Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

«Qualsevol entitat que hagi estat capaç d’establir lligams tan estrets amb l’home més poderós del govern en el tema dels antibiòtics no pot ser una operació perifèrica», va escriure Blair, afegint que la «manera clandestina» amb què operaven els germans «suggereix que hi podria haver més coses que les que es veuen a simple vista». Quan va fer el recompte dels nombrosos interessos dels Sackler, l’equip de Kefauver va descobrir que eren enormement prolífics. Però els germans havien estat tan eficaços en l’ocultació de les seves activitats, que continuaven sent un misteri, fins i tot per a la investigació del govern. «Hi ha tres germans Sackler: Arthur, Raymond i Mortimer», va escriure Blair. «Es diu que són psiquiatres.» Mencionava també una dona anomenada Marietta, que «podria ser la muller de l’Arthur».

Els investigadors havien descobert la seu de la família al carrer Seixanta-dos, «un edifici poc ostentós» que, després d’examinar-la amb atenció, va resultar ser «un borbolleig d’activitat». Una part del correu que arribava a l’edifici estava adreçat a l’agència McAdams, una altra part a MD Publications. Els investigadors van identificar no menys de vint entitats corporatives diferents que estaven vinculades amb l’edifici. Però costava distingir on s’acabava una i on començava l’altra, perquè «tot el negoci està envoltat de secretisme».

En uns grans fulls de paper, l’equip va intentar dibuixar un diagrama de la xarxa en expansió dels interessos dels Sackler, amb petites caselles que duien els noms de les corporacions i els individus i un garbuix de línies que connectaven les unes amb les altres. «L’imperi dels Sackler és una estructura integral», va escriure Blair. Tenien capacitat per desenvolupar un medicament, assajar-lo clínicament, aconseguir informes favorables de metges i hospitals amb els quals tenien contacte, idear una campanya de publicitat amb la seva agència, publicar articles clínics i anuncis en les seves revistes mèdiques i utilitzar tota la força de les seves relacions públiques per col·locar articles en diaris i revistes.

Treballant en tàndem amb els investigadors, el periodista John Lear va escriure un article al Saturday Review en el qual identificava l’Arthur com «el cervell de McAdams» i es preguntava quin paper devia jugar en aquell escàndol que s’anava desplegant i que implicava Martí-Ibáñez i Welch. Kefauver havia descobert, durant la seva investigació del crim organitzat, que tot sovint els mafiosos feien servir els mateixos comptables, i ara Lear va revelar que el comptable de confiança dels Sackler, Louis Goldburt, també era el representant de la resta d’implicats. En una carta a l’equip de Kefauver, Lear va escriure que Goldburt era «el primer vincle sòlid que he pogut establir entre Martí-Ibáñez i Sackler». Va trobar un document en el qual Martí-Ibáñez es referia a Goldburt com «el nostre comptable en cap». També va dir que, segons un dels seus confidents, «Arthur Sackler és el soci secret de Frohlich», és a dir, del suposat rival de l’Arthur, l’agència L. W. Frohlich. En una ocasió, Lear va retallar una caricatura que havia trobat en una revista mèdica i que representava un pop amb tentacles que abraçaven «la fabricació de fàrmacs», «la publicitat mèdica» i «les revistes mèdiques». Lear va enviar aquest retall a John Blair amb una nota adjunta que deia: «El propietari d’aquest pop és una família de tres».

El que més interessava als investigadors era establir un vincle sòlid entre els germans Sackler i Henry Welch. En cert moment, havien arribat a la conclusió que Martí-Ibáñez no era més que una «façana» per als Sackler, però aquest era el problema de les façanes: mentre Martí-Ibáñez continués fent la feina bruta, seria difícil assignar als Sackler qualsevol responsabilitat en el seu comportament, i fins i tot demostrar que estiguessin al corrent d’aquest comportament. Tot això canviaria si els investigadors aconseguien destapar algun vincle directe entre els germans i l’home de l’FDA.

