Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Aquest credo ressonava amb força en l’Arthur, que encara conservava records molt vius de les seves visites infantils al Museu de Brooklyn. Rorimer li queia bé, el veia no només com un home amb qui fer negocis, sinó com un esteta del seu mateix calibre. Més endavant, qualificaria de «meravelloses» les estones que va passar amb Rorimer al Met: «Parlàvem hores i hores, de qüestions d’erudició i coneixement, com si fóssim dos cavallers xinesos de l’antiguitat». A mesura que les relacions amb el Met anaven madurant, l’Arthur també va descobrir els beneficis d’una situació que li havia resultat molt útil en els tractes amb Colúmbia i que podríem anomenar el «pèndol»: quan una institució passa per moments difícils, el patrocinador adinerat sovint es beneficia de favors i influències que a la llarga seran molt superiors a les donacions que li ha concedit, perquè el donant astut aprèn a deixar en suspens, com si fos un pèndol, la possibilitat de futures donacions, i el museu o la universitat no es poden permetre passar per alt aquesta possibilitat. Quan el pèndol s’executa de manera correcta, no hi ha gairebé res que la institució no estigui disposada a fer perquè el donant (o fins i tot el donant potencial) estigui content.

L’Arthur volia coses. Per exemple, volia un espai propi dins del Met per poder emmagatzemar la seva col·lecció personal d’art, que no parava de créixer. La casa de camp holandesa de Long Island i la casa senyorial de Nova York ja estaven farcides de mobles, atuells antics, pintures i escultures. La col·lecció d’art de l’Arthur estava desplaçant, literalment, la seva família. Per tant, necessitava espai. Per què havia de llogar un simple magatzem si podia tenir el seu propi reservat al Met? Un acord com aquest seria més prestigiós, i qüestions com la climatització i la seguretat entrarien en el paquet. D’aquesta manera, el museu ho va arreglar tot perquè l’Arthur disposés del que ell anomenava, amb la grandiloqüència habitual, el seu «enclavament» privat dins del museu. A continuació, l’Arthur va decidir traslladar diversos milers d’objectes de la seva col·lecció a aquell espai, juntament amb el seu conservador personal, a qui va instal·lar allà mateix. També va fer que el seu amic Paul Singer, el psiquiatre i expert vienès que li havia fet de mentor en l’art asiàtic, tingués una oficina dins de l’enclavament. L’Arthur va canviar el pany de la porta perquè només els seus socis i ell tinguessin accés a l’espai, de manera que el personal del Met no hi pogués entrar. Rorimer va accedir a totes aquestes disposicions, amb l’esperança que, algun dia, l’Arthur donés al museu la col·lecció de tresors que estava acumulant.

D’acord amb els desitjos de l’Arthur, tots aquests pactes es van mantenir en secret. El personal del museu no comprenia el que estava passant en aquell espai tan misteriós. Molt temps després, l’Arthur va insinuar que l’enclavament no havia estat idea seva, que Rorimer l’hi havia proposat, perquè el fet de tenir la col·lecció sota la seva teulada faria «més difícil que me n’anés a una altra banda». Però això és difícil de creure, en especial perquè l’Arthur, de manera simultània, havia acordat disposar d’un altre enclavament en una institució diferent, el Museu de l’Indi Americà.

Un dimecres de la primavera del 1966, James Rorimer va acabar la jornada laboral al Met, va tornar al seu apartament de Park Avenue, es va ficar al llit i va patir un atac de cor. Aquella mort inesperada va ser una gran pèrdua per a l’Arthur i per al Met, però aviat va ser substituït per un successor encara més extravagant. Thomas Hoving era un home jove, dinàmic i amb una ambició ferotge, un animal polític que havia estat director dels Cloisters, a Washington Heights, i comissionat de parcs de la ciutat de Nova York, una feina que havia exercit prèviament, durant dècades, Robert Moses. Hoving era un fanàtic de la publicitat i un populista declarat que es passejava per les zones verdes de Nova York amb un salacot al cap i organitzava «happenings» per atraure els novaiorquesos als parcs. Era un promotor vocacional que creia que el Met havia de ser una gran institució llampant i popular, un recinte que no fos només per als erudits i els intel·lectuals sinó per al públic de masses. Hoving sentia una fascinació especial per l’antic Egipte i es va imposar un objectiu: aconseguir el temple de Dendur.

