Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

El Museu Metropolità de Nova York (Met), que ocupava un edifici grandiós de la Cinquena Avinguda que s’endinsava a Central Park, havia estat concebut en el seu origen tot just després de la Guerra Civil, quan un grup de novaiorquesos prominents van decidir que els Estats Units necessitaven un gran museu d’art que rivalitzés amb els que hi havia a Europa. El museu va ser constituït com a societat anònima el 1870 i es va traslladar a la ubicació actual de la Cinquena Avinguda una dècada més tard. Les primeres obres procedien d’una col·lecció d’art privada, sobretot de pintura europea, donació de John Taylor Johnston, un magnat del ferrocarril, i d’altres donacions d’altres barons lladres coetanis seus. Des de bon començament, el museu va exhibir una tensió fascinant entre els interessos i indulgències de la seva camarilla de patrocinadors acabalats i una missió més pública i igualitària. El Met seria gratuït, obert al públic, però estaria subvencionat per les donacions dels rics. El dia de la inauguració del museu, el 1880, un dels seus administradors, l’advocat Joseph Choate, va fer un discurs dirigit als industrials de l’edat daurada que s’hi havien reunit i, en una invitació a prestar-hi suport, va comentar de manera astuta que el que de veritat compra la filantropia és la immortalitat: «Penseu-hi, milionaris de mercats diversos, quina glòria us espera encara, si seguiu el nostre consell i convertiu el porc en porcellana, el gra i els productes agrícoles en ceràmica de valor incalculable, el mineral en brut en marbre esculpit». Les participacions del ferrocarril i les accions de la mineria (que en el pròxim pànic financer «moriran sens dubte, com pergamins ressecs») podien convertir-se en un llegat perdurable, va suggerir Choate, en «teles glorificades dels mestres mundials, que adornaran aquestes parets al llarg dels segles». Mitjançant aquesta transsubstanciació, proposava l’advocat, grans fortunes anirien a parar a les institucions cíviques. Amb el temps, els orígens tèrbols de la generositat de cada clan quedarien oblidats i, en el seu lloc, l’únic que recordarien les generacions futures seria el llegat filantròpic, en veure el nom de la família en alguna galeria, en algun pavelló, fins i tot en el mateix edifici.

A començaments dels anys seixanta del segle XX, el Met s’havia convertit en un dels museus d’art més importants del món. Però no passava per un bon moment. D’una banda, el museu es mostrava agressiu en l’adquisició d’obres. El 1961, el Met va pagar un preu rècord de 2,3 milions de dòlars pel quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer . Però, al mateix temps, la institució amb prou feines es podia permetre mantenir les portes obertes i pagar els sous dels treballadors, i depenia de les assignacions del pressupost de la ciutat de Nova York, que ja estava prou debilitat, per sobreviure. L’assistència de públic no era cap problema: després de l’adquisició del Rembrandt, vuitanta-sis mil visitants van desfilar davant del quadre en poques hores (per jutjar en persona, suggeria un article de premsa, si «un quadre val el preu d’un míssil»). Cada any visitaven el museu tres milions de persones. El problema era que cap d’aquestes persones pagava entrada.

El gran volum de visitants també agreujava un altre problema: l’edifici no tenia aire condicionat. En el moment més calorós de l’estiu (el pic de la temporada turística), les galeries eren una sauna. Per tant, el museu necessitava fons per dur a terme una reforma que inclouria la instal·lació de sistemes de refrigeració. En aquella època, el director del Met era un expert baixet i cepat, fumador de pipa, anomenat James Rorimer. El 1961, va anunciar que l’objectiu del Met era instal·lar l’aire condicionat abans de l’Exposició Universal de Nova York, prevista per a tres anys més tard. Ara només havia de trobar la manera de pagar aquesta instal·lació. I per això va demanar ajuda a Arthur Sackler.

