Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

L’Arthur era conscient d’aquest entusiasme i sempre estava ideant noves sinergies entre la ciència farmacèutica i el comerç. Treballant amb Pfizer, va ser un dels responsables d’introduir una de les primeres formes de «publicitat nativa» (que és com s’anomena la promoció pagada que es camufla perquè sembli un contingut editorial), quan la companyia va incloure un suplement de setze pàgines a tot color al dominical del New York Times . (Més tard, el Times va afirmar que el suplement estava «marcat de manera clara» com a publicitat, però també va reconèixer que estava «pensat perquè un lector qualsevol el prengués per contingut editorial».) Per molt que es presentés a si mateix com un defensor de la comunicació transparent, l’Arthur estava demostrant una tendència persistent a modular la veritat quan això li era avantatjós (a ell o als seus clients). I sovint ho era.

Al llarg d’aquest període, va desenvolupar una tendència a ocultar la seva mà en les coses tan sovint com li era possible. Després de prendre el comandament de McAdams, va cedir la meitat de les accions a la seva primera dona, l’Else. Es tractava d’un regal que li va concedir en lloc d’un acord de divorci. Però al mateix temps era una tapadora. L’Else no jugava cap paper significatiu en la direcció de la companyia, però el fet de ser la propietària donava a l’Arthur una coartada perfecta per defensar que la participació que tenia era més petita del que era en realitat. Amb molt de gust cedia els honors a altres persones si això li permetia quedar-se entre bastidors.

Però l’Arthur també amagava un secret més important, un secret que s’enduria a la tomba però que va compartir, en vida, amb Bill Frohlich: una de les entitats de les quals l’Arthur posseïa una part clandestina era el seu rival més visible, l’agència L. W. Frohlich. De cara al món exterior, Sackler i Frohlich eren competidors. Però la veritat era que l’Arthur havia ajudat Frohlich a muntar el seu negoci, invertint-hi diners, enviant-li clients i, en darrera instància, conspirant en secret amb ell per repartir-se el negoci farmacèutic. «Era molt, molt important, en aquell temps… assegurar-se que poguessis aconseguir tot el negoci possible», explicaria, dècades més tard, l’advocat de l’Arthur, Michael Sonnenreich. El problema era que, a causa del conflicte d’interessos, cap agència podia ocupar-se alhora dels comptes de dos productes competidors. «Per això, el que van fer va ser muntar dues agències», continuava Sonnenreich. Aquest acord «no era il·legal», insistia. Però reconeixia que va ser ideat deliberadament per emmascarar d’aquesta manera un conflicte d’interessos clar.

Arthur Sackler i Bill Frohlich eren amics de tota la vida. Alguns executius de L. W. Frohlich van arribar a sospitar que Sackler tenia una participació financera a l’agència. Però l’Arthur sempre ho va negar. La veritat era que sí que tenia una participació, i no era pas un interès menor. Segons Sonnenreich, ell era la força majoritària de l’agència: «La firma de Frohlich pertanyia, en realitat, a l’Arthur».

Però el lligam entre tots dos era encara més profund. No era només l’Arthur qui era íntim de Bill Frohlich: Mortimer i Raymond Sackler també es van fer amics i confidents del publicitari alemany. És possible que el veiessin com una ànima bessona: una persona dinàmica de mitjans de segle que s’havia reinventat i que ara es postulava per conquerir el món. Tots quatre (els germans Sackler i Frohlich) es referien a ells mateixos com els «mosqueters», en referència als tres mosqueters i d’Artagnan de la novel·la d’Alexandre Dumas. Per a la Marietta, la intimitat dels germans amb Bill Frohlich era «excepcional», semblava un club del qual la resta de persones, incloses les dones respectives, quedaven excloses. Els homes s’asseien a parlar fins a altes hores de la nit, discutint i debatent sobre la seva feina i els plans de futur. El lema dels mosqueters de Dumas era «Un per a tots i tots per a un», i un vespre de neu de finals dels anys quaranta els germans i Bill Frohlich havien fet un pacte similar, a peu dret, a la cantonada d’un carrer de Manhattan. Segons Richard Leather, un advocat que representava els quatre homes i que més tard va formalitzar l’acord, es van comprometre a ajuntar els beneficis combinats de les seves propietats. Van acordar que s’ajudarien mútuament en els negocis i compartirien tots els actius corporatius. Quan un d’ells morís, els tres restants heretarien el control dels seus negocis. Quan morís el segon, l’heretarien els altres dos. Quan el tercer morís, el darrer mosqueter assumiria el control de tots els negocis. I quan l’últim home morís, tots aquests negocis passarien a una fundació benèfica.

