Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

El desembre del 1961, una nota de premsa anunciava que Kefauver estava a punt d’enllestir els interrogatoris i explicava que esperava que les proves reunides obtinguessin el suport necessari perquè la legislació corregís «els abusos de la indústria farmacèutica». Però l’article acabava dient que, abans de cloure la investigació, hi havia un últim testimoni que volia convocar: «El Dr. Arthur M. Sackler, president de McAdams».

Un aspecte que la Marietta sempre havia percebut del seu marit era la peculiar capacitat que tenia per «centrar-se en les seves coses i abstraure’s de tota la resta». Mentre les investigacions, els articles acusadors i els interrogatoris giraven al seu voltant, l’Arthur seguia dirigint negocis, col·leccions i famílies. Detestava Kefauver, a qui considerava un demagog obcecat a perjudicar la indústria farmacèutica. L’Arthur mai havia confiat gaire en els legisladors governamentals i sovint els titllava, amb menyspreu, de buròcrates incompetents, la classe de persones que probablement s’havien fet funcionaris perquè no els havien admès a la carrera de medicina. La teoria de Kefauver, es queixava l’Arthur, era que «els metges en exercici eren idiotes o bé brivalls», i que els investigadors mèdics i les publicacions científiques «no eren de fiar». L’Arthur era especialment sensible a qualsevol insinuació que el vinculés a títol personal amb conflictes d’interessos. Despatxava aquestes insinuacions com a «rumors» i «xerrameca» i insistia que l’única cosa que havia fet en la seva vida era intentar ajudar la gent.

L’Arthur sempre havia esquivat la publicitat personal, i ara que li arribava per cortesia de les investigacions del Saturday Review i el Senat dels Estats Units, va comprovar que la publicitat era tan perillosa com sempre havia suposat. Un grapat d’eminències mèdiques que pertanyien al consell editorial de les revistes de Martí-Ibáñez van començar a protestar de manera enèrgica i a preguntar, amb indignació, si era possible que «els tres doctors Sackler» fossin, d’amagat, els propietaris de les revistes. (Martí-Ibáñez va replicar que els Sackler eren «uns amics estimats i admirats», però es va negar expressament a respondre la pregunta.) «Sempre he estat encantat de formar part del consell» d’una de les publicacions, va expressar una d’aquestes eminències al Newsweek . «Però ara estic indignat. He dimitit.»

Quan va rebre la citació per anar a prestar declaració a Washington, l’Arthur no va al·legar cap lesió a l’ull ni va fugir a Europa. Anys després, la seva decisió de plantar cara es convertiria en un capítol llegendari de la seva biografia. «Era una cacera de bruixes a l’estil de McCarthy i, per tant, tot el negoci farmacèutic estava aterrit davant de la perspectiva d’anar a la ruïna», recordava el relat publicat per una fundació de la família Sackler. «Sackler es va oferir a entomar la pitjor part de l’escrutini en nom de tota la indústria.» Va contractar Clark Clifford, un llegendari i astut advocat i mediador de Washington que en el passat havia estat un estret assessor del president Truman. Finalment, el 30 de gener del 1962, l’Arthur va entrar amb pas decidit a la cambra del Senat.

«Que comenci la sessió», va pronunciar Kefauver. Un dels temes dels interrogatoris, va assenyalar, era la publicitat i la promoció. «Les afirmacions sobre l’eficàcia dels fàrmacs sovint són excessives», va dir Kefauver, i els advertiments sobre els efectes secundaris acostumen a estar «del tot absents». Avui, per tant, sentirien la declaració de l’home que dirigia dues de les firmes més importants en el camp de la publicitat de medicaments. «Jura solemnement que el testimoni que prestarà serà la veritat, tota la veritat i res més que la veritat?», va preguntar Kefauver.

—Ho juro —va respondre l’Arthur.

Era un moment cabdal per a l’equip de Kefauver: tenien davant el pop en persona. Feia setmanes que preparaven l’interrogatori i havien redactat una sèrie de guions amb les preguntes que Kefauver havia de formular i les possibles respostes de Sackler.

