Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Malgrat tot, els administradors de Colúmbia no podien evitar un cert escepticisme envers els germans Sackler, perquè sospitaven que la seva benevolència estava basada en algun motiu ocult. En un moment determinat, Louis Goldburt va informar la universitat que en Mortimer i en Raymond estaven interessats a cedir «certa propietat de Saratoga Springs». Va resultar que es tractava d’una petita parcel·la de terreny que no tenia cap relació amb la universitat ni amb cap propòsit acadèmic aparent, i que en el passat havia allotjat una fàbrica pertanyent a una empresa farmacèutica que els germans havien comprat. «Això té pinta de ser un truc fiscal», comentava un administrador en el dossier corresponent.

Però la incòmoda realitat era que, quant als benefactors, Colúmbia no es podia permetre ser exigent. La universitat necessitava diners en efectiu i la dinàmica que s’havia establert amb els acabalats germans era clara: Colúmbia acceptaria tot el que pogués aconseguir. En una carta adreçada a l’Arthur i datada l’any 1960, un responsable de la universitat mencionava de passada que havia llegit al diari una notícia sobre la nova i grandiosa seu de la farmacèutica Pfizer, que en aquells temps s’estava enllestint al carrer Quaranta-dos. «Espero que pugui fer alguna indagació sobre els mobles que tenien abans», li escrivia l’administrador, suggerint, de manera patètica, que l’Arthur demanés per a la universitat un grapat de taules i cadires de segona mà.

Amb el temps, l’Arthur es va tornar més inflexible en l’ús del nom de la família. La crua avaluació del seu advocat personal, Michael Sonnenreich, era la següent: «Si poses el teu nom a alguna cosa, no parlem de beneficència, sinó de filantropia. En treus alguna cosa. Si vols que hi surti el teu nom, és un tracte comercial». L’Arthur va proposar a Colúmbia la col·locació d’una placa a la Biblioteca Low, en reconeixement de les Col·leccions Sackler i «en memòria» del seu pare, Isaac Sackler. També va suggerir, en una carta a la universitat, que «totes les fotografies d’objectes pertanyents als Sackler siguin atribuïdes en tots els casos bé a la Col·lecció Sackler, bé a la Galeria Sackler o bé a l’Institut Sackler». Internament, les persones que treballaven a Colúmbia consideraven l’Arthur un personatge complicat i estrany. «El Dr. Sackler és una persona molt rara», comentava un treballador en un memoràndum, i a continuació descrivia quina era la postura de la universitat: «Mentre vagin entrant diners, no cal preocupar-se».

Però l’Arthur tenia una fantasia per a Colúmbia que ell mateix va descriure, en una carta al rector de la universitat, com un «somni»: volia construir un Museu Sackler. Aquesta proposta era, d’una banda, una bona notícia per a la universitat: una nova instal·lació dedicada a la història de l’art i als estudis de l’Àsia Oriental, subvencionada per un donant acabalat i acompanyada d’una col·lecció d’obres d’art de primer nivell mundial. Però, de manera desconcertant, Raymond i Mortimer Sackler, pel seu compte, també havien iniciat converses amb la universitat per finançar la construcció d’un centre científic que duria el nom de la família. Ben entrada l’edat adulta, l’Arthur continuava referint-se als seus germans petits com els seus «germanets». Havia actuat tan sovint en el seu nom (dient-los el que havien de fer en l’àmbit professional, aconsellant-los a qui havien de donar diners) que era natural pensar en la família Sackler com una mena de monòlit on tothom compartia el mateix comptable i tots treien fons del mateix compte bancari sense dissimular-ho. Però aquí hi havia un indici, encara que fos subtil, d’unes certes desavinences.

L’Arthur va intervenir. «No tinc cap dubte que l’interès dels meus germans per patrocinar un Institut de Ciències Biològiques ha de suscitar inevitablement un cert conflicte intel·lectual», va escriure al rector de Colúmbia. «La perspectiva històrica, tanmateix, suggereix que l’oportunitat única que es dona avui en dia en el camp de les arts és probable que no es torni a presentar més endavant, i en aquest aspecte tan important difereix del camp de les ciències.» I així es va acabar la cosa. Ja no es va tornar a parlar mai més de cap edifici dedicat a les ciències i finançat per en Raymond i en Mortimer.

