Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Un dels testimonis cridats a declarar davant de la subcomissió era una dona anomenada Barbara Moulton, que havia treballat durant cinc anys com a examinadora de medicaments a l’FDA abans de dimitir en senyal de protesta. L’agència havia «fracassat del tot» en la tasca de controlar la manera en què es promocionaven i venien els fàrmacs amb recepta, va testificar. Moulton descrivia l’FDA com un entorn de pressió implacable per part de les companyies farmacèutiques i una cultura en la qual els reguladors, en comptes de regular les empreses i els seus productes, mostraven una deferència servil envers el sector privat. La insistència de Moulton per poder fer la seva feina havia bloquejat la seva trajectòria a l’agència, va dir. Un supervisor l’havia esbroncat per no ser «prou educada amb els membres de la indústria farmacèutica». Moulton va identificar l’antibiòtic de Pfizer, Sigmamycin, com un cas típic en què l’agència havia sotmès un medicament nou a una revisió superficial. «Em semblava impossible de creure que una persona amb coneixements de medicina antibiòtica clínica, si era honesta, pogués ratificar el que s’afirmava sobre aquests productes», va dir. La indústria farmacèutica «enganya» els metges, va concloure Moulton. La idea que l’FDA protegeix els consumidors nord-americans no era res més que un mite reconfortant.

L’objectiu inicial dels interrogatoris havia estat concentrar-se en la pràctica monopolística de fixació de preus de la indústria farmacèutica. Però quan Kefauver i els seus companys van començar a cridar testimonis i a fer preguntes, la investigació es va reorientar cap a problemes més greus i generalitzats, com el màrqueting enganyós de fàrmacs. Kefauver era un interlocutor pacient però persistent. De capteniment suau i gairebé melancòlic, era d’una educació exquisida, deixava que el testimoni acabés de parlar i, després de fer una profunda pipada al seu cigarret, contraatacava, amablement, amb una altra pregunta encara més incisiva. Quan el president de Pfizer, John McKeen, va viatjar des de Brooklyn per defensar la seva companyia, Kefauver va remarcar que el mateix director mèdic de Pfizer havia calculat que el vint-i-set per cent dels pacients experimentaven efectes secundaris d’un fàrmac que la companyia promocionava dient que no tenia aquests efectes. «Heu bombardejat la professió mèdica amb la vostra publicitat», li va dir, arrossegant les paraules. «En la meva opinió, heu ocultat la informació més important als metges dels Estats Units.»

En cert moment dels interrogatoris, diversos experts en relacions públiques van comparèixer davant de la comissió i Kefauver va començar a fer preguntes, amb la seva manera de fer lenta i metòdica, sobre el Quart Simposi Anual d’Antibiòtics celebrat a l’hotel Willard uns anys enrere i, en concret, sobre el discurs que Henry Welch havia pronunciat durant el simposi. Era aquell discurs en el qual Welch havia parlat d’una «tercera era dels antibiòtics», una frase que havia agradat tant als executius de Pfizer que l’havien incorporat de seguida a la publicitat del Sigmamycin. Kefauver va cridar a declarar un jove anomenat Gideon Nachumi, i Nachumi va explicar que quan estudiava a la facultat de medicina, alguns anys enrere, s’havia agafat una temporada de descans per guanyar diners en el negoci de la publicitat. Al principi, havia treballat en el compte de Pfizer a William Douglas McAdams, però després havia entrat directament a Pfizer, on havia fet de redactor en plantilla. Era ben sabut que McAdams havia produït l’anunci fraudulent de les targetes comercials. Però a Kefauver li interessaven més les seves experiències a Pfizer. En algun moment de començaments de la tardor del 1956, va testificar Nachumi, havia rebut l’encàrrec de «revisar un discurs del Dr. Welch». Aquelles observacions, li van dir, serien presentades en el Quart Simposi Anual d’Antibiòtics. Abans de la conferència, va revelar Nachumi, Henry Welch havia lliurat a Pfizer una còpia amb les seves propostes «perquè hi donessin el vistiplau». La companyia va donar instruccions a Nachumi perquè fes una repassada ràpida al discurs, que «l’alegrés» una mica. El personal de la subcomissió havia obtingut, mitjançant un requeriment judicial, una còpia de l’esborrany original del discurs de Welch, i quan Kefauver l’hi va ensenyar a Nachumi, el jove metge va reconèixer que l’únic canvi important que havia fet era afegir al discurs aquell passatge sobre la «tercera era dels antibiòtics». Un treballador de Pfizer s’havia inventat la frase, va explicar, com a «tema» de màrqueting per al Sigmamycin. Per tant, Pfizer no havia agafat prestada la frase del responsable de l’FDA perquè li havia agradat molt. En realitat, era la companyia la que havia dissenyat la frase i l’havia introduït directament en el discurs.

