Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Però això era més fàcil de dir que no pas de fer. El pla de Hoving implicava una ambiciosa ampliació i modernització del museu. Hi hauria una sèrie d’espais nous: l’ala Rockefeller, que allotjaria la col·lecció de Nelson A. Rockefeller, el governador de Nova York i net del multimilionari John D. Rockefeller, i la Galeria Lehman, que allotjaria la col·lecció de Robert Lehman, net del cofundador de Lehman Brothers i ara propietari del banc. El pla era instal·lar el temple de Dendur en un pavelló propi, amb un estany reflector i una gran paret de vidre perquè els vianants el poguessin veure des de fora. Però com que la intenció de Hoving era empènyer l’estructura del museu més endins de l’espai verd de Central Park, l’antic comissionat de parcs es va trobar amb una resistència ferotge per part dels conservacionistes. Els crítics van denunciar la proposta de Hoving com «la violació de Central Park». Va haver-hi demandes judicials. Els manifestants es van congregar a les portes del Met per protestar.

I qui ho pagaria, tot això? Un mes després que Eisenhower atorgués al Met l’antic temple egipci com si fos un premi, l’Egipte modern va declarar la guerra a Israel. El pla de Hoving implicava aconseguir diners dels novaiorquesos acabalats, però de cop i volta Egipte i tot el que hi tingués relació va passar de moda. El temple pròpiament dit havia arribat en vaixell a un moll de Brooklyn, a trossos, i romania en una zona d’aparcament, embolicat en plàstic de bombolles, mentre Hoving intentava aconseguir els diners per al nou emplaçament. Però cap donant volia veure el seu nom en un temple egipci. Hoving es mostrava cada vegada més fatalista. En una demostració d’humor negre, va dir que li havien llançat «la maledicció de la mòmia». Però era infatigable, i un bon dia es va adonar que hi havia una persona amb qui encara no havia parlat: Arthur Sackler.

Quan Hoving va prendre el comandament del Met, s’havia assabentat de l’enclavament dels Sackler i havia considerat que l’acord era molt estrafolari. Que potser Sackler havia dit de manera explícita en alguna ocasió que el Met acabaria quedant-se les obres d’art que hi emmagatzemava?, es preguntava Hoving. Ningú podia afirmar que ho hagués dit. A més, Hoving no entenia quina era la font de la riquesa de l’Arthur. Només sabia que l’Arthur era ric, que havia donat diners al Met i que semblava que en volia seguir donant. De manera que Hoving va telefonar al metge per preguntar-li si hi hauria alguna possibilitat que fes una contribució. Parlar amb Arthur Sackler no era cosa fàcil: com que sempre estava tan enfeinat i anava tota l’estona d’una feina a l’altra, fins i tot les persones més properes tenien problemes per localitzar-lo. Però trenta minuts després que Hoving despengés el telèfon per trucar-li, l’Arthur es va presentar, en persona i respirant amb dificultat, al despatx del director del Met.

Hoving va passar de seguida a exposar el seu cas. L’Arthur era l’única persona que hi havia a la ciutat amb «el coratge» suficient per fer una donació com aquella, li va dir. En aquest punt, per regla general, els altres donants solien posar objeccions, per qüestions de principis, a la idea de subvencionar el nou emplaçament per al temple egipci. Però l’Arthur seguia escoltant. De manera que Hoving es va llançar a la piscina. El que necessito, va dir, són tres milions i mig de dòlars.

Es tractava d’una xifra gegantina per a 1967, enormement superior a tot el que l’Arthur havia donat abans.

—D’acord —va dir l’Arthur.

