Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

A la Marietta li agradava la idea que els seus fills visquessin a la ciutat, on podrien trobar una varietat d’experiències i estímuls que anaven molt més enllà de l’idil·li estret de la seva vida als afores de Long Island. A la ciutat, reflexionava, podrien creuar-se amb «un pobre, un cec, un pidolaire». Afrontava l’experiència com si fos un safari urbà, farcit de perills, però també de meravelles i de bellesa. Quan el petit Arthur va estar preparat per anar a la nova escola de la gran ciutat, li va regalar una brúixola, per si es perdia.

La casa del carrer Cinquanta-set Est quedava a poca distància a peu de l’edifici del número 15 del carrer Seixanta-dos Est on els germans Sackler havien instal·lat feia poc la seva seu. El laberint d’oficines, situat en un estret edifici de pedra a pocs passos de Central Park, s’havia convertit en el centre de les activitats de recerca psiquiàtrica dels tres germans, de les noves fundacions que havien creat per administrar les seves donacions benèfiques, dels seus interessos editorials i d’un ventall d’altres afers de menys importància. Des d’allà, els germans podien anar fàcilment a l’agència McAdams, al carrer Cinquanta-nou, o a la companyia farmacèutica de la seva propietat, Purdue Frederick, a Greenwich Village.

Com a fill més petit, Raymond Sackler dedicava molt temps a cuidar la seva mare, Sophie. Després de passar-se anys sense dirigir-li la paraula, la Sophie havia començat per fi a parlar amb la Marietta, i amb el temps les dues dones van arribar a tenir una bona relació. Però l’Arthur tenia sentiments ambivalents envers la seva mare i passava el mínim temps possible al seu costat. Li professava un gran respecte i li agraïa tots els sacrificis que havia hagut de fer per ell. Però la Sophie era autoritària i sempre ho havia estat. Obligava els seus fills, que no eren gens religiosos, a celebrar la Pasqua jueva i altres festivitats importants, però en la resta d’ocasions l’Arthur mantenia les distàncies. Després, quan a la Sophie li van diagnosticar un càncer de pulmó, en Mortimer la va acollir a casa seva i es va ocupar del tractament. Quan Arthur Sackler fill va fer els tretze anys, la família va decidir celebrar el seu bar mitsvà, pensant que la Sophie se sentiria reconfortada de veure que el fill primogènit del seu fill primogènit s’iniciava en la fe jueva. No hi va haver cerimònia a cap sinagoga, només una festa al Waldorf Astoria, però hi va assistir tota la família i l’Arthur pare es va posar un corbatí. La Sophie estava radiant d’orgull, amb un collaret de perles al coll.

Purdue Frederick havia assolit un èxit considerable, molts anys enrere, amb el tònic Gray’s Glicerine, un «elixir» basat en el xerès, que, segons la companyia, estimulava la gana, millorava la nutrició i calia prendre «sempre que es necessiti o es desitgi un tònic corrent». Una broma recurrent a la companyia deia que aquell energitzant havia «funcionat extraordinàriament bé en l’època de la llei seca». En anys més recents, Purdue s’havia especialitzat en una sèrie de productes sense cap mena de glamur, com un eliminador del cerumen i un laxant anomenat Senokot, ideal per «cuidar el còlon criminal». («Heu pensat en la possibilitat d’incloure en els enviaments promocionals del Senokot un mapamundi que mostri la geografia de l’estrenyiment?», preguntava Félix Martí-Ibáñez a en Raymond i a en Mortimer el 1955. L’estrenyiment, considerava, era un «problema mundial».) Però ara la companyia es disposava a aprofitar aquest èxit tan poc elegant ramificant-se en altres mercats. Mentre en Raymond se centrava en el vessant domèstic de Purdue, en Mortimer va començar a viatjar per l’estranger, amb la intenció d’expandir la companyia. En Mortimer era el més extravertit dels germans Sackler i també el més espontani. Es va adaptar bé al paper d’home de negocis itinerant internacional. «Demà a la tarda surto cap a Brussel·les, després a Amsterdam, Londres i torno a París divendres al vespre», va escriure a Martí-Ibáñez des de l’Hotel Eden au Lac de Zuric, el 1960. «El cap de setmana vinent, aniré a Escandinàvia o bé tornaré a casa, segons el que m’indiquin des de Nova York.» Si l’Arthur seguia consumit per la seva obsessió com a col·leccionista d’art, ara en Mortimer estava desenvolupant una obsessió pròpia, els viatges. «He acabat quatre dies de classes d’esquí a la bella Saint-Moritz i el cuc de l’esquí m’ha agafat tan fort que ja tinc ganes d’anar a Vermont, a Pittsfield i de tornar l’any vinent a Itàlia, França, Suïssa i Àustria», escrivia, afegint en un apart nostàlgic: «però la Riviera italiana segueix sense tenir substitut».