A la casa de camp holandesa de Long Island hi havia un bonic estany situat dins de la propietat i l’Arthur va fer plantar-hi bambú, amb l’esperança de crear l’efecte, en el seu jardí, d’un paisatge xinès. Però el bambú és una espècie notòriament invasiva i després de plantar-lo es pot tornar molt difícil de controlar. Les canyes es van anar escampant de mala manera, creixent en sentit vertical i horitzontal, fins que van amenaçar de consumir tot el jardí. «Sempre l’estaven tallant», recordava un amic de la família que els visitava amb freqüència. «Tot va quedar envaït pel bambú.»

Dintre de la casa, les caixes s’anaven acumulant. L’Arthur comprava obres d’art xineses a tanta velocitat que les noves adquisicions arribaven abans que la família hagués tingut temps d’obrir les anteriors. Impertèrrit, l’Arthur va ordenar que enviessin les noves compres a diversos llocs d’emmagatzematge privats. En poc temps, el simple volum del material del qual era propietari es va fer tan gran que ja era impossible que cap persona el pogués copsar o comprendre a simple vista. Tot eren llistes d’emmagatzematge, inventaris, interminables munts de paper amb les línies plenes de petites anotacions, dates, preus, números de lot, números de catàleg. Però l’Arthur no s’aturava. Col·leccionava de manera incansable, insaciable. Ben aviat, les factures també es van començar a acumular, perquè hi estava invertint una veritable fortuna. Tan bon punt els diners dels tranquil·litzants entraven al seu compte bancari, en tornaven a sortir, i això feia que l’Arthur tingués la sensació que havia de treballar encara més per poder mantenir aquella dèria col·leccionista. Fins i tot el seu amic Paul Singer, que compartia la seva passió però que no disposava dels recursos econòmics de l’Arthur per satisfer-la, va comentar que «l’espurna» que havia vist en els ulls de l’Arthur el dia que va subjectar aquella primera peça de jade, s’havia convertit ara en «una conflagració».

«Cada compra eclipsava l’anterior», recordava la Marietta. Quan el tracte es consumava, l’atracció que pogués posseir l’objecte era superada per la fam de la següent conquesta. Ella creia detectar, en el col·leccionisme cada cop més frenètic del seu marit, una por a fer-se gran, al desencant, a la mort. «En aquest terreny, ell era l’amo, tenia el control que mai podria assolir en el camp de la medicina, en els negocis o en la seva vida personal», va escriure. «L’Arthur trobava seguretat i consol en les obres d’art, perquè no li podien fer mal, no li podien exigir res.»

Quan el Dr. Henry Welch va sortir a l’escenari, el públic va callar. Centenars de metges, químics, executius de companyies farmacèutiques i publicitaris s’havien reunit a la ciutat de Washington per celebrar el Quart Simposi Anual d’Antibiòtics. S’havien congregat al Willard, un hotel opulent amb vistes al National Mall, a pocs metres de la Casa Blanca, per a una sèrie de presentacions sobre les últimes novetats sobre antibiòtics, amb ponents convidats d’arreu del país i d’arreu del món. Era el primer dia del congrés, un matí de mitjans de la tardor del 1956, i Welch, com a portaveu dels organitzadors de l’esdeveniment, va donar una rebuda càlida a tots els participants.

No estava previst que fos un d’aquells discursos avorrits de primera hora del matí, en què els assistents, més interessats a posar-se còmodes i trobar cafè, gairebé no paren atenció. Welch era una figura important en els cercles farmacèutics: era el cap d’antibiòtics de l’FDA, un home que tenia el poder de donar el vistiplau o de prohibir un medicament. Les persones que omplien la sala estaven desitjoses de saber el que havia de dir. Welch no era doctor en medicina, però s’havia doctorat en bacteriologia mèdica i se’l considerava una autoritat en la matèria. Amb aquella cara quadrada i les galtes caigudes, les ulleres de carei i el físic robust d’un exatleta, Welch era també l’equivalent en la indústria dels fàrmacs a un heroi de guerra: durant la conflagració bèl·lica havia desenvolupat un sistema per testar i aprovar totes les provisions de penicil·lina que s’havien distribuït a les forces d’ultramar dels Estats Units i que tantes vides havia salvat, una contribució per la qual havia rebut la Medalla d’Or al Servei Distingit de part del govern federal.