—Recorda amb tota seguretat que la inclusió de la frase va ser una proposta seva? —va preguntar a Nachumi un dels ajudants de Kefauver.

—Sí, senyor —va respondre Nachumi. Al capdavall, va explicar, el fet que una citació com aquesta provingués d’una «autoritat tan respectada» com el cap d’antibiòtics de l’FDA posicionava la companyia per construir tota la seva campanya promocional. L’inici de la tercera era estava representat, en els anuncis de Pfizer, per la imatge d’un sol brillant que s’alça per damunt del mar, va dir. «Crec que se’n pot percebre el valor pictòric», va mussitar Nachumi. «Serveix per insinuar que el desenvolupament del Sigmamycin és comparable a la importància del descobriment dels antibiòtics d’ample espectre, i fins i tot de la penicil·lina.»

El discurs definitiu de Welch havia estat publicat en una de les revistes que ell mateix editava amb Félix Martí-Ibáñez. I, segons les condicions del seu tracte amb Martí-Ibáñez, a Welch li corresponien la meitat dels ingressos que generés la venda de reimpressions. I Pfizer, després del simposi, havia demanat reimpressions. Moltes reimpressions. Per ser exactes, Pfizer havia encarregat 238.000 còpies del discurs.

«Es va convertir en una broma recurrent a l’oficina», va testificar un altre relacions públiques de Pfizer, Warren Kiefer. És clar que l’objectiu teòric d’encarregar les reimpressions era que la companyia les regalés com a part de la campanya de promoció. Però, quantes còpies del discurs de benvinguda del doctor Henry Welch al Quart Simposi Anual d’Antibiòtics podies arribar a regalar, sent realista? Al llarg de tota la campanya, només van aconseguir desfer-se d’uns quants centenars d’exemplars.

—Estaven apilats a la seva oficina? —va preguntar Kefauver.

—Bloquejaven el magatzem —va respondre Kiefer.

—Al final… els van llençar a la paperera?

—Suposo que sí —va dir Kiefer.

I llavors Kefauver va entrar a matar.

—Aleshores, vostè sap per quina raó van comprar-ne tants, si no els havien de fer servir?

El relacions públiques es va fer el desentès. Però per a qualsevol persona que hi parés una mica d’atenció, la resposta era molt clara: amb la compra d’aquelles reimpressions, Pfizer estava subornant Henry Welch.

Mentre a Washington els interrogatoris s’allargaven durant mesos, l’equip de Kefauver estava investigant els Sackler. És possible que l’Arthur no estigués implicat a títol personal en les nombroses irregularitats que la comissió estava descobrint, però el seu nom no parava d’aparèixer a poca distància. McAdams era la seva agència. Pfizer era el seu client. Sigmamycin era la seva campanya. Félix Martí-Ibáñez era amic seu i havia estat empleat seu a McAdams. «En el curs de la investigació sobre els fàrmacs, sovint he sentit rumors sobre els “Germans Sackler”», va escriure un dels homes de confiança de Kefauver, John Blair, en un memoràndum del 16 de març del 1960. Al començament, Blair havia donat per fet que els Sackler eren una operació «perifèrica». Però com més investigava, més sovint apareixia el seu nom. Blair s’havia assabentat que Martí-Ibáñez tenia un soci secret en la seva empresa editorial, MD Publications. I estava convençut que eren els Sackler.