Ara el temple consistia en una gran pila de runes formada per 642 blocs de marès: havia estat desmantellat pel govern egipci, pedra per pedra, i estava a l’espera de trobar una nova llar. Quan Egipte va anunciar que tenia intenció de donar l’estructura als Estats Units, Hoving va expressar, convençut i entusiasta, que l’única llar permanent adequada per al temple era el Museu Metropolità de Nova York. Però resulta que a la Institució Smithsonian de Washington també el volien. Si Hoving era el clàssic venedor professional, ple de nervi novaiorquès, S. Dillon Ripley, el director de la Smithsonian, optava per transmetre un aire de privilegi aristocràtic. «No hem fet pas campanya per aconseguir-lo», va anunciar Ripley, abans d’afegir, gairebé de passada: «Però ens agradaria tenir-lo».

En qualsevol cas, el Met i la Smithsonian no eren els únics candidats. Vint ciutats van presentar ofertes. Memphis! Phoenix! Filadèlfia! Miami! Senadors dels Estats Units van presentar apel·lacions al Departament d’Estat. Organitzacions cíviques van dir-hi la seva. I Cairo, Illinois? Quina millor llar per a un temple egipci als Estats Units que una petita ciutat de l’Oest Mitjà anomenada Cairo? La competència per un premi tan preuat es va anar fent més intensa i acèrrima. La premsa ho va batejar com «el derbi de Dendur».

El futur emplaçament del temple es considerava un assumpte d’importància nacional, fins al punt que es va acordar que la decisió definitiva recauria ni més ni menys que en una gran autoritat: l’expresident dels Estats Units, Dwight Eisenhower. Eisenhower va nomenar un comitè d’experts perquè l’ajudessin a deliberar. El Met i la Smithsonian es van destacar de seguida del pilot com els dos candidats capdavanters. Però les seves propostes sobre el que calia fer amb el temple eren molt diferents. La Smithsonian proposava instal·lar-lo a l’aire lliure, envoltat de natura, com ho havia estat durant dos mil·lennis. Ripley va explicar que preferia que el temple s’exhibís «de la manera més naturalista possible». Al Met, en canvi, Hoving tenia idees més grandioses: volia construir una nova ala del museu per contenir-hi el temple. Francament, era ridícul, des del seu punt de vista, que la Smithsonian proposés posar el temple a l’aire lliure i, per acabar-ho d’adobar, a Washington. És veritat que havia resistit a les inclemències egípcies durant dos mil anys, però immers en els hiverns glaçats i els estius pantanosos de la capital de la nació, no tindria cap possibilitat. «Tenim proves», va proclamar un dels administradors del Met, amb un to d’amenaça, que si el temple s’instal·lava a l’aire lliure i al districte de Colúmbia, aviat quedaria reduït «a una pila de sorra».

Aquest va ser l’argument definitiu, i l’abril del 1967, Eisenhower va anunciar que el destí del temple de Dendur seria el Met. Thomas Hoving era el vencedor. «Me n’alegro molt, que ja tinguis el temple», va parrupejar la seva amiga i antiga primera dama, Jackie Kennedy, tot afegint que a John John, el seu fill, li encantava córrer amunt i avall per les sales egípcies del Met. Hoving havia planejat construir la nova ala al carrer Quaranta-vuit, fent cantonada amb la Cinquena Avinguda, que per casualitat quedava just davant de l’apartament de Kennedy. «Il·luminaré el temple», li va prometre ell, «perquè en tingueu una bona vista des de la finestra».