L’inici dels anys seixanta va ser un moment extraordinari per als Sackler. Moltes de les seves aspiracions s’estaven fent realitat i encara havien d’arribar moltes coses. En una carta a Martí-Ibáñez, l’Arthur escrivia que «en els rars moments en què puc treure el cap de sota de l’aigua», havia estat pensant en «què procurarà el futur» als germans Sackler. Però el que l’Arthur no sabia era que, en les superpoblades voreres de la cantonada de la Cinquena Avinguda amb el carrer Seixanta-dos, barrejats entre la gentada que anava i venia de Central Park, uns investigadors federals havien posat la seu dels Sackler sota vigilància.

El problema va començar quan Arthur Sackler va atraure l’escrutini d’un irritant periodista d’investigació, un home anomenat John Lear. Redactor de la secció científica del Saturday Review , Lear procedia de la revista Collier’s , on s’havia guanyat una merescuda reputació com a obstinat furgador de vides alienes i amb un cert aire teatral. L’agost del 1950, cinc anys després de l’atac nuclear dels Estats Units contra el Japó, Lear havia publicat un reportatge de portada al Collier’s titulat «Hiroshima, U.S.A.», que explorava d’una manera detallada i esgarrifosa, però basada en conjectures, quins serien els efectes d’un atac nuclear soviètic sobre la ciutat de Nova York. A la portada, una il·lustració apocalíptica a tot color mostrava la part baixa de Manhattan engolida per les flames, amb els ponts ensorrant-se sobre els rius i un núvol en forma de bolet enfosquint el cel. Com Arthur Sackler, Lear tenia talent per captar l’atenció de la gent.

Una nit de finals dels anys cinquanta, Lear va anar a sopar amb un psiquiatre conegut seu. En acabar l’àpat, l’home va convidar Lear a visitar el laboratori de l’hospital on treballava. Hi havia una cosa que preocupava el metge i volia parlar-ne amb Lear. «Faci una ullada a tot això», va dir, i va obrir una calaixera plena de publicitat de fàrmacs i de mostres gratuïtes de nous medicaments. Aquells anuncis eren, tot sovint, fraudulents, va dir el metge amb indignació. Les afirmacions que feien sobre els resultats potencials dels fàrmacs no tenien cap mena de fonament. Es tractava d’un tema molt important, va insistir, mentre mostrava a Lear una sèrie d’anuncis del Sigmamycin, l’antibiòtic combinat de «tercera era» que Pfizer havia presentat a l’hotel Willard el 1956.

Un d’aquests articles publicitaris, un pamflet que s’enviava per correu als facultatius, deia:

Cada vegada més metges troben que el Sigmamycin

és la seva teràpia amb antibiòtics preferida.

Incloïa una sèrie de targetes comercials amb els noms, les adreces i els horaris de consulta de vuit metges que en teoria donaven suport al producte. Hi havia un metge de Miami, un altre de Tucson, un tercer de Lowell, Massachusetts. El Sigmamycin no era només «molt eficaç», indicava l’anunci, sinó que a més havia estat «provat clínicament». Mentre Lear inspeccionava el pamflet, el psiquiatre li va explicar que havia escrit a cadascun dels metges que hi sortien, per preguntar-los sobre els resultats de les proves clíniques que, en teoria, havien dut a terme. Llavors va passar a Lear una pila de sobres. Eren les cartes que ell havia escrit. Totes duien el mateix segell: retornar al remitent. no reclamades.