Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Al centre mateix del pati interior s’erigia encara el vell casalot holandès desballestat, relíquia d’un temps en què aquesta part de Brooklyn havia estat ocupada per camps de cultiu. A l’hivern, quan bufava el vent, les bigues de fusta del vell edifici cruixien i els companys de classe de l’Arthur feien broma dient que es tractava del fantasma de Virgili, que rondinava en sentir els seus bells versos llatins recitats amb accent de Brooklyn.

La productivitat hiperactiva de l’Arthur en aquells anys podria haver estat deguda, en bona part, a l’ansietat: mentre ell estudiava a Erasmus, la fortuna del seu pare va començar a minvar. Algunes inversions immobiliàries van anar de mal borràs i els Sackler es van veure obligats a traslladar-se a un allotjament més barat. L’Isaac va comprar una sabateria a Grand Street, però tampoc va funcionar i la va acabar tancant. Com que s’havia venut la botiga de queviures per finançar les inversions immobiliàries, l’Isaac va haver d’acceptar una feina mal remunerada com a caixer en una altra botiga, només per poder pagar les factures.

L’Arthur recordaria més tard que durant aquells anys sovint va passar fred, però mai va passar gana. Erasmus disposava d’una oficina de col·locació que ajudava els alumnes a trobar feina fora de l’escola, i l’Arthur va començar a assumir feines extres per ajudar la família. N’hi van donar una de repartidor de diaris. Va repartir flors. No tenia temps per sortir amb noies ni per anar a festes o als campaments d’estiu. Treballava. Sempre es va enorgullir de no haver fet mai vacances fins que va tenir vint-i-cinc anys.

Tot i així, en moments aïllats, l’Arthur albirava un altre món, una vida més enllà de la seva existència a Brooklyn, una vida diferent que semblava a l’abast de la mà. De tant en tant, feia una pausa en el seu horari frenètic i pujava trotant els esglaons de pedra del Museu de Brooklyn, travessava el bosquet de columnes jòniques i entrava a les enormes estances, on es meravellava davant de les obres d’art que s’hi exhibien. Altres vegades, les seves tasques de repartidor el duien a Manhattan, a la part alta de la ciutat, als palaus daurats de Park Avenue. Per Nadal, repartia rams de flors enormes i, mentre caminava per les grans avingudes, espiava l’interior dels apartaments per les finestres il·luminades i veia pampalluguejar els llums decoratius. Li encantava la sensació, quan entrava en un gran edifici amb conserge, de deixar enrere la vorera freda i embolcallar-se en l’escalfor vellutada del vestíbul.

La Gran Depressió de 1929 va ser un cop dur per a Isaac Sackler, i la seva situació es va agreujar. Tots els seus diners havien quedat empantanegats en els blocs de pisos, que ara no valien res: va perdre el poc que tenia. Als carrers de Flatbush, homes i dones d’aspecte desolat s’afegien a les cues de repartiment de menjar. L’oficina de col·locació d’Erasmus va començar a acceptar sol·licituds no només dels alumnes, sinó també dels pares. Un dia, l’Isaac va convocar els seus tres fills. Amb l’espurna desafiant del vell orgull familiar, els va informar que no faria fallida. Havia administrat amb responsabilitat els magres recursos que tenia i com a mínim havia pogut pagar les factures. Però ja no li quedava res. L’Isaac i la Sophie volien, més que cap altra cosa, que els seus fills continuessin estudiant, que anessin a la universitat, que seguissin pujant en l’escalafó social, que fessin tot allò que se suposava que feien els joves ambiciosos en un país com el seu. Però l’Isaac no tenia diners per finançar-ho. Si els nois volien continuar els estudis, se’ls haurien de pagar ells mateixos.

Per a l’Isaac, haver de dir aquestes paraules devia ser molt dolorós. Però també els va dir que no es pensessin que no els havia donat res. Al contrari, els havia atorgat una cosa que valia més que els diners. «El que us he donat és el més important que un pare pot donar», va dir l’Isaac als seus fills Arthur, Mortimer i Raymond. Allò que els havia donat, va dir, era «un bon nom».

