Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

De jove, a l’Institut Erasmus, l’Arthur havia negociat una comissió per cada anunci que venia per tal de rebre una recompensa pels seus èxits, i des d’aleshores havia fet servir sempre aquest model. Abans d’acceptar l’encàrrec de la promoció del Librium i el Valium, va arribar a un tracte amb Roche segons el qual rebria una sèrie de bonificacions que anirien augmentant en proporció amb el volum de medicaments venuts. I any rere any, el volum s’anava incrementant. Per a un publicitari, els nous tranquil·litzants eren el producte perfecte, un requisit químic per a l’ansiosa vida moderna o, com algunes persones els anomenaven, «penicil·lina per a la tristesa».

El 28 de febrer del 1955, la Marietta va donar a llum una nena, Denise. Aquesta vegada, l’Arthur sí que va ser present a l’hora del part. Va néixer amb els cabells negres i llisos, i el seu pare la va examinar i va dictaminar que estava sana. Quan el fill de l’Arthur, Arthur Felix, havia nascut cinc anys abans, les úniques visites que havien rebut a l’hospital havien estat en Raymond i en Mortimer. Però la bona estrella de l’Arthur s’havia anat incrementant en aquest temps, i ara l’habitació de l’hospital va quedar inundada de rams de flors enviats per amics, col·legues, socis i admiradors de l’Arthur, i el ritme de visites era constant, amb una gran quantitat de persones que anaven a presentar els seus respectes. Era curiós comprovar fins a quin punt la seva vida havia canviat, va pensar la Marietta. Estava encantada.

En aquells anys, l’Arthur sempre traginava un gran maletí arreu on anava. Hi duia documents relacionats amb les diferents carreres i vides que mantenia, per tal de poder passar d’un àmbit al següent, materialitzant-se de sobte com si fos un superheroi que entra volant per la finestra i salva la situació en l’últim moment. Com si no en tingués prou amb les investigacions mèdiques i la seva pròspera empresa de publicitat, va començar a publicar un setmanari adreçat als metges. A l’Arthur sempre li havia agradat trobar les convergències i les sinergies (les maneres en què els diferents àmbits de la seva vida poguessin treballar en harmonia) i el Medical Tribune incloïa articles que tendien a ser favorables a l’Arthur i als seus clients. També hi havia molta publicitat. «El Medical Tribune era la nina dels seus ulls», recordava l’antic empleat de McAdams Phil Keusch, que també afirmava que l’Arthur «obligava» els clients de McAdams a posar anuncis al setmanari. L’objectiu final era arribar als metges i influir-los («educar-los», insistia l’Arthur), i per aquesta raó el Medical Tribune estava patrocinat per les farmacèutiques i es distribuïa de franc. En poc temps, va arribar a un milió de metges dels Estats Units i (en edicions estrangeres) de la resta del món. Un dels anunciants més importants del Medical Tribune era Roche i durant dècades gairebé cada número va incloure elaborats reportatges de diverses pàgines dedicats al Librium i al Valium.

Pel que sembla, l’Arthur era conscient que algunes persones podien percebre un conflicte d’interessos potencial entre el seu doble paper com a editor de publicacions mèdiques i com a cap d’una empresa de publicitat farmacèutica. En certa ocasió, va explicar que la seva tendència a mantenir-se en l’obscuritat i l’anonimat tant com fos possible es devia que això li permetia «fer les coses com jo vull fer-les». En un primer moment, el seu nom no va aparèixer a la capçalera del diari i tampoc hi havia cap pista que indiqués als lectors que la mateixa mà que dirigia la part editorial de la publicació també estava molt implicada en el negoci dels fàrmacs. Però a l’Arthur no el pertorbaven aquests conflictes. Durant molts anys, el Medical Tribune i l’agència McAdams van ocupar el mateix espai d’oficines. En alguns casos, compartien els empleats. Tot formava part de la família.

Mentre seguia construint una vida amb la Marietta i els seus dos fills a Long Island, l’Arthur va continuar tenint una relació molt propera amb la seva primera dona, Else Sackler, que després del divorci va mantenir el cognom. «El Dr. Sackler i jo vam seguir sent amics íntims i socis», va comentar l’Else més endavant. (Fins i tot en el si de la família, l’Arthur era el «Dr. Sackler».) Com que havia posat la meitat de McAdams a nom de l’Else, durant molts anys la seva exdona i ell van ser els únics accionistes de la firma. També passava molt de temps amb l’Else a l’apartament on l’havia instal·lat després del divorci, a Central Park West. Semblava que la raó era que volia ser partícip de la vida de les seves dues filles grans, la Carol i l’Elizabeth. Però també gaudia de la relació amb l’Else. No eren només amics, sinó també confidents. «Parlàvem cada dia», recordava l’Else, tot afegint que l’Arthur i ella estaven «en contacte constant». L’Arthur era, en paraules d’un dels seus advocats, «una persona molt reservada», un home callat que, amb cada nou èxit i cada any que passava, prenia més precaucions a l’hora de donar forma al seu personatge públic. Potser perquè l’Else l’havia conegut abans que fos l’eminent Dr. Sackler, quan només era l’Artie de Brooklyn, ell es podia obrir davant seu d’una manera que hauria estat massa arriscada amb altres persones. Quan l’Arthur tenia alguna notícia emocionant (quan segellava algun tracte empresarial important o quan assolia una nova fita), corria a explicar-ho primer a l’Else. En certa ocasió, uns amics de l’Arthur que havien anat amb ell al Carnegie Hall el van trobar, en acabar l’espectacle, caminant amunt i avall per l’exterior de la sala, esperant-la. Sabia que aquella nit hi seria i tenia novetats per explicar-li.

A la vella casa de camp holandesa de Long Island, la satisfacció inicial de Marietta Sackler en veure que el seu marit havia arribat a una situació amistosa amb la seva exdona es va transformar en un sentiment més angoixant. Naturalment, sabia que l’Arthur se sentia culpable d’haver abandonat la seva dona i les seves filles per casar-se amb ella, i pensava que era digne d’elogi que l’Arthur provés de mantenir la relació amb la Carol i l’Elizabeth. Però la realitat era que estava tan enfeinat amb els seus negocis que amb prou feines tenia temps per dedicar a la Marietta i als fills que havia tingut amb ella. La casa de Searingtown Road era molt bonica, però quedava aïllada, era solitària i estava envoltada de boscos. Amb l’Arthur sempre a la ciutat, des de primera hora del matí fins a altes hores de la nit, la Marietta es trobava molt sola.

La vida familiar va agafar un ritme previsible. L’Arthur treballava a la ciutat tota la setmana, agafant més i més responsabilitats, sovint amb reunions que s’allargaven fins a la nit. La Marietta continuava preparant un bon sopar, encara que fos tard, es vestia i esperava que arribés ell. Però quan per fi tornava a casa, l’Arthur no volia parlar de la feina, i això la Marietta ho trobava especialment injust, perquè a diferència de moltes altres mestresses de casa de Long Island, ella ho entenia tot. Tenia el títol de medicina! Però l’Arthur arribava esgotat. En teoria, els caps de setmana estaven reservats a la família, però no sempre era així, i quan un cap de setmana anava a casa, sovint es passava el temps dormint per recuperar-se de l’esforç de la setmana. Compensaven aquest distanciament amb una vida sexual ardent. Però la Marietta no va trigar a tenir la sensació que estava vivint en una gàbia d’or.

Es va comprar un gosset perquè li fes companyia, un fox terrier de pèl dur al qual va posar Bottoms, que és com dir-li Natges, perquè tenia una taca negra al darrere. I el seu fill, el petit Arthur, passava gran part del temps amb un jardiner afectuós, George, que ajudava a fer feines a la casa i li ensenyava la mena de coses que l’home de qui duia el nom no tenia temps per mostrar-li. Malgrat la seva devoció per la idea de família, l’Arthur va ser un pare en gran part absent. En certa ocasió, quan la Denise tenia sis anys, estava saltant a corda dins de casa i l’Arthur la va renyar, advertint-li que podia trencar alguna cosa.