Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Però el museu es resistia a nomenar-lo per al patronat. Hi havia la sensació, entre la direcció, que Arthur Sackler tenia un punt indecorós. Ell ho notava: era prou sensible a les dinàmiques subtils de vigilància social als cercles elitistes per adonarse que estava passant alguna cosa, i aquesta cosa li resultava familiar. El Met, va concloure l’Arthur, era «un lloc antisemita».

Però potser la veritat era més complicada. D’entrada, hi havia altres jueus a l’administració del museu. Un funcionari veterà del Met, Arthur Rosenblatt, feia broma dient que els administradors no havien tingut cap altre remei que començar a acceptar els diners de donants jueus, perquè en cert moment se’ls havien acabat els blancs anglosaxons, protestants, rics i vells. Però algunes persones també sospitaven que les actuacions legals de l’Arthur i els seus germans eren dubtoses. Un membre del patronat del Met opinava que, com que els germans havien negociat pagar la donació de tres milions i mig de dòlars al llarg de vint anys, amb condonacions d’impostos pel camí, «l’Ala Sackler és una donació generosa, però també és un tracte meravellós per als Sackler». Un altre executiu, Joseph Noble, descrivia l’Arthur com un personatge «esmunyedís» i afirmava que l’enclavament que Rorimer li havia facilitat era «el regal més desgavellat» de la història del museu. «Fes-lo fora», va advertir Noble a Tom Hoving. «Abans que hi hagi un escàndol.»

A finals del 1978 es van acabar les obres i Hoving va inaugurar l’Ala Sackler amb la presentació d’una nova exposició: «Els tresors del rei Tut». Va ser una jugada mestra. L’exposició incloïa cinquanta-cinc objectes funeraris extraordinaris descoberts a la tomba del jove emperador Tutankamon. Un vespre, abans que l’exposició quedés oberta al públic, el Met va organitzar una gala d’etiqueta per celebrar-ho. El temple era allà, dret una altra vegada, restaurat amb gran bellesa i il·luminat de forma teatral, amb els noms d’aquells dos germans que una vegada s’havien ofegat al Nil encara gravats al marès, juntament amb els noms dels altres visitants que hi havien arribat al cap dels segles. Ara, però, hi havia un afegit: els noms d’Arthur, Mortimer i Raymond Sackler també havien quedat gravats al grandiós edifici del Met.

Per celebrar l’ocasió, els Sackler havien encarregat una obra de nova creació a la famosa coreògrafa Martha Graham, a qui l’Arthur considerava «la deessa de la dansa moderna». Com una bandada de mènades, les ballarines de Graham van dansar dins del temple. Hi havia l’alcalde de la ciutat, Ed Koch. S’havia fet amic de l’Arthur. Per una coincidència extraordinària, el president Jimmy Carter acabava de signar els acords de pau de Camp David, amb els quals posaven fi al conflicte entre Israel i Egipte. Koch, que també era jueu, va destacar el simbolisme que representava el fet que tres metges jueus patrocinessin la reubicació d’un temple egipci a Nova York i la manera com ressonava, en tot plegat, l’eco dels factors geopolítics que estaven en joc. «I quina millor manera de celebrar-ho», va dir, «que amb la inauguració de l’Ala Sackler del temple de Dendur».

La vetllada va continuar amb còctels i l’actuació d’una orquestra de ball. Els germans Sackler estaven radiants, gaudint al màxim del que semblava, de manera innegable, una fita culminant en la història de la família. Havien arribat al cim. Si l’Arthur semblava una mica distret durant la vetllada, ningú en va dir res. Però els administradors del Met feien bé de preocupar-se per la possibilitat d’un escàndol. Mentre els germans ho celebraven, el fiscal general de Nova York s’havia assabentat de l’enclavament dels Sackler i havia iniciat una investigació. Per a l’Arthur, també s’estava gestant un altre escàndol, més proper i personal. Aquell vespre, agafada del seu braç, hi havia una noia elegant i de cames llargues. Era gairebé tres dècades més jove que ell, britànica, i no era la seva dona.