Quan l’Arthur i els seus germans eren nens, Sophie Sackler solia comprovar si estaven malalts fent-los un petó al front per prendre’ls la temperatura amb els llavis. La Sophie era més moguda i decidida que el seu marit i també tenia una idea molt clara, des que els fills eren petits, del que desitjava per a ells: volia que fossin metges.

«Quan tenia quatre anys, jo ja sabia que seria metge», va dir l’Arthur més endavant. «Els meus pares em van fer un rentat de cervell perquè fos metge.» Tant la Sophie com l’Isaac entenien la medicina com una professió noble. Al llarg del segle XIX, molts metges havien estat percebuts com a medicastres o xarlatans. Però l’Arthur i els seus germans van néixer en el que s’ha descrit com l’època daurada de la medicina americana, un període de la primera part del segle XX en què l’eficàcia de la medicina (i la credibilitat de la professió mèdica) es van veure realçats d’una manera molt forta per nous descobriments científics sobre les causes de diverses malalties i la millor manera de tractar-les. Com a conseqüència d’això, no era estrany que les famílies jueves d’immigrants aspiressin que els seus fills fessin carrera en el camp de la medicina. La sensació general era que els metges posseïen una rectitud moral, que es tractava d’una vocació que servia el bé públic i prometia prestigi i estabilitat econòmica.

L’any que es va ensorrar la borsa de valors, l’Arthur va acabar l’institut i es va matricular al curs preparatori de medicina de la Universitat de Nova York. Li encantava la universitat. No tenia diners. Els llibres que feia servir eren de segona mà o prestats i sovint queien a trossos. Però els subjectava amb gomes elàstiques i estudiava de valent, submergint-se en les vides d’antics pensadors mèdics com Alcmèon de Crotona, que va identificar el cervell com l’òrgan de la ment, i Hipòcrates, l’anomenat pare de la medicina, la famosa advertència del qual, «primer de tot, no fer mal», recollia la idea mateixa de la integritat dels metges.

Malgrat la duresa dels estudis, l’Arthur s’espavilava per seguir participant en activitats extraacadèmiques, treballant al diari de la facultat, a la revista humorística i també a l’anuari. A les nits, trobava temps per fer classes d’art a la universitat Cooper Union, on va provar sort amb el dibuix figuratiu i l’escultura. En un editorial d’aquesta època, l’Arthur va escriure que l’eclecticisme en les activats extraacadèmiques «arma l’alumne amb una perspectiva de la vida i els seus problemes que augmenta l’eficàcia i la utilitat de les tècniques i coneixements adquirits en els estudis formals». A l’hora de dinar feia de cambrer a la cafeteria estudiantil del campus. I a les hores lliures, entre classe i classe, va trobar una feina servint refrescos en una botiga de llaminadures.

L’Arthur enviava diners a la Sophie i l’Isaac a Brooklyn i aconsellava els seus germans sobre com conservar les feines que els anava passant. Per a l’Arthur, en Morty i en Ray sempre van ser els seus «germanets». Potser va ser la crisi de la Depressió el que el va forçar a ajudar econòmicament els seus pares, o potser era el seu estatus eminent de fill primogènit o, ras i curt, la seva personalitat dominadora, però la sensació, per a en Mortimer i en Raymond, era que l’Arthur actuava més com un pare que com un germà gran.

En aquells temps, el campus de la Universitat de Nova York quedava ben al nord de la ciutat, al Bronx. Però sovint l’Arthur s’aventurava amb emoció per la gran metròpolis. Visitava els museus i sentia els seus propis passos ressonant per les galeries de marbre batejades amb els noms de grans industrials. Duia les noies al teatre, però només es podia permetre localitats a peu dret, de manera que havien de veure tot l’espectacle sense poder seure. Però la seva sortida favorita sense haver de gastar massa era dur la noia a fer un creuer per la part baixa de Manhattan, en el ferri de Staten Island.