Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

—Senador Kefauver, deixi’m continuar, perquè penso sincerament que el meu testimoni clarificarà prou les coses perquè no hi hagi necessitat de formular cap altra pregunta —va respondre l’Arthur.

Això va fer emmudir el senador, però no durant gaire temps. Al cap d’un instant, va interrompre l’Arthur, va fer una altra pregunta i l’Arthur va dir, sense perdre pistonada: «De seguida arribarem a aquesta part, senador».

Va ser una actuació extraordinària. En un moment donat, un dels membres de l’equip va cridar: «Doctor, ha acabat?». Però encara no havia acabat. Va desafiar els fets i la interpretació dels fets per part de la comissió. «Senador Kefauver, m’agradaria deixar molt clar aquest punt», va dir l’Arthur, tot corregint una errada elemental. «Si vostè hagués fet els estudis que necessita un metge per treure’s el títol, mai hauria comès aquesta equivocació.»

Ballava i ballava per damunt del ring, i cap dels seus contrincants era capaç d’etzibar-li un cop. És clar que no existeix cap teràpia que no tingui efectes secundaris, va reconèixer l’Arthur. Però quan Kefauver el va qüestionar sobre un efecte secundari específic (la pèrdua de cabells) relacionada amb una medicació per al cor, l’Arthur va dir, sorneguer: «Prefereixo tenir els cabells fins que les artèries coronàries gruixudes».

La repassada d’aquell dia va ser tan contundent que els investigadors ni tan sols van tenir l’oportunitat d’interrogar l’Arthur sobre una sèrie de cartes que havien obtingut mitjançant requeriments judicials. Les cartes no es van posar sobre la taula durant la vista ni es van fer públiques de cap manera, però la subcomissió les tenia: durant dècades, aquestes cartes van quedar ben guardades, en una gran pila de carpetes, dins d’una capsa de cartró, en una col·lecció de quaranta capses de cartró similars que contenen els arxius complets de la investigació de Kefauver sobre els fàrmacs. Són cartes entre Henry Welch i Arthur Sackler. «Estimat Dr. Sackler», va escriure Welch el 23 de febrer del 1956, «Em vaig alegrar molt de tenir l’oportunitat de parlar amb vostè per telèfon i lamento que no ens poguéssim veure en el meu recent viatge a Nova York». A continuació, Welch demana a Sackler «una mica d’ajut extern» en el finançament d’una nova revista.

«M’encantaria reunir-me amb vostè i conèixer-lo millor», va respondre Sackler, cinc dies més tard. Al cap de tres anys, quan van començar els problemes per a Welch, l’Arthur li va tornar a escriure. «M’agradaria dir-li, en aquests moments difícils, que vostè té molts amics, que… li fan costat. La persecució injustificada a la qual el sotmeten els esforços sensacionalistes i arribistes d’aquest individu insignificant [en referència al periodista John Lear] em trenca el cor.» El corrupte cap d’antibiòtics de l’FDA, l’home el compromís del qual l’Arthur, com a soci secret de MD Publications, havia contribuït a assegurar, l’home al qual el client de l’Arthur, Pfizer, havia subornat amb la compra de centenars de milers de reimpressions inservibles, rebia ara de l’Arthur aquestes paraules: «Per a vostè i la seva família, els nostres desitjos més sincers que tot vagi bé».

Però els investigadors no van arribar a preguntar a l’Arthur sobre Welch. Tenien un temps limitat per conduir l’interrogatori, que probablement havien negociat per avançat amb Clifford, el poderós advocat contractat per l’Arthur, i en aquest temps amb prou feines havien pogut obrir la boca. Quan ell i els seus advocats es van alçar i es van disposar a abandonar la cambra, l’Arthur es devia sentir victoriós. Abans de sortir, va fer una última ullada a Kefauver i li va donar les gràcies per l’oportunitat d’haver presentat el seu cas. Aleshores, amb un gest ostentós, va afegir: «Els documents parlen per si mateixos», i va sortir.