Rorimer havia triat bé el seu moment. Els germans Sackler estaven fent les primeres incursions en la filantropia i la passió de l’Arthur pel col·leccionisme d’art estava en ple apogeu. Els germans havien sortit de la investigació de Kefauver completament indemnes i això els havia omplert d’energia i de confiança. Segons Richard Leather, que va ser advocat dels tres germans durant aquest període, «estaven orgullosos d’haver-se’n deslliurat». I Rorimer tenia quelcom que els germans desitjaven. Des del 1880, en l’època de Joseph Choate i els seus col·legues multimilionaris, el Met havia estat el club per a iniciats més exclusiu de la ciutat de Nova York. Els germans Sackler ja donaven diners a un ampli ventall d’institucions, però era remarcable que sovint les seves contribucions anessin adreçades a llocs amb els quals no tenien cap vincle personal previ. L’Arthur no havia anat a Colúmbia; havia anat a la Universitat de Nova York. En Mortimer i en Raymond ni tan sols havien pogut fer els cursos preparatoris a la Universitat de Nova York per culpa de les quotes antisemites. I tot i així els germans van fer donacions a Colúmbia i, amb el temps, a la Universitat de Nova York i a la universitat més elitista de totes, Harvard. La seva generositat denotava una ambició interessada.

Però el Met jugava en una altra lliga. El credo de la institució de mantenir l’accés gratuït per al públic quedava compensat per una reputació d’exclusivitat extraordinària pel que feia als donants adinerats que subvencionaven el museu i ocupaven un d’aquells seients tan cobejats en el patronat. Era una obra benèfica de catxet incomparable. També era, sens dubte, el lloc perfecte per a Arthur Sackler. Cada passadís de marbre, cada vestíbul i cada galeria estaven absolutament farcits de tresors. El Rembrandt havia estat una gran adquisició, però la veritat era que el museu ja tenia altres Rembrandts. Trenta, en concret. El Met era l’equivalent, en museu, al nen que té més joguines. Quan Rorimer va contactar-hi, l’Arthur va accedir a fer una donació substanciosa, comprometent cent cinquanta mil dòlars per a la renovació de la segona planta del museu, amb la condició que l’espai fos rebatejat amb el nom de Galeria Sackler.

Era una petició habitual. Quan els donants donaven diners, els agradava veure el seu nom a la paret. Però l’Arthur va proposar un altre acord, molt més exòtic. Va suggerir comprar al Met totes les obres d’art que omplirien el nou espai, una sèrie d’obres mestres asiàtiques que el Met havia adquirit durant la dècada dels anys vint. Es va oferir a pagar-ne el preu que havia pagat en un principi el Met (el preu del 1920) i després a donar les obres novament al museu, amb el benentès que cada peça seria descrita, en endavant, com a «donació d’Arthur Sackler», per bé que sempre haguessin pertangut al museu. D’aquesta manera, el museu generaria uns ingressos addicionals i l’Arthur adjuntaria el cognom Sackler a molts més objectes. Com que l’Arthur també s’havia acostumat als avantatges de treure partit del codi tributari, per a propòsits fiscals va declarar cada donació no pel preu que havia pagat sinó pel seu valor de mercat actual. Era una jugada típica d’Arthur Sackler: innovadora, ostentosa, una mica fosca; un gest benèfic amb el qual, tenint en compte els avantatges fiscals, fins i tot acabaria guanyant diners. Però el museu necessitava efectiu i per tant va acceptar el tracte.

Rorimer era un personatge peculiar. Durant la guerra, havia treballat en la recuperació d’obres d’art robades pels nazis, i com a director del Met acostumava a rondar pel museu, com un policia de guàrdia, amb el vestit de franel·la rematat per unes botes militars. Tenia un sentiment tan gran de responsabilitat per la custòdia dels tresors de la seva col·lecció que solia aturar-se per treure la pols dels aparadors. Més de mil escolars visitaven el museu cada dia, i quan veia que algun petit visitant ficava la grapa sobre una estàtua, Rorimer li cridava: «Això té quatre mil anys d’antiguitat!». No obstant això, també estava molt compromès amb el concepte del museu com a força per humanitzar la societat. «La familiaritat amb la bellesa només pot engendrar més bellesa», li agradava dir.