Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

1. Un bon nom

2. El psiquiàtric

3. Med Man (un home i la medicina)

4. Penicil·lina per a la tristesa

5. La febre xinesa

6. El pop

7. El derbi de Dendur

8. Distanciament

9. Marques fantasmals

10. Desbaratar la inevitabilitat de la mort

Llibre segon. La dinastia

11. Apollo

12. Hereu natural

13. L’afer Sackler

14. El tic-tac del rellotge

15. El déu dels somnis

16. Bomba H

17. Vendre, vendre, vendre

18. Ann Hedonia

19. El Pablo Escobar del nou mil·lenni

20. Caps de turc

Llibre tercer. El llegat

21. Turks

22. Inalterable

23. Ambaixadors

24. És una veritat dura, oi?

25. El temple de l’avarícia

26. Bel·ligerància

27. Acusats

28. El fènix

29. Eliminant el nom

Epíleg

Annexos

Agraïments

Nota sobre les fonts

Notes

Per a la Beatrice i en Tristram

I per a tots els que han perdut algú a causa de la crisi

Tot sovint hem fet escarni de la superstició i la covardia dels barons medievals que pensaven que el fet de donar terres a l’Església esborraria el record dels seus saquejos i robatoris; però sembla que els capitalistes moderns tinguin exactament la mateixa idea; amb un afegit no gens accessori, i és que en el cas dels capitalistes el record d’aquests robatoris queda, en efecte, eliminat del tot.

G. K. CHESTERTON (1909)

Doctor, sisplau, recepti-me’n unes quantes més.

ROLLING STONES (1966)

La seu del bufet d’advocats internacional Debevoise & Plimpton, a Nova York, ocupa deu plantes d’un edifici d’oficines negre molt elegant que s’alça enmig d’un bosc de gratacels al centre de Manhattan. Fundat l’any 1931 per una aristocràtica parella d’advocats procedents d’un venerable bufet de Wall Street, Debevoise es va acabar convertint també en un bufet venerable i va anar creixent, al llarg de les dècades següents, fins a arribar a ser un gegant global amb vuit-cents advocats, una llista de clients de primera categoria i uns ingressos anuals de gairebé mil milions de dòlars. A les oficines actuals del centre de la ciutat no hi ha cap rastre dels orígens sumptuosos del bufet. Al contrari, estan decorades amb l’estil banal de qualsevol oficina corporativa contemporània, amb passadissos encatifats, sales de reunions amb les parets de vidre i escriptoris per treballar a peu dret. En el segle XX, el poder es proclamava. En el XXI, la manera més segura d’identificar el poder és per la manca de pretensions.

Un matí fresc i radiant de la primavera del 2019, mentre els núvols es reflectien lliscant pel vidre negre de la façana, Mary Jo White va entrar a l’edifici, va pujar amb l’ascensor fins a les oficines de Debevoise i va ocupar el seu lloc en una sala de reunions que brunzia d’energia continguda. Als seus setanta-un anys, White personificava, fins i tot en el seu físic, la noció de poder com a manca de pretensions. Era una dona petita (amb prou feines superava el metre i mig d’alçada, duia els cabells castanys tallats molt curts i tenia els ulls apagats) i la seva manera de parlar era franca i gens pretensiosa. Com a advocada, en canvi, era imponent. Sovint feia broma dient que la seva especialitat eren els «grans embolics»: contractar-la no era barat, però si tenies un problema greu i a més tenies molts diners, era ella a qui havies de trucar.

En una etapa anterior de la seva carrera, White havia treballat gairebé una dècada com a fiscal dels Estats Units per al districte Sud de Nova York, i quan exercia aquest càrrec va processar els responsables dels atemptats a les Torres Bessones de l’any 1993. Després, Barack Obama la va nomenar presidenta de la Comissió de Borsa i Valors. Però entre període i període de treballar per al govern, sempre va tornar a Debevoise. Havia entrat al bufet com a jove empleada i va convertir-se en la segona dona que arribava a ser-ne sòcia. Representava els peixos grossos: Verizon, JP Morgan, General Electric, la NFL.

La sala de reunions era plena d’advocats, no només de Debevoise sinó també d’altres bufets. N’hi havia més de vint, amb quaderns de notes, ordinadors portàtils i carpetes d’anelles enormes plenes de pòstits amb anotacions. Hi havia un telèfon amb altaveu sobre la taula, i vint advocats més d’arreu del país estaven connectats a la trucada. Aquest petit exèrcit de juristes s’havia congregat amb motiu de la declaració d’una multimilionària esquiva, una clienta de Mary Jo White de feia molts anys que ara es trobava al centre d’una tempesta de litigis, la majoria dels quals al·legaven que l’acumulació d’aquests milers de milions de dòlars havia provocat la mort de centenars de milers de persones.

White havia comentat en certa ocasió que quan treballava de fiscal la seva feina era senzilla: «Fes el que és correcte. Estàs perseguint els dolents. Cada dia fas coses que són bones per a la societat». Ara, en canvi, la situació era més complicada. Els advocats corporatius de gamma alta com White són professionals qualificats que gaudeixen d’una certa respectabilitat social, però no deixen de fer una feina que està controlada pel client. Es tracta d’una dinàmica generalitzada per a molts advocats que tenen una hipoteca i matrícules universitàries per pagar. Passes la primera meitat de la carrera perseguint els dolents i la segona representant-los.

L’advocat que aquell matí conduiria l’interrogatori era un home d’una seixantena llarga d’anys anomenat Paul Hanly. No s’assemblava gens a la resta d’advocats presents. Hanly estava especialitzat en demandes col·lectives. Li agradava dur vestits a mida de colors llampants i camises de sastre amb el coll rígid i de color diferent. Duia els cabells grisos pentinats cap enrere i tenia una mirada penetrant accentuada per unes ulleres de carei. Si White era una mestra de la discreció, Hanly era tot el contrari: semblava un advocat sortit d’una historieta de Dick Tracy . Però posseïa un gen competitiu que igualava el de White i mostrava un menyspreu visceral envers el vernís de decòrum amb què les persones com White recobrien aquesta mena d’afers. No ens enganyem, pensava Hanly. Des del seu punt de vista, els clients de White eren tots uns «malparits arrogants».

La multimilionària que havia de declarar aquell matí era una dona de poc més de setanta anys, doctora en medicina tot i que no havia arribat a exercir mai. Tenia els cabells rossos i la cara grossa, el front ample i els ulls separats. Es mostrava esquerpa. Els seus advocats havien fet tot el possible per evitar que hagués de declarar i era evident que ella no volia ser allà. Transmetia la impaciència distreta, va pensar un dels advocats presents a la reunió, d’una persona que mai ha fet cua per pujar a un avió.

—Vostè és Kathe Sackler? —va preguntar Hanly.

—Sí —va respondre ella.

La Kathe pertanyia a la família Sackler, una dinastia prominent de filantrops de Nova York. Pocs anys enrere, la revista Forbes havia inclòs els Sackler entre les vint famílies més riques dels Estats Units, amb una fortuna valorada en uns catorze mil milions de dòlars, «superant famílies llegendàries com els Busch, els Mellon i els Rockefeller». El cognom Sackler adornava museus d’art, universitats i centres mèdics d’arreu del món. Des d’aquella mateixa sala de reunions, la Kathe podria haver caminat vint carrers cap al sud fins a l’Institut Sackler de Ciències Biomèdiques Superiors de la Facultat de Medicina de la Universitat de Nova York, o bé deu carrers cap a la part alta fins al Centre Sackler de Recerca en Biomedicina i Nutrició de la Universitat Rockefeller, i després una mica més al nord fins al Centre Sackler per a l’Educació Artística del Museu Guggenheim i, anant per la Cinquena Avinguda, fins a l’Ala Sackler del Museu Metropolità d’Art.