Un petit temple s’erigia a la riba del Nil. Havia estat construït originalment pel governador romà de la regió, una o dues dècades abans del naixement de Crist, en honor a un parell de germans de qui es deia que s’havien ofegat al riu. El temple estava fet de marès i tenia les parets decorades amb gravats que representaven els germans Padiesis i Pihor venerant el déu Osiris i la seva consort, Isis. Jesucrist va néixer i va morir, el temps va passar i el temple va ser convertit en una església cristiana. Amb el pas dels segles, van florir noves religions, van néixer nous idiomes, van sorgir i van caure grans imperis. I durant tot aquest temps, el temple va aguantar dret. És clar que hi va haver actes de pillatge: a tots els grans temples egipcis, qualsevol tresor que pogués ser sostret va acabar sent saquejat per lladres de tombes vestits amb parracs i, més endavant, per lladres de tombes molt més elegants que duien vestits de fil i s’esllanguien sota el sol i es feien dir egiptòlegs. Durant segles, la gent va visitar el temple per estudiar-lo i per reflexionar sobre un univers desaparegut del qual era una relíquia. Al costat dels gravats originals, el temple mostrava unes pintades a la paret amb escriptura demòtica, i les pintades van sobreviure fins molt després que el llenguatge demòtic hagués mort i no quedés ningú, excepte els erudits, que sabés llegir-lo. El 1821, un advocat i veterà de guerra nord-americà anomenat Luther Bradish va visitar el temple i va gravar el seu nom a la paret: l. bradish de ny eua 1821. Un fotògraf francès anomenat Félix Bonfils, que hi va anar a finals del segle XIX, va gargotejar el seu nom amb pintura sobre l’edifici. En unes fotografies preses quaranta anys més tard, quan el francès ja era mort, encara s’hi podia veure la seva signatura, bonfils. Amb el temps, però, la pintura es va esborrar, i Bonfils va caure en l’oblit.

L’impuls de tacar un temple de l’antiguitat escrivint-hi el nom pot semblar un acte de vandalisme. Però també és un acte de desafiament, de desafiament envers la mortalitat, envers el temps en si mateix. Avui en dia, encara sabem el nom d’aquests dos germans, dos mil anys després que s’ofeguessin al Nil. Però també sabem el nom dels vàndals, perquè encara podem llegir-lo a la paret del temple. L’home és mort. El nom perviu.

A la dècada dels seixanta, Egipte era una nació que s’estava modernitzant a marxes forçades, i per tal de controlar les inundacions anuals del Nil, el govern va decidir construir una presa. Aquesta presa faria possible administrar la irrigació de tota la regió. Convertiria milions d’hectàrees de desert en terreny cultivable, i unes turbines subterrànies generarien energia hidroelèctrica. La presa va ser presentada com una meravella de la tècnica, una «nova piràmide». Només hi havia un problema: amb la redistribució d’una superfície d’aigua tan gegantina, la presa provocaria la creació d’un llac de quatre-cents vuitanta quilòmetres, i això inundaria les zones adjacents i engoliria els cinc temples antics que hi havia escampats al seu pas. Durant milers d’anys, aquelles meravelles arquitectòniques havien resistit als estralls del temps. Però ara Egipte havia de triar entre el seu futur i el seu passat. El temple de Dendur, que rebia el nom per l’indret on s’erigia, era una d’aquestes estructures vulnerables. Quedaria arrasat.

Es va llançar una campanya internacional per salvar «els monuments nubis». Les Nacions Unides van acordar ajudar Egipte a reubicar cadascun dels temples antics que quedarien afectats per la presa. No obstant això, l’operació costaria diners, uns diners que Egipte no tenia. Així, els Estats Units es van comprometre a pagar setze milions de dòlars per donar suport a aquesta tasca. El 1965, un funcionari egipci, Abdel el Sawy, commogut per aquest gran acte de generositat, va proposar regalar el temple de Dendur als Estats Units, com a mostra d’agraïment. Era un gest bonic. Però, com es regala un temple de vuit-centes tones? I en un país tan jove, on podria allotjar-se un artefacte tan antic?