Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

S’envoltava del bo i millor. Es va fer íntim d’Anwar al-Sadat, el president d’Egipte, i li va organitzar un homenatge a l’Ala Sackler del Met. Per commemorar l’esdeveniment, l’Arthur li va regalar una peça de jade de cinc-cents anys d’antiguitat. «Vaig conèixer una pila de genis», recordava l’Elizabeth, la filla del primer matrimoni de l’Arthur, perquè en el cercle social del seu pare «n’hi havia per tot arreu». L’Arthur va fer amistat amb el pintor Marc Chagall i amb el novel·lista Bernard Malamud. Malamud s’havia criat a Brooklyn; l’Arthur i ell havien coincidit a l’Institut Erasmus i ara s’havien tornat a trobar. Recordant aquesta amistat, la filla de Malamud, Janna Malamud Smith, comentava que la carrera de tots dos havia començat amb «pares que tenien botigues de queviures». Era natural que s’haguessin retrobat, pensava, perquè tots dos tenien grans egos i els homes amb grans egos que esdevenen respectats tenen tendència a reestructurar les llistes de convidats per tal d’incloure persones de la seva mateixa altura. Per a Malamud Smith, «és probable que tots dos gaudissin de ser vistos amb els ulls dels altres». Si quedava algun record desagradable de l’època dels interrogatoris de Kefauver, havia quedat enterrat molt temps enrere. De fet, a hores d’ara, s’havia convertit en un ritus d’iniciació que cada nou director de l’FDA s’assegués a fer una extensa entrevista amb l’editor del Medical Tribune , Arthur Sackler.

En la seva columna setmanal, de vegades l’Arthur escrivia sobre malalties mentals, addiccions i suïcidi. Però mai va mencionar la mort d’en Bobby, el fill del seu germà Mortimer, ocorreguda l’estiu del 1975. El succés no es va filtrar a la premsa. La família va publicar una petita necrològica al Times , que es limitava a informar que Robert Mortimer Sackler havia mort «de manera sobtada a l’edat de 24 anys». Hi va haver una missa a la Riverside Chapel. Els homes es van tallar les puntes dels corbatins, un costum tradicional jueu de dol que simbolitzava l’esquinçament dels vestits. Es va crear una beca en la seva memòria a la Universitat de Tel-Aviv, però mai ningú va explicar quina relació tenia aquesta donació amb la persona o la vida de Robert Sackler. Era una estranya paradoxa: el nom dels Sackler figurava per tot arreu. Però ara que un membre de la família havia mort en plena joventut, no el van commemorar en públic. Gairebé no en parlaven. El van esborrar.

La seva mare, la Muriel, es va quedar a l’apartament del carrer Vuitanta-sis. Algú va reparar la finestra i ella hi va seguir vivint durant la resta de la seva vida. Com la Marietta, es va reciclar en el camp de la psicoanàlisi i es va involucrar amb un cercle de companys psicoanalistes de Nova York. Però no parlava mai del seu fill. Treballava des de casa i rebia els seus pacients al mateix apartament on en Bobby s’havia suïcidat. Amb el temps, va conèixer un advocat internacional anomenat Oscar Schachter i se’n va enamorar. Però fins i tot amb Schachter, la mort d’en Bobby era un tema prohibit per a la Muriel. En una ocasió, una de les filles adultes de Schachter, d’un matrimoni anterior, va passar una tarda amb la Muriel i van repassar plegades una capsa de sabates plena de fotografies antigues. Cada vegada que trobaven una foto d’un noi, la Muriel l’apartava i l’enterrava a la pila. Era incapaç de mirar-lo.