El primer matrimoni de Mortimer Sackler, amb Muriel Lazarus, havia acabat en divorci. La Muriel era una dona imponent: nascuda a Glasgow, havia arribat de jove a Nova York, havia estudiat a la Universitat de Brooklyn, havia fet un màster en ciències a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) el 1945 i s’havia doctorat a Colúmbia. En Mortimer i ella tenien tres fills: la Ilene havia nascut el 1946, la Kathe el 1948 i en Robert el 1951. Però a mitjans de la dècada dels seixanta, quan tenia uns cinquanta anys, en Mortimer es va enamorar d’una dona més jove anomenada Gertraud Wimmer. La Geri, com la coneixia tothom, era austríaca i escultural. Havia dirigit una galeria d’art a Munic. Tenia poc més de vint anys, la mateixa edat que la filla gran d’en Mortimer, però malgrat la diferència d’edat, en Mortimer i ella van començar una relació. Si algunes persones van demanar explicacions per aquesta situació, d’altres, en canvi, van celebrar l’arribada de la Geri com un trofeu apropiat per a un home d’èxit. Purdue Frederick, la petita companyia farmacèutica que l’Arthur havia comprat per als seus germans el 1952, havia funcionat prou bé i en Mortimer era un home ric. Félix Martí-Ibáñez, el metge espanyol que, amb els seus tripijocs, havia estat al centre dels interrogatoris de Kefauver, va mantenir l’amistat amb els germans Sackler després de l’escàndol. De manera indefectible, es referia a la nova esposa d’en Mortimer com «la bellíssima Geri».

Al llarg de la dècada dels seixanta, en Mortimer havia començat a passar cada cop més temps a l’estranger. Durant un temps havia estat lligat, en certa manera, a tenir cura de la seva anciana mare, Sophie. A l’Arthur, que en teoria sentia una gran devoció per la Sophie, no li agradava passar gaire temps amb ella, encara que estigués malalta. La Sophie n’estava ressentida i en feia broma amargament dient que, si ella fos una peça de jade, potser l’Arthur li prestaria més atenció. En qualsevol cas, se’n van haver d’ocupar els germans petits i en Mortimer va contractar una infermera perquè cuidés la Sophie les vint-i-quatre hores del dia. El 1965, va morir de càncer, amb els fills al seu costat.

Després de la mort de la Sophie, en Mortimer va començar a passar més temps a Europa. «Enguany, la Costa Blava no està tan atapeïda», va escriure a Martí-Ibáñez l’estiu del 1966. «Com sempre, els llocs que estan de moda i els que ja no ho estan han canviat. Hi ha una nova collita de noies en biquini i les restes de les collites anteriors.» Oficialment, en Mortimer estava treballant, expandint els interessos dels germans a la indústria farmacèutica. Aquell mateix any, va supervisar la compra d’una empresa de fàrmacs britànica moribunda anomenada Napp, que treballaria en tàndem amb Purdue Frederick a Nova York. Però en Mortimer sempre havia estat més hedonista que els seus germans i va adoptar un estil de vida de playboy europeu. Passava els dies a l’Hôtel du Cap-Eden-Roc, un establiment històric situat en un promontori amb vistes al Mediterrani, al cap d’Antíbol, on F. Scott i Zelda Fitzgerald havien begut fins a afartar-se i on els Kennedy havien estiuejat. L’indret convidava a una letargia somnolenta i relaxant, amb llangorosos jardins, marisc fresc i còctels a la vora de la piscina servits per cambrers emmidonats. En Mortimer jugava a tenis gairebé cada dia. (Era competitiu. Però si algun contrincant s’empipava pel resultat d’un partit, ell se’n burlava: «Calma’t. Pren-te un tranquil·litzant».) Freqüentava una cohort d’expatriats de la jet-set com el novel·lista i guionista Paul Gallico, que estava casat amb una baronessa (la seva quarta dona) i vivia en una casa de camp de la zona, des d’on creava els seus llibres dictant-los, amb llargues pauses, a una secretària nord-americana. A en Mortimer li agradava intercanviar xafarderies sobre els restaurants de moda i sortir a ballar a la nit. Es va encomanar de la tendència mediterrània a dedicar una energia considerable a parlar del temps. «El sol ens acompanya cada dia», va escriure a Martí-Ibáñez, «i tots estem contents de ser aquí».