«Soc doctor en medicina i president del consell d’administració de William Douglas McAdams», va dir l’Arthur. «En l’actualitat soc director dels Laboratoris per a la Recerca Terapèutica i professor d’investigacions terapèutiques de la Facultat de Farmàcia de Brooklyn de la Universitat de Long Island», va continuar. «He publicat, presentat o ressenyat una seixantena d’articles en publicacions mèdiques i en congressos internacionals sobre psiquiatria i psicologia.» Com a referència per a la comissió, havia dut una bibliografia: «Agrairia que fos incorporada al registre». Arthur va remarcar que les seves investigacions psiquiàtriques «han estat reconegudes aquí i a l’estranger». Tenia dues carreres professionals, va dir, una en medicina i una altra en els negocis. Les dirigia «de manera simultània però independentment l’una de l’altra».

En l’ocasió anterior en què havia comparegut al Capitoli, una dècada abans, l’Arthur s’havia mostrat menys segur de si mateix. Havia arribat amb el barret a la mà, suplicant finançament, i un senador antisemita l’havia posat a lloc. Però l’Arthur Sackler que es presentava avui davant de la cambra era una persona molt diferent: un home culte, refinat i amb una gran autoritat mèdica. Parlava amb un accent aristocràtic que empunyava davant dels seus interlocutors com si fos una navalla. «Semblava que fes ostentació de la veu que tenia per demostrar els èxits que havia aconseguit», recordava un conegut seu. Mentre Kefauver i els seus socis li preguntaven com es fabricaven i es promocionaven els fàrmacs, l’Arthur es mostrava serè i servicial, i de tant en tant exhibia una impaciència condescendent envers la ignorància d’aquelles persones tan poc versades en medicina. A l’agència McAdams no hi treballaven només una colla de publicitaris, va assenyalar. Hi havia doctors treballant-hi, i no eren pocs. Sota «la direcció majoritàriament mèdica» de la firma, McAdams s’adheria al credo que «la publicitat farmacèutica ètica juga un paper positiu en el progrés de la salut de la comunitat». Feia molt que l’Arthur havia comprès que minimitzar l’abast de la influència o dels actius propis sempre resulta útil, i en aquesta ocasió va insistir que McAdams no era, en absolut, una de les dues agències de publicitat mèdica més importants del país. En realitat, era una empresa força petita. «Com és natural, a McAdams ens encantaria pensar que som importants», va fer. «Però les xifres demostren que la nostra mida és relativament petita en l’esfera econòmica.»

La forma d’interrogatori preferida per Kefauver era fer servir la cortesia per donar al testimoni una falsa sensació de seguretat i deixar-lo parlar fins que ell mateix s’acorralés en un carreró sense sortida. Però aquesta deferència se li estava girant en contra, i de mala manera, amb Arthur Sackler. La publicitat mèdica «salva vides», proclamava l’Arthur, seguint la seva tàctica obstruccionista, perquè escurça el temps que va del descobriment d’un nou fàrmac a l’ús que en fan els facultatius mèdics. «Cada setmana, cada mes o cada any, aquestes comunicacions farmacèutiques tan ràpides i fiables redueixen l’interval descobriment-ús, i d’aquesta manera se salven les vides, el benestar, la confiança i els diners dels pacients», va continuar, afegint que estaria encantat de proporcionar als senadors «el material necessari per donar suport» a aquesta afirmació.

Tots aquells plans tan detallats que havia ideat l’equip de Kefauver se n’havien anat en orris. L’Arthur sermonejava els membres de la comissió com si fossin una colla d’alumnes de primer any de medicina. Els metges no eren tan rucs per empassar-se una publicitat enganyosa, va proclamar l’Arthur, i, de totes maneres, què és la publicitat enganyosa? La majoria de la publicitat que ell veia, i sens dubte tota la publicitat que ell produïa, era més que raonable. Va interrompre el seu propi soliloqui el temps suficient per dir: «Espero que no estigui anant massa de pressa», i de seguida va seguir amb el bombardeig. En un cert moment, Kefauver va preguntar, gairebé demanant disculpes, si Sackler podia «aturar-se un moment per respondre una pregunta».