Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

—Juga amb mi, papa —li va suplicar la nena.

—Esperaré que siguis adulta —va respondre l’Arthur—. I llavors tu i jo tindrem una conversa.

L’Arthur arribava cada cop més tard, fins que va començar a trucar de tant en tant per dir que no passaria la nit a casa. La Marietta sabia que la feina el consumia. Però li molestava que, amb el poc temps que tenia, encara anés a sopar un parell de nits a la setmana amb l’Else i les seves filles, a Manhattan. Sovint, els dissabtes al matí, tornava a la ciutat per esmorzar amb la seva altra família i després passava la resta del dia a l’oficina.

A McAdams, on ja es veia que l’Arthur duia una doble vida, perquè no parava d’entrar i sortir per ocupar-se de les seves altres carreres professionals, no va passar desapercebut que també duia una doble vida en l’esfera privada. De vegades, John Kallir acompanyava l’Arthur en cotxe a l’oficina, i en alguna ocasió, l’Arthur va donar instruccions a Kallir perquè el passés a recollir de bon matí per l’apartament de Central Park West.

El Librium i el Valium van enriquir Arthur Sackler de manera extraordinària. Però mentrestant, començaven a sorgir senyals preocupants que indicaven que els fàrmacs miraculosos creats per Leo Sternbach per encàrrec de Roche potser no estaven tan miraculosament desproveïts d’efectes secundaris com suggerien les campanyes publicitàries. Roche havia informat metges i reguladors que els fàrmacs es podien prescriure sense por que se n’abusés, perquè a diferència dels barbitúrics, aquests tranquil·litzants no creaven addicció. Però es va demostrar que aquesta asseveració responia més a un desig que no pas a una comprovació científica. De fet, quan la companyia va dur a terme tots aquells assajos clínics per tal d’establir les infinites malalties que el Librium i el Valium havien de solucionar, no es va arribar a fer ni un sol estudi sobre el consum potencialment abusiu.

No es tractava només que Roche hagués suposat alegrement que els potents fàrmacs que estava a punt d’introduir en el mercat serien segurs: la companyia havia ocultat de manera deliberada proves que indicaven tot el contrari. El 1960, Roche havia contractat un professor i metge de Stanford anomenat Leo Hollister com a consultor sobre el Librium. A Hollister l’amoïnava que, si el Librium era tan fabulós com afirmava la companyia, la gent acabés abusant-ne. De manera que va decidir fer una prova. Va administrar grans dosis de Librium a trenta-sis pacients durant uns quants mesos i a continuació, a onze d’aquests pacients va passar a administrar-los un placebo. Deu dels pacients que es van trobar de cop i volta sense el tractament van patir símptomes d’abstinència desagradables; dos d’ells van patir convulsions. Quan Hollister va informar Roche, els executius de la companyia no es van posar gens contents. «Jo no els volia destruir el fàrmac», va recordar més tard. Simplement, pensava que els pacients tenien dret a saber que la imatge que Roche i McAdams estaven projectant (la píndola de la felicitat, lliure d’inconvenients) no era del tot certa.

Els descobriments de Hollister no van immutar Roche. De fet, quan el metge va publicar la seva investigació, el director mèdic de la companyia va contraatacar dient que Hollister havia interpretat malament el seu propi estudi. L’abstinència no era pas cap signe perillós de dependència física envers el Librium, sinó una intensificació de la malaltia subjacent que el Librium havia de solucionar. En altres paraules, el que necessitava el pacient era «més Librium».

Però el cert és que hi havia cada vegada més casos reals de consumidors que s’estaven tornant desesperadament addictes als tranquil·litzants. Enfrontada a aquestes evidències, Roche oferia una interpretació diferent: per bé que era possible que alguns pacients abusessin del Librium i el Valium, es tractava de persones que feien servir el fàrmac de manera no terapèutica. Alguns individus tenen personalitats addictives i són propenses a abusar de qualsevol substància que els posis a l’abast. Aquesta actitud era típica de la indústria farmacèutica: no són els medicaments els que són dolents; és la gent, que n’abusa. «És tan simple com que hi ha algunes persones que s’enganxen a les coses, gairebé a tot. L’altre dia vaig llegir el cas d’un home que va morir per beure massa Coca-Cola», va comentar Frank Berger, el president dels laboratoris Wallace, fabricants del Miltown, a la revista Vogue . «Malgrat totes les històries de terror que pugueu llegir als mitjans, l’addicció als tranquil·litzants és molt escassa.» El 1957, una columna del gremi que es publicava en un diari de Pittsburgh en la qual els lectors feien preguntes a un metge, n’incloïa una sobre si «els pacients es fan addictes als tranquil·litzants». La columna assegurava als lectors que, contràriament als temors que poguessin tenir, «l’ús de tranquil·litzants no ens està convertint en un país de drogoaddictes». El diari identificava l’autor de la resposta com a «Dr. Mortimer D. Sackler».

El 1965, el govern federal va començar a investigar el Librium i el Valium. Una comissió assessora de l’FDA recomanava que els tranquil·litzants fossin tractats com a substàncies regulades, un canvi que dificultaria de manera significativa l’accés dels consumidors a aquesta mena de fàrmacs. Tant Roche com Arthur Sackler van percebre aquesta possibilitat com una amenaça important. Per regla general, l’Arthur veia amb escepticisme les regulacions governamentals en qüestions mèdiques i era conscient que la imposició de controls sobre els tranquil·litzants menors podia ser devastadora per al seu compte de resultats. Al llarg de gairebé una dècada, la companyia va resistir els intents de l’FDA per controlar el Librium i el Valium, un període durant el qual Roche va ingressar centenars de milions de dòlars en fàrmacs. Finalment, el 1973, Roche va accedir a prestar-se «de manera voluntària» als controls. Però un assessor de l’FDA especulava que el moment que havien triat per canviar d’estratègia no era cap casualitat: quan Roche es va rendir, les seves patents sobre els fàrmacs estaven a punt d’expirar, cosa que significava que Roche ja no gaudiria del dret exclusiu de manufacturar-los i es veuria obligat a abaixar els preus davant de la competència dels medicaments genèrics. Com havia assenyalat l’amic i soci secret de l’Arthur, Bill Frohlich, la vida comercial d’un fàrmac de marca registrada és el curt interval que va des del punt en què comences a promocionar-lo fins al punt en què perds l’exclusivitat de la patent. L’Arthur i Roche no necessitaven lluitar eternament contra les regulacions, només havien d’aguantar fins que les patents haguessin expirat.

Quan Roche va permetre que els seus tranquil·litzants passessin aquests controls, el Valium ja formava part de les vides d’uns vint milions de nord-americans i era el fàrmac amb recepta més consumit del món (i del qual s’abusava més). El país havia trigat a prendre consciència de l’impacte negatiu del Valium, en part perquè la idea que un medicament receptat per un metge pogués ser perillós era relativament nova per al consumidor mitjà. El pànic moral en relació amb els fàrmacs als Estats Units tendia a centrar-se en les drogues de carrer i a jugar amb les pors sobre les minories, els immigrants i les influències il·lícites; la idea que et poguessis quedar enganxat a una píndola receptada per un metge amb bata blanca amb un estetoscopi penjant del coll i un diploma a la paret era nova. Amb el temps, però, moltes personalitats de l’ establishment com l’antiga primera dama Betty Ford van reconèixer que havien batallat amb el Valium, i el senador Edward Kennedy va culpar els tranquil·litzants d’haver-li produït «un malson de dependència i addicció». Roche va rebre acusacions d’«excés de promoció» del fàrmac. Els Rolling Stones van escriure fins i tot una cançó sobre el Valium, «Mother’s Little Helper», la lletra de la qual evocava la campanya de McAdams adreçada a les dones. «Avui la mare necessita alguna cosa per calmar-se», cantava Mick Jagger. «I encara que no està del tot malalta, hi ha una petita píndola groga.»