Era un compromís significatiu. Bill Frohlich no tenia descendència, però els tres germans Sackler estaven casats i tenien fills. En Mortimer s’havia casat amb una escocesa anomenada Muriel Lazarus i vivien a Great Neck, a Long Island, amb les seves dues filles, Kathe i Ilene, i el seu fill Robert. En Raymond i la Beverly s’havien instal·lat a East Hills, també a Long Island, i tenien dos fills, Richard i Jonathan. En el moment de l’acord, l’Arthur tenia les dues filles del matrimoni amb l’Else, Carol i Elizabeth, i aviat tindria un fill, i després una filla, amb la Marietta. El pacte dels mosqueters implicava que els fills no heretarien els interessos dels negocis. En lloc d’això, cada home tindria dret a deixar una suma raonable als seus hereus i la resta aniria a parar, al final, a una fundació benèfica. «L’any 1950 ja havia guanyat prou diners per deixar als meus fills i nets», diria l’Arthur més endavant. «La resta anirà a parar a una fundació pública.» Aquest compromís cívic podia haver estat producte de la filosofia socialista que compartien els germans: generarien riquesa, però no l’acumularien.

Aquesta ideologia no era una cosa que els germans es prenguessin a la lleugera. De fet, es tractava d’una fília per la qual aviat es veurien obligats a pagar un preu. En esclatar la guerra de Corea, la Comissió de l’Energia Atòmica dels Estats Units va demanar ajuda a l’Hospital Creedmoor per investigar les cremades causades per substàncies radioactives. Potser va ser aquesta aliança amb el govern federal el que va posar el focus sobre Creedmoor, però en tot cas van començar a circular sospites sobre l’existència d’una «cèl·lula comunista» a l’hospital. Al país es respiraven les darreres alenades del perill roig, i el cert era que l’FBI havia estat investigant de manera discreta els germans Sackler i havia descobert algunes proves de lligams comunistes. El 1953, en Mortimer i en Raymond van ser acomiadats de Creedmoor després de negar-se a signar un «compromís de lleialtat» als Estats Units, perquè els obligava a informar sobre altres persones involucrades en «activitats subversives».

L’Arthur també va acabar dimitint de Creedmoor. Durant la resta de la seva vida, va seguir parlant dels perjudicis patits per companys seus durant l’era McCarthy. Però el fet era que els germans Sackler ja feia temps que buscaven ampliar la cartera més enllà de la publicitat i la investigació psiquiàtrica. Un article del New York Times sobre l’acomiadament d’en Raymond i en Mortimer assenyalava que els germans s’havien instal·lat en unes oficines del número 15 del carrer Seixanta-dos Est, a tocar de Central Park, a l’Upper East Side de Manhattan.

«L’Arthur era un para-xocs fantàstic per a en Mortimer i en Raymond», explicava Richard Leather, l’advocat. «No era només el germà gran, era més aviat el pater familias ». Abans i tot que en Mortimer i en Raymond fossin apartats de Creedmoor, l’Arthur ja havia ideat un nou pla per als Sackler. El 1952, va comprar una petita empresa farmacèutica per als seus germans. Oficialment, seria una societat entre tots tres; cada germà seria propietari d’una tercera part. Però els diners eren de l’Arthur i ell actuaria com a soci a l’ombra: en Mortimer i en Raymond dirigirien el negoci, amb l’Arthur entre bastidors. Van comprar l’empresa per cinquanta mil dòlars. No era gran cosa: un negoci de patents mèdiques amb un grapat de productes ordinaris, vint mil dòlars d’ingressos anuals i un edifici estret de maó vermell a Christopher Street, al Greenwich Village. Però lluïa un nom sòlid i aristocràtic que els germans van decidir mantenir: Purdue Frederick.