Pel que feia a Welch, les seves perspectives eren negres. A mesura que indagava en el cas, la subcomissió anava traient a la llum més irregularitats flagrants i Welch sempre era al mig. El març del 1960, mentre els investigadors seguien enviant citacions i prenent declaracions, Welch va patir un lleu atac de cor. El 5 de maig, Kefauver va informar Welch i Martí-Ibáñez que s’haurien de presentar al Capitoli per prestar declaració en un termini de dues setmanes. Welch va jurar que hi aniria a defensar la seva integritat i va dir que rebatria les acusacions «encara que m’hi hagin de dur en una llitera».

Però no s’hi va presentar. Martí-Ibáñez també s’hi va negar, excusant-se per motius de salut. «Diuen que el Dr. Welch corre el risc de patir un atac de cor si es veu obligat a seure al banc dels acusats», informaven els diaris. «També diuen que el Dr. Martí-Ibáñez pateix un cas de glaucoma tan greu que hi ha risc que es quedi completament cec.»

Martí-Ibáñez havia fet gestions discretes per proporcionar un aterratge suau al seu amic. Al març havia escrit una carta «personal i confidencial» a Bill Frohlich. «Henry Welch va venir a veure’m la setmana passada», escrivia Martí-Ibáñez, «i vam parlar de moltes coses, també del seu futur». Welch pensava que potser havia arribat l’hora de deixar el govern, va dir Martí-Ibáñez a Frohlich. Volia entrar en el sector privat, cosa que li permetria aprofitar els seus «vincles exclusius amb els caps de la indústria farmacèutica». Potser Frohlich tenia alguna feina per a ell, li suggeria Martí-Ibáñez, que acabava dient: «Sé que vostè sempre busca bona gent».

Però en aquell moment ja era massa tard per salvar la carrera de Henry Welch. Quan l’equip de Kefauver va demanar uns informes bancaris, van descobrir un detall que els va deixar amb la boca oberta. Henry Welch havia dit a John Lear que només cobrava uns «honoraris» pels seus serveis com a editor de les dues revistes que compartia amb Martí-Ibáñez. Però això era mentida. En realitat, guanyava el set i mig per cent de tots els ingressos per publicitat que arribessin a MD Publications i el cinquanta per cent dels ingressos generats per qualsevol reimpressió dels articles de les dues revistes que publicava. A l’FDA, Welch guanyava un sou de 17.500 dòlars l’any, una xifra proporcional al seu nivell com a funcionari veterà de l’agència. Però a més, van saber els investigadors, entre el 1953 i el 1960 Welch havia guanyat 287.142 dòlars amb l’editorial. «Quan aquestes xifres surtin a la llum, serà la fi d’aquest parell», va exclamar un senador en referència a Welch i a Martí-Ibáñez.

Quan les xifres van emergir per fi, Welch, caigut en desgràcia, va dimitir de l’FDA. Seguia mantenint que era innocent, culpava «els polítics» de la seva expulsió i va dir: «Desafio a qualsevol persona a cercar en les revistes i trobar algun article, paràgraf o frase que impliqui una manca d’integritat editorial o científica». Però Welch estava acabat. Va esquivar un procés delictiu, va aconseguir conservar la pensió i es va retirar a Florida. Mentrestant, l’FDA va anunciar una revisió de tots els fàrmacs que Welch havia aprovat.

Això significava un triomf important per a la investigació. Però Kefauver encara no havia acabat. Volia entrevistar Bill Frohlich i li va enviar una citació. No obstant això, el senador estava descobrint que les seves citacions estaven provocant una crisi menor de salut pública arreu del país, perquè, com en el cas de Welch i Martí-Ibáñez, Frohlich també es va negar a testificar, i va aportar una carta del seu metge que descrivia «un trastorn ocular que podria quedar agreujat amb la seva compareixença». Per si algú dubtava d’aquesta excusa, Frohlich va preferir no córrer riscos i va improvisar un viatge a l’estranger. La comissió va ser informada que el testimoni es trobava malament, «en algun lloc d’Alemanya».