Mortimer Sackler es trobava a França quan el noi va morir. Va tornar a Nova York per al funeral, destrossat. Poc després, el seu segon matrimoni, amb Geri Wimmer, es va acabar. En arribar l’estiu del 1977 ja s’havien separat, i la Geri, segons un article publicat als tabloides, «està ansiosa per donar la notícia del seu divorci». Tres anys més tard, en Mortimer es va casar per tercera vegada. Potser sí que estava cada cop més distanciat del seu germà gran, però una vegada més va seguir els passos de l’Arthur i es va casar amb una dona anglesa i molt més jove que ell. Theresa Rowling procedia de Staffordshire i havia fet de mestra d’escola a Londres, al barri de Notting Hill. Tenia trenta anys, era més jove que les filles del primer matrimoni d’en Mortimer, la Ilene i la Kathe. En Mortimer va seguir passant llargues temporades a la casa del sud de França i també a Gstaad, als Alps suïssos, perquè aquelles lliçons d’esquí que va rebre de jove a St. Moritz li havien inculcat una passió que li va durar tota la vida. Però la seva nova esposa i ell van establir la residència principal en una mansió d’estuc blanc colossal a Chester Square, segurament l’illa de cases més exclusiva de Belgravia, que és possiblement el barri més exclusiu de Londres.

Tot i que en Mortimer ja havia fet els seixanta, amb la Theresa van tenir tres fills, Michael, Marissa i Sophie. Els van criar com a britànics, molt lluny dels carrers de Flatbush on el seu pare havia crescut, o de Connecticut, on el seu oncle Raymond seguia dirigint l’empresa familiar, o de l’Upper East Side, on el seu germanastre Bobby s’havia suïcidat.

Una nit de setembre del 1982, van arribar mil persones al Museu Metropolità d’Art per assistir a la desfilada d’alta costura de la temporada tardor/hivern del dissenyador italià Valentino. A l’interior, les models desfilaven per una de les enormes sales amb jaquetes sense mànigues, faldilles de pètals i vestits extravagants de seda i vellut. Era una producció desmesurada, que encaixava a la perfecció amb la nova decadència dels anys vuitanta. Es rumorejava que un dels vestits de la col·lecció estava valorat en cent mil dòlars. Després de la desfilada, es va fer un sopar amb tres-cents convidats a l’Ala Sackler. L’actriu Raquel Welch conversava amb el novel·lista Norman Mailer. El ballarí Mikhaïl Baríxnikov xerrava amb la model de disset anys Brooke Shields. Muhammad Ali feia trucs de màgia mentre Valentino en persona es passejava, tot bronzejat i somrient, enfundat en el seu esmòquing. Les taules estaven adornades amb flors blanques i centenars d’espelmes gruixudes que projectaven ombres titil·lants sobre les parets del temple egipci.

Quan li va arribar la notícia de la festa, Arthur Sackler es va empipar. En un intent de generar ingressos extres, el Met havia començat a llogar l’Ala Sackler com a espai per celebrar-hi esdeveniments, i l’Arthur estava indignat pel que considerava una «degradació» del temple de Dendur. En privat, havia fet recompte dels «incompliments» que el Met estava fent del contracte amb la família Sackler en relació amb l’ús del temple. A l’Arthur li agradava la idea que el recinte es fes servir per a actes oficials, com les cerimònies del Departament d’Estat. Però, una desfilada de moda?

Durant més d’una dècada, l’Arthur havia mantingut el Met pendent del seu pèndol i feia la impressió que finalment acabaria donant la seva incalculable col·lecció d’art al museu. Però, a desgrat seu, va descobrir que no s’avenia del tot amb l’últim director del Met, Philippe de Montebello, un conservador de museu culte i amb pedigrí aristocràtic. L’Arthur s’havia acostumat a un cert nivell d’afalacs i de favors per part dels directors dels museus, i no sentia que De Montebello seguís aquest camí.

Durant anys, havia conservat el seu enclavament privat a l’interior del museu. «S’assemblava una mica a l’última escena de Ciutadà Kane», recordava el gendre de l’Arthur, Michael Rich. «Era com un magatzem. No era un lloc pensat per homenatjar les arts. Quan ho vaig veure, em van venir flaixos de Rosebud.» Però amb el temps, l’existència de l’acord secret que atorgava a l’Arthur l’ús d’aquest espai va quedar al descobert. Un sociòleg i periodista ocasional anomenat Sol Chaneles, que dirigia el Departament de Justícia Criminal de la Universitat Rutgers, s’havia assabentat de l’existència de l’enclavament i va demanar una entrevista amb l’Arthur. Al principi, l’Arthur es va negar a parlar-hi, però al final, en veure que Chaneles pensava publicar la història fos com fos, l’Arthur li va agafar el telèfon.