Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Intrigat, Lear va escriure personalment als metges. Les cartes li van ser retornades sense obrir. Va enviar telegrames, però el van informar que les adreces no existien. Al final, va provar de trucar als números de telèfon que figuraven a les targetes comercials de l’anunci, però no va servir de res: els números de telèfon també eren inventats. Pfizer havia bombardejat els metges d’arreu del país amb aquest anunci ple de falsedats. I l’aparença era ben versemblant, ben real, amb la pàtina d’autoritat conferida pels vuit doctors en medicina. Era un anunci impecable, impressionant i fonamentalment enganyós. Havia estat produït per l’agència d’Arthur Sackler.

El gener del 1959, Lear va publicar els resultats inicials de la seva investigació en un article al Saturday Review titulat «No hi ha miracle als fàrmacs miraculosos». En fort contrast amb l’eufòria que per regla general acompanyava el debat públic sobre els antibiòtics, Lear suggeria que aquests fàrmacs s’estaven receptant d’una manera salvatge i excessiva, sovint sense cap base mèdica sòlida per fer-ho, i que l’omnipresència i la sofisticació de la publicitat farmacèutica tenien una gran part de la culpa.

Després de la publicació de l’article, Lear va rebre una allau de cartes. Un bon nombre dels professionals mèdics que es van posar en contacte amb ell suggerien que, si Lear volia seguir investigant el tema de la corrupció de la medicina en mans dels interessos empresarials, potser li interessaria parlar amb la persona que dirigia la Divisió d’Antibiòtics de l’FDA, un home anomenat Henry Welch. De seguida, Lear va trucar a Welch per demanar-li una entrevista.

Quina coincidència, va dir Welch quan Lear el va tenir al telèfon. Just en aquell moment s’havia assegut a escriure-li una carta sobre «tots els errors que ha comès en el seu article».

Lear va viatjar a Washington per entrevistar Welch i van parlar durant dues hores. Welch semblava tranquil. Va assegurar a Lear que les pors sobre el màrqueting dels nous fàrmacs eren infundades. Certament, va riure, els doctors americans «no són tan ingenus per deixar-se enganyar per un anunci». De la mateixa manera, els perills dels antibiòtics s’havien exagerat, va continuar Welch, i el fet que Lear cités persones de la comunitat mèdica que li deien el contrari, demostrava que aquestes persones «parlaven des de la ignorància». En una maniobra de poder típica de Washington, Welch havia convidat un assistent seu de l’FDA perquè fos present a l’entrevista, i la funció principal d’aquest esbirro, va pensar Lear, era expressar una coincidència total amb tot allò que Welch anava dient. Però aleshores Lear va girar la truita, dient que li agradaria parlar en privat amb Welch i demanant, de manera educada, si el subordinat podia marxar. En quedar-se sols, Lear va dir que havia parlat amb algunes fonts que insinuaven que Welch obtenia uns ingressos considerables de les dues revistes que dirigia amb Félix Martí-Ibáñez.

—El lloc d’on vinguin els meus ingressos és cosa meva —va etzibar Welch, deixant de banda la màscara d’afabilitat.

Als ulls de Lear, aquesta era una postura força peculiar per part d’un funcionari públic. Welch va explicar que les dues revistes estaven administrades per un grup anomenat MD Publications i que ell no tenia cap participació econòmica en la companyia. «El meu únic vincle és com a editor, per la qual cosa rebo uns honoraris», va dir, afegint que li agradava molt editar les revistes, «i no tinc intenció de deixar de fer-ho». Lear hauria volgut fer més preguntes. Encara no havien parlat de l’afer dels antibiòtics de «tercera era», per exemple. Però Welch estava crispat i va donar per acabada l’entrevista.

Quan Lear va sortir del despatx, és possible que Welch pensés que no tornaria a sentir parlar d’aquell assumpte. Però en aquest cas, hauria subestimat greument John Lear, perquè Welch no era l’únic funcionari de Washington amb qui Lear estava parlant. De fet, Lear s’acabava de reunir amb un parell de membres de l’equip d’un senador dels Estats Units, un senador que resulta que compartia amb Lear l’afició per la investigació.

El senador Estes Kefauver era un funcionari públic rogenc i prim que feia més de metre noranta d’alçada i s’havia criat a les muntanyes de Tennessee. Advocat llicenciat per Yale, era un liberal del sud, un d’aquells fariseus pertinaços que de vegades semblava, fins i tot per als seus partidaris, una mica massa enamorat de les seves virtuts. Estava en contra dels monopolis i presidia la poderosa subcomissió antimonopolis. En aquella època, les comissions del Congrés gaudien d’un poder i d’uns recursos enormes. Quan Kefauver va començar a interessar-se per la indústria farmacèutica, a finals dels cinquanta, la seva subcomissió tenia trenta-vuit treballadors a jornada completa.

A Kefauver li agradava investigar. Una dècada abans, s’havia fet famós a escala nacional en donar el tret de sortida a una investigació pionera contra la màfia. Va viatjar per tot el país conduint interrogatoris judicials a Chicago, Detroit, Miami i altres ciutats, i va cridar a declarar capos del món del crim amb noms com Jake Polze Greixós Guzik o Tony Gran Tonyina Accardo. Els interrogatoris van ser televisats en una època en què la televisió era encara un mitjà relativament jove i van assolir uns índexs d’audiència sense precedents. La premsa va qualificar les audiències de Kefauver com «l’espectacle més gran que s’ha emès mai per televisió». La revista Time va col·locar el senador a la portada fins a tres vegades. Kefauver es va presentar com a candidat a les eleccions presidencials del 1952, va derrotar Harry Truman a les primàries de New Hampshire però va acabar perdent la nominació demòcrata contra Adlai Stevenson. Quatre anys més tard, va fer un altre intent no reeixit d’arribar a la Casa Blanca, aquesta vegada com a candidat a la vicepresidència al costat de Stevenson. En arribar el 1958, Kefauver semblava haver-se resignat al seu paper de senador poderós, i va ser en aquest moment que el famós i televisiu lluitador contra el crim va posar el focus en la indústria farmacèutica.

Quan el personal de Kefauver va iniciar les investigacions, es van desplegar per tot el país i van entrevistar unes tres-centes persones. Els investigadors estaven en contacte directe amb John Lear i entre bastidors ell els passava pistes i contactes de gran valor. En l’època en què Kefauver havia investigat el crim organitzat, s’havia adonat que els mafiosos solien protegir-se amb una estructura d’advocats, polítics i tècnics suposadament legítims. La indústria metal·lúrgica feia el mateix, pagant molts diners a traficants d’influències professionals abillats amb vestits de ratlla diplomàtica. En començar aquesta nova investigació, Kefauver es va adonar que els executius de la indústria farmacèutica havien elevat a la categoria d’art aquesta forma de combat mitjançant representants ben retribuïts. «Aquests paios dels fàrmacs paguen un lobby que fa que els nois de la metal·lúrgia semblin venedors ambulants de crispetes», va comentar un dels seus empleats. Kefauver s’havia fixat en la manera en què el crim organitzat era capaç de corrompre el govern, subornant els xèrifs i fent circular una quantitat tan gran de diners que les mateixes agències públiques que haurien hagut de controlar les seves activitats es convertien en col·laboradores. Una vegada més, semblava que hi hagués un paral·lelisme amb el negoci farmacèutic. Kefauver creia que les agències reguladores eren susceptibles de ser engalipades, amb massa facilitat, per fer el joc a la indústria que en teoria estaven regulant. Però quan va començar a celebrar les vistes, el 1959, és possible que no estigués preparat per a tot el que aquests organismes van revelar.