrant, de Galítzia, una zona que aleshores encara pertanyia a l’Imperi austríac, i havia arribat a Nova York amb els seus pares i germans, en vaixell, el 1904. L’Isaac era un home orgullós. Descendia d’un llinatge de rabins que havien hagut de fugir d’Espanya cap a l’Europa central en l’època de la Inquisició i ara es disposava a construir, amb la seva jove esposa, una nova llar a Nova York. L’Isaac es va introduir en el món dels negocis amb el seu germà i va obrir una petita botiga de queviures al número 83 de Montrose Avenue, al barri de Williamsburg. La van batejar amb el nom de Sackler Bros. La família vivia en un apartament al mateix edifici. Tres anys després de néixer l’Arthur, l’Isaac i la Sophie van tenir el segon fill, en Mortimer, i quatre anys després, el tercer, en Raymond. L’Arthur s’estimava molt els seus germans i els protegia de manera ferotge. Durant un temps, de petits, tots tres germans van compartir llit.

Com que el negoci de queviures va funcionar prou bé, la família es va traslladar, poc després, a Flatbush, un barri bulliciós que bategava com si fos el cor del districte i que es considerava de classe mitjana, fins i tot de classe mitjana alta, comparat amb els racons més recòndits del Brooklyn immigrant, com Brownsville i Canarsie. Ja en aquella època, a Nova York el lloc de residència era el principal punt de referència social, i la nova adreça demostrava que Isaac Sackler se n’estava sortint, en el Nou Món, i que havia assolit un cert grau d’estabilitat. Viure a Flatbush, amb aquells carrers arbrats i els apartaments sòlids i espaiosos, significava haver pujat un esglaó. Un dels coetanis de l’Arthur va arribar a comentar que per als jueus de Brooklyn d’aquella època, els jueus residents a Flatbush eren «gairebé gentils». Amb els guanys del negoci de queviures, l’Isaac va invertir en immobles, comprant blocs de pisos i llogant-ne els apartaments. Però l’Isaac i la Sophie tenien somnis per a l’Arthur i els seus germans, uns somnis que anaven més enllà de Flatbush, fins i tot més enllà de Brooklyn. Sentien que estaven destinats a fer grans coses. Volien que els germans Sackler deixessin la seva empremta en el món.