Per descomptat, hi hauria condicions. L’Arthur va estipular que els diners els pagarien ell mateix i els seus germans, Mortimer i Raymond, i que serien lliurats no per endavant en forma d’una enorme suma, sinó de mica en mica. La nova ala, que estaria situada al costat de l’Ala Rockefeller i la Col·lecció Lehman, es diria Ala Sackler. El recinte del temple seria la Galeria Sackler d’Art Egipci. Un conjunt de nous espais d’exposició serien les Galeries Sackler d’Art Asiàtic. En tots els rètols relacionats amb aquests nous espais, l’Arthur, en Mortimer i en Raymond apareixerien anomenats de manera individual, cadascun amb la inicial del seu segon nom, cadascun amb les lletres «M.D.» (doctor en medicina) a continuació del nom. Tot això va quedar estipulat de manera explícita, com a condicions contractuals coercitives. Com va dir un administrador del Met, mig de broma, l’única cosa que faltava en aquells rètols negociats amb tanta meticulositat eren «les seves hores de consulta».

La primavera del 1974, després que Hoving aconseguís finalment els permisos necessaris, un clam de perforadores i martells pneumàtics va ressonar per tot Central Park. Les obres havien començat. El New York Times va anunciar que la nova ala seria possible «gràcies en gran part a una donació recent de tres milions i mig de dòlars per part dels Drs. Arthur M. Sackler, Mortimer D. Sackler i Raymond R. Sackler». Però en realitat, com que els Sackler havien negociat pagar la seva donació al llarg de vint anys, quan va arribar el moment de construir l’ala el Met no disposava de prou efectiu per finançar les obres i es va veure obligat a aconseguir més fons. (La ciutat va acabar aportant-hi 1,4 milions de dòlars.)

A la zona nord del Met, un equip de treballadors van desembolicar els grans blocs de pedra i van començar a col·locar-los sobre una enorme plataforma de ciment. Feia onze anys que les pedres estaven desmuntades, cadascuna amb el seu número corresponent, i l’equip del Met va consultar un plànol a escala i una sèrie de fotografies per tornar-les a muntar. Semblava un projecte de Lego de mida gegant. A mesura que el temple s’anava alçant, els treballadors van distingir no només els gravats antiquíssims que decoraven les parets des dels temps de la construcció del temple, sinó també les pintades posteriors, les signatures demòtiques i el nom d’aquell advocat de Nova York del segle XIX, l. bradish, que havia viatjat a Egipte i havia gravat el seu nom a la part lateral d’un edifici que, al capdavall, havia acabat a la mateixa ciutat.

Semblava que això havia de representar un moment triomfal per als germans Sackler, però si l’Arthur pensava que tot el que necessitava per ser acceptat a l’alta societat novaiorquesa era tenir una ala amb el seu nom al Met, estava equivocat. Es va lliurar amb cos i ànima a les activitats del museu i fins i tot es va apuntar a un viatge a l’Índia patrocinat pel Met. (Quan un altre participant en aquesta excursió, el filantrop Edward Warburg, es va posar malalt, l’Arthur va obrir el seu maletí inseparable i en veure que estava tan ple de medicaments, Warburg va fer broma dient que semblava «la botiga d’un apotecari».) A més, a Hoving li agradava genuïnament l’Arthur, tant com pot agradar la seva conquesta a un seductor professional. «Era sensible, excèntric, arbitrari… i vulnerable», comentaria Hoving més endavant, «i això feia que el joc fos encara més fascinant».

Però altres membres del Met estaven irritats per les moltes condicions restrictives que l’Arthur imposava a les seves donacions. I pel que feia a l’alta burgesia, la vella guàrdia del món de l’art, es mostraven altius, fins i tot despectius, amb aquell intrús de butxaques plenes i entusiasme exacerbat. Arthur Sackler tenia l’encant «d’un símbol de dòlar», va manifestar l’executiu d’una casa de subhastes a Vanity Fair . I un visitant d’aquell Xanadú d’obres artístiques on residia va comparar la casa amb «l’annex d’una funerària». L’Arthur cobejava de forma desesperada un lloc en el prestigiós patronat del museu i pensava, no sense raó, que se l’havia guanyat. «He donat al Met exactament el mateix que els Rockefeller van pagar per la seva ala», es lamentava.