Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

«El Valium va canviar la nostra manera de comunicar-nos amb els metges», va dir més tard l’ajudant de l’Arthur, Win Gerson. Continuava estant orgullós del fàrmac. «Va convertir algunes persones en ionquis», admetia, «però aquell medicament funcionava». Per a l’Arthur, en canvi, hi havia una paradoxa. En l’intent de polir la seva imatge pública, havia d’exhibir una aparença de decència, de representant honrat i prudent de la professió mèdica. Però l’origen de la seva fortuna estava directament lligat a les vendes descontrolades de dos tranquil·litzants molt addictius. Per descomptat, l’Arthur tenia molts interessos comercials: engegava empreses a tort i a dret i invertia generosament en diverses indústries. Però els fonaments de la Casa Sackler original van ser construïts a base de Valium, i és un fet significatiu i revelador que, durant la resta de la seva vida, l’Arthur minimitzés la seva associació amb el fàrmac, tot emfatitzant les fites que havia assolit en altres àrees i enfosquint deliberadament el fet (o prescindint-ne del tot) que la seva primera fortuna es degués a la publicitat farmacèutica. Amb el temps, va començar a reconèixer el seu paper com a editor del Medical Tribune afegint el seu nom a la capçalera i escrivint la seva pròpia columna, titulada «Un home i la medicina», des de la qual ficava cullerada en les qüestions mèdiques del moment. En aquestes columnes, sovint l’Arthur arremetia contra els perills del tabac, assenyalant no només els riscos per a la salut relacionats amb fumar, sinó també els perills de l’addicció. I tanmateix semblava incapaç d’aplicar el mateix escrutini al paper que jugava com a còmplice ben retribuït d’un producte addictiu i perillós. I com que l’Arthur era tan eficaç en la promoció no només dels seus productes sinó també del seu propi personatge irreprotxable, poques vegades se li exigia retre comptes per aquesta dissonància. En les rares ocasions en què parlava dels estralls del Valium, es limitava a fer-se eco del judici de clients com Roche i altres fabricants de tranquil·litzants: el que feia addictes les persones no eren les píndoles; era la personalitat addictiva dels pacients que n’abusaven. El Valium era un fàrmac segur, insistia, i les notícies que defensaven el contrari no li abaixaven l’autoestima ni li despertaven cap mena de penediment. La gent que tenia problemes amb el medicament el devia haver «barrejat amb alcohol o cocaïna», acostumava a dir.

Una altra persona que compartia el mateix punt de vista era Leo Sternbach. Tot i que l’Arthur havia negociat amb astúcia per obtenir beneficis del Librium i el Valium en proporció a les vendes, Sternbach, en canvi, no va guanyar cap fortuna. En comptes d’això, va cobrar un dòlar per cadascuna de les patents, el preu estàndard per als químics a sou de Roche. En veure que les seves creacions es convertien en els productes farmacèutics més venuts de la història, Roche va concedir a Sternbach una bonificació de deu mil dòlars per cada medicament. Però no estava ressentit. No anhelava mansions ni iots de luxe, no tenia aficions cares, no necessitava diners. Al contrari, va continuar dedicant tot el seu temps a la química, sense queixar-se. Com Arthur Sackler, Sternbach es resistia a retre comptes pels inconvenients dels tranquil·litzants menors. Ell s’havia limitat a inventar els compostos i portar-los al món. No sentia cap responsabilitat moral per l’ús incorrecte que n’hagués fet el públic a partir d’aquí. «El que vull dir és que un pot abusar de qualsevol cosa», deia Sternbach.

Quan l’Arthur i la Marietta es van instal·lar a la vella casa de camp holandesa de Long Island, es van adonar que no tenien prou mobiliari. L’Arthur va fer gestions per comprar una taula de fusta massissa i un dormitori complet a les persones que els havien venut la casa, i la Marietta hi va dur una calaixera d’antiquari, herència de la seva família a Alemanya. Però amb això no n’hi havia prou per omplir aquell espai tan gran, i quan la parella convidava gent a sopar, havien d’improvisar i portar les cadires del menjador a la sala perquè tothom pogués seure.

