Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Un dia de febrer del 1950, en plena campanya del Terramycin, l’Arthur, en Mortimer i en Raymond es van unir al seu mentor, Van O, per inaugurar el seu propi centre d’investigació: l’Institut Creedmoor d’Estudis Psicobiològics. El nou institut estaria ubicat dins del recinte de l’hospital psiquiàtric, a l’edifici H, amb seixanta-dues habitacions dedicades al tractament de pacients i als estudis sobre la histamina i altres alternatives a la teràpia de xoc. Per a l’Arthur, era un triomf. Però encara que fos ell, sense cap dubte, la força impulsora que havia fet possible l’institut, va preferir col·locar Van O com a director i imatge pública. L’Arthur assumiria un títol menor: «director d’investigacions». Potser era només un gest de deferència envers el seu mentor. Però amb les exigències i els equilibris que havia de fer per compaginar dues feines a temps complet, a l’agència de publicitat que ell mateix dirigia a Manhattan i a l’hospital psiquiàtric estatal de Queens, l’Arthur també estava descobrint que, per a una persona amb compromisos que podien ser conflictius, de vegades era més prudent operar entre bastidors.

Així i tot, no defugia la fanfàrria i sabia celebrar una ocasió com aquella. Quatre-centes persones van assistir a la inauguració. El parlament introductori va anar a càrrec del president de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Fins i tot Harry LaBurt, l’arrogant i conservador director de Creedmoor, amb qui l’Arthur havia topat en el passat, no va tenir cap altra opció que fer acte de presència i brindar pels èxits del seu subordinat precoç. Van O va pronunciar un discurs en el qual va anunciar els grans plans que els germans Sackler i ell tenien per al centre. Els dos objectius principals serien trobar la manera d’avançar el diagnòstic de les malalties mentals i com fer servir la bioquímica per tractar-les. La inauguració de l’institut, va prometre Van O, marcaria el començament «d’una era daurada de la psiquiatria».

A pocs quilòmetres de distància, en una habitació de l’Hospital de Nova York, a la part baixa de Manhattan, Marietta Lutze estava donant a llum. L’Arthur tenia moltes coses entre mans i, per una desafortunada coincidència, s’havia vist obligat a escollir entre ser present al naixement del seu institut o al naixement del seu fill. Va triar l’institut. En assabentar-se que la Marietta estava embarassada, l’Arthur havia decidit deixar la seva dona, l’Else. Se’n van anar tots dos de vacances a Mèxic i allà van obtenir un divorci ràpid. (Un relat escrit a partir dels records de l’Arthur i publicat de manera privada per una fundació de la família, dibuixava la separació no només com a amistosa, sinó també com a inevitable, i suggerien que l’Else «va acceptar que Sackler era un triomfador extraordinari i que ella era incapaç de seguir el seu ritme».)

De seguida que l’Arthur va tornar de Mèxic, la Marietta i ell es van casar en una cerimònia discreta, el desembre del 1949. Es van traslladar a una zona residencial de Long Island, a una casa que van comprar a Searingtown Road, al barri d’Albertson. Van trigar un temps a trobar aquesta nova llar, perquè l’Arthur no es volia conformar amb res que fos convencional: volia una residència única i notable, i com que el negoci de la publicitat li anava tan bé, els diners no representaven cap problema. Van trobar una antiga casa de camp holandesa que s’havia construït originàriament als voltants del 1700, a Flushing, i que després van traslladