Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Un dia del 1957, un químic anomenat Leo Sternbach va fer una descoberta sorprenent. Sternbach estava a punt de fer cinquanta anys i treballava en un laboratori de Nutley, Nova Jersey, a les extenses instal·lacions de la firma farmacèutica suïssa Roche. En els anys anteriors, Roche havia fet proves per desenvolupar un tranquil·litzant menor. El Thorazine, el fàrmac que tan bon resultat havia donat en hospitals psiquiàtrics com Creedmoor, es coneixia com a tranquil·litzant «major», perquè era prou potent per tractar malalts psicòtics. Però els executius farmacèutics més ambiciosos sabien que només hi ha uns quants pacients que pateixen el tipus de malaltia greu que requereix un tranquil·litzant major. De manera que es van proposar elaborar un tranquil·litzant «menor», un medicament menys potent que fos capaç de tractar afeccions més quotidianes (i corrents), com l’ansietat.

Un dels competidors de Roche, els laboratoris Wallace, van ser els primers a entrar en aquest mercat, amb un tranquil·litzant menor anomenat Miltown que va esdevenir un èxit galopant. Abans del Miltown, les persones nervioses o neuròtiques tenien l’opció de calmar-se amb barbitúrics, sedants o alcohol, però aquests remeis tenien efectes secundaris desagradables: provocaven somnolència o ebrietat, i podien crear addicció. Es deia que el Miltown no tenia cap efecte secundari, i això el va convertir en un gran èxit de vendes. De sobte, semblava que tothom prengués Miltown. Qualsevol s’ho hauria pensat dues vegades abans de reconèixer que un metge li havia receptat Thorazine, però en canvi prendre Miltown no feia gens de vergonya. Al contrari, es va posar de moda i a Hollywood es va convertir en una droga recreativa. La gent es vantava que els n’havien receptat.

Com que la indústria farmacèutica era tan gregària, altres companyies es van decidir a desenvolupar els seus propis tranquil·litzants menors. A Roche, les ordres que va rebre Leo Sternbach eren simples: inventar un fàrmac capaç de vendre més que el Miltown. «Canvia una mica les molècules», van dir-li els seus superiors. Fes alguna cosa que sigui prou diferent perquè nosaltres la puguem patentar i puguem carregar-hi un suplement com a producte competidor, però que a la vegada sigui prou semblant per poder-ho introduir en el mateix mercat que el Miltown.

Sternbach, que es considerava el químic dels químics, va entomar aquestes directrius amb irritació. De petit, a la ciutat polonesa de Cracòvia, amb el pare farmacèutic, en Leo ja piratejava els productes químics de la farmàcia i experimentava combinant diferents elements per veure si aconseguia desencadenar una explosió. Sentia una profunda lleialtat envers Roche, perquè la companyia li havia permès treballar en allò que més li agradava, però també perquè, en certa manera, li havia salvat la vida. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va enxampar Sternbach treballant a Zuric, a la seu de la companyia mare de Roche, Hoffmann-LaRoche. En teoria, Suïssa era un país neutral, però moltes companyies farmacèutiques suïsses van decidir «arianitzar» el seu cos de treballadors i van purgar els jueus. Hoffmann-LaRoche no ho va fer. Quan les circumstàncies per als jueus europeus es van tornar encara més nefastes, la companyia, conscient que Sternbach era, en paraules seves, una «espècie en perill d’extinció», va prendre la precaució de traslladar-lo als Estats Units.

Sternbach se sentia en deute amb Roche arran d’aquesta història. Però ara ja feia dos anys que intentava crear, sense èxit, un medicament que pogués competir amb el Miltown i els seus caps s’estaven impacientant. Havia produït més d’una dotzena de nous compostos, però cap d’ells feia precisament allò que li demanaven. Era una sensació frustrant. La química, si es vol fer bé, demana temps, i no li agradava que el pressionessin. Aleshores, just quan la direcció estava a punt de descartar el projecte i fer-li un altre encàrrec, va tenir una revelació. Havia estat experimentant amb un compost poc comú que fins aleshores s’havia utilitzat sobretot en tintures sintètiques, i de sobte es va adonar que potser havia ensopegat amb la resposta que havia estat buscant.

Va batejar aquesta nova barreja amb el nom de compost Roche núm. 0609. Després d’assajar-lo amb ratolins, va descobrir que el compost no els estabornia, com sí que passava amb el Miltown (malgrat la seva reputació de no tenir efectes secundaris). De fet, els relaxava però els mantenia alerta a la vegada. Abans de demanar-ne la patent, el mateix Sternbach se’n va prendre una dosi generosa i va anotar minuciosament al seu quadern les sensacions que anava experimentant. «De bon humor», va escriure. Allò era el que Roche estava buscant. Van batejar el medicament amb el nom de Librium, una barreja de liberation («alliberament») i equilibrium («equilibri»). I per introduir-lo en el mercat, van anar a buscar Arthur Sackler.

«Ni Roche, ni l’agència, ni cap de nosaltres s’esperava que el Librium tingués un èxit tan descomunal», recordava John Kallir. L’Arthur va posar Kallir a treballar en el compte del nou client, però «no va ser fàcil, perquè no teníem cap producte per il·lustrar». En qualsevol cas, era important que Roche i McAdams arribessin a un públic ampli amb la seva campanya. Pocs anys enrere, podria haver semblat que n’hi havia prou amb promocionar el producte directament als metges, però després del fenomen del Miltown, aquesta estratègia ja semblava passada de moda. Els pacients havien començat a visitar els metges i a demanar pel nom cadascun dels nous fàrmacs miraculosos. Quan Roche va dur a terme els assajos clínics del Librium, la companyia, entusiasmada, va arribar a la conclusió que el fàrmac seria susceptible de tractar un ventall d’afeccions increïble. Ansietat. Depressió. Fòbies. Pensaments obsessius. Fins i tot l’alcoholisme. Amb cada nova «indicació», el mercat potencial del medicament s’ampliava. Però si el Librium havia de ser un fàrmac per a les masses, com s’ho farien Arthur Sackler i el seu equip de McAdams per idear una campanya que arribés a aquestes masses?

De moment, haurien d’enfrontar-se a un obstacle immediat: en aquella època, les regulacions de l’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) prohibien a les companyies farmacèutiques anunciar-se directament als consumidors. Però, com bé sabia l’Arthur, hi havia moltes maneres d’arribar a aquest públic. L’abril del 1960, la revista Life publicava un reportatge amb el titular «Una nova manera de calmar un gat». L’article incloïa dues fotos d’un linx del zoo de San Diego. En una de les fotos, el linx es mostrava ferotge, ensenyant els ullals. En l’altra, tenia un aspecte serè i benigne. De fet, semblava que fins i tot estigués olorant una flor. L’article explicava que aquesta transformació miraculosa en l’humor de l’animal s’havia produït després que els doctors li administressin «un nou tranquil·litzant anomenat Librium». El reportatge també incloïa l’opinió d’un veterinari que, amb la seguretat d’un venedor professional, assenyalava que «a diferència d’anteriors tranquil·litzants, que estaborneixen i subjuguen les bèsties, el Librium les manté actives però les torna molt agradables i afables». L’article mencionava, de passada (com si no fos el veritable objectiu de la publicació) que el Librium «pot tenir, en el futur, usos importants per als humans».

Aquest reportatge, que va aparèixer en una de les revistes de més tirada del país un mes abans que el Librium sortís al mercat, no era pas producte de la casualitat. L’article havia estat col·locat per Roche, que a més va enviar un dels genis de les relacions públiques d’Arthur Sackler perquè «ajudés» el periodista a l’hora d’escriure la història. «El relacions públiques ens acompanyava a totes hores, a cada dinar, a cada copa que vam prendre», recordava el periodista més tard. «Era un paio molt agradable… que no ens deixava en pau ni un segon.»