Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Durant un temps, l’Arthur va seguir fent malabarismes amb les dones de la seva vida. Encara vivia amb la Marietta, però també marxava temporades llargues amb la Jillian. Des del punt de vista de la Marietta, el que ell volia era no haver de triar, tenir-ho tot, com havia fet abans amb ella i amb l’Else. Però al final la Marietta va decidir que no podia continuar acceptant aquella situació. Va trucar a una empresa de mudances perquè s’enduguessin les pertinences de l’Arthur de la vella casa de camp holandesa de Searingtown Road. Va informar l’Arthur que no tenia cap desig de seguir sent una altra de les dones de la seva «col·lecció».

L’Arthur va demanar a la Marietta que especifiqués, en una carta, les coses que esperava trobar en un acord de divorci. Ella es va asseure i va escriure la carta. Volia quedar-se la casa de Long Island i també un apartament que la parella havia comprat davant de les Nacions Unides. Segons la Marietta, ella no va demanar cap obra d’art, cosa que per a ella era una concessió important, perquè n’hi havia moltes que les havien col·leccionat plegats.

La Marietta esperava la resposta, però no n’arribava cap. Van passar els mesos. De tant en tant, li preguntava a l’Arthur quan li donaria una resposta i ell sempre li deia que tenia assumptes més urgents per atendre i que s’hi posaria «la setmana vinent». Però aviat va començar a fer la sensació que el problema de l’Arthur no era que estigués enfeinat, sinó que havia entrat en una fase de negació. La Marietta estava desesperada. Se sentia atrapada en els llimbs, i el més enervant era que a l’Arthur li agradaven els llimbs. S’hi sentia a gust. Havia construït tota una vida al voltant dels límits difusos, les identitats solapades i els conflictes d’interessos. Els llimbs eren el seu element. Però ella s’estava tornant boja. Un dia, la Marietta li va trucar, histèrica, i li va exigir una resposta. L’Arthur, amb una ràbia controlada, li va recomanar que es busqués un bon advocat.

Consternada, la Marietta va penjar el telèfon. Aleshores, sense pensar-s’ho, va agafar un grapat de píndoles somníferes i se les va ficar a la butxaca de la jaqueta. Atordida pel comportament odiós de l’Arthur, va baixar al carrer, va començar a caminar per la vorera i després es va posar a córrer fins al despatx de l’Arthur a les cases contigües que ell li havia comprat el 1960. Quan va irrompre a l’oficina, va trobar l’Arthur envoltat d’alguns dels seus socis, i tots van alçar la vista, alarmats. «M’has d’escoltar ara mateix», li va dir la Marietta. «Necessito una resposta.»

L’Arthur, furiós, la va esbroncar per irrompre al seu despatx i muntar un espectacle amb les seves exigències. La Marietta havia dut una còpia de la carta en la qual subratllava el que volia del divorci, i ara l’hi va llançar al damunt demanant una resposta. L’Arthur va agafar la carta i la va llegir. Però això només el va fer emprenyar encara més. Va llançar la carta a terra, amb menyspreu.

Llavors, la Marietta es va ficar la mà a la butxaca, va engrapar els somnífers i, abans que l’Arthur pogués aturar-la, se’ls va empassar. Tot el que ella volia en aquell moment era fugir, desaparèixer. Va notar que una part fosca d’ella s’elevava, que l’envaïa una força primitiva i maligna. Les píndoles tenien un regust amarg, i de sobte va sentir que se li confonien els sentits. Es va trobar ajaguda sobre la catifa, allà on l’Arthur havia llançat la carta. Era conscient de l’escàndol que l’envoltava. Veus. Crits. Després, llums. Mans sobre seu. Pressió. Algú que cridava el seu nom.

Quan la Marietta es va despertar, era al llit d’un hospital. Tenia la gola seca, adolorida. Tenia un record confús del que havia passat. Però l’Arthur era allà, al seu costat, esperant que es despertés.

El que li va dir quan va recuperar el coneixement va ser: «Com has pogut fer-me això?».

La Marietta es va acabar recuperant i al cap d’un temps es van divorciar. L’endemà mateix, l’Arthur es va casar amb la Jillian. Al final, la casa de Long Island se la va quedar ell. La Marietta es va quedar l’apartament de la plaça de les Nacions Unides. Un dia, a les nou del matí, va arribar-hi un equip de mudances. Els havia enviat l’Arthur i es van posar a embalar i a endur-se totes les obres d’art que hi havia a la casa. Van treure bronzes, estàtues, atuells, centenars d’objectes, objectes que no li importaven gens i objectes que tenien per a ella un gran significat. El pou dels desitjos. El gerro de gra. El cavall de jade que tenien damunt del piano. Els treballadors van trigar deu hores, però per fi van acabar d’embalar-ho tot i s’ho van endur. I la Marietta es va quedar allà, sola en aquell gran apartament, i va plorar, envoltada de prestatges buits i del que semblaven «marques fantasmals» a les parets, els rectangles descolorits on abans penjaven els quadres.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.