La Marietta, en vista que hauria de quedar-se a casa sense sortir gaire, va decidir instal·lar-hi prestatgeries i armaris. Va resultar que hi havia un fabricant d’armaris que vivia a prop i que també era alemany, de Baviera. Un dissabte, després d’insistir molt, la Marietta va convèncer l’Arthur que l’acompanyés a visitar la botiga del fabricant. Mentre repassaven els mobles que s’hi exhibien, l’Arthur es va fixar en una taula molt original, de palissandre. Quan va preguntar per la taula, el fuster li va explicar que pertanyia a un home del veïnat que col·leccionava mobiliari xinès antic i que de vegades duia articles al taller perquè els hi restauressin. Intrigat, l’Arthur va preguntar: «Sap si estaria disposat a vendre alguna de les seves peces?».

Quan Arthur Sackler veia alguna cosa que volia, tenia per costum perseguir-la amb una gran insistència; era l’estratègia que havia fet servir amb la Marietta. Així, l’endemà mateix, va concertar una visita amb el propietari de la taula. Es deia Bill Drummond i vivia a prop, en una casa d’estil ranxo a Roslyn Heights. Drummond era natural de Chicago, però havia viscut durant trenta anys, de manera intermitent, a la Xina, on tenia un negoci d’antiguitats. El seu germà encara vivia allà, tot i que s’havia vist obligat a traslladar-se a Hong Kong després que els comunistes arribessin al poder el 1949. La casa de Drummond estava farcida de mobles xinesos magnífics: taules de teca, escriptoris lacats amb l’estructura d’or, reproduccions de peces que havien ornat el Palau d’Estiu de l’emperador, a Pequín. El mobiliari xinès té «una doble cara», li agradava dir a Drummond, «un respecte per allò que no es diu». Drummond també tenia una doble cara: al principi, el negoci de mobles havia funcionat només com una tapadora per a la seva veritable feina com a espia nord-americà a la Xina, treballant per a l’Oficina de Serveis Estratègics, precursora de la CIA. Segurament, aquesta noció de misteris que queden sense dir devia fer que Arthur Sackler s’hi sentís identificat. La majoria de les peces eren, en realitat, reproduccions recents de dissenys amb centenars d’anys d’antiguitat. Però estaven molt ben fetes, eren molt robustes i tenien un aire d’eternitat que l’Arthur va trobar admirable. Era com si sempre haguessin existit i sempre haguessin d’existir.

Les antiguitats xineses no estaven precisament de moda al Long Island residencial de la dècada dels cinquanta. A més, després que els comunistes arribessin al poder a la Xina, els Estats Units havien decretat l’embargament de tots els béns procedents d’aquest país, de manera que els subministraments eren limitats. Però tal com comentaria un amic seu de tota la vida, Harry Henderson, l’Arthur «s’enorgullia de tenir “ull” per les coses que els altres passaven per alt, fossin obres d’art, correccions de text o qüestions de lògica». I els articles que Drummond tenia a la venda (sobretot els mobles del període Ming) van fer volar la imaginació de l’Arthur. En un impuls, va decidir comprar-los: no un o dos articles, sinó una part tan substancial de la col·lecció de Drummond que la Marietta va pensar, preocupada, que potser no podrien pagar-la.

A banda dels mobles, l’Arthur va comprar a Drummond algunes peces de ceràmica de l’era Han i altres antiguitats. Aquest descobriment de l’estètica xinesa va fer que se li despertés alguna cosa a dins. Per bé que la Marietta compartia l’admiració del seu marit per la bellesa de l’art i el disseny xinesos, l’Arthur es va lliurar a aquest nou interès amb una passió gairebé obsessiva. Mai havia tingut hobbies per se; com a fill de la Depressió, tenia tendència a centrar cada bri d’energia en el progrés professional. Però ara que l’Arthur tenia diners, la cacera d’aquestes relíquies precioses d’una societat antiga el va subjugar. «Va ser en aquell temps que l’Arthur va agafar la febre xinesa», va dir Henderson, «i ja no se la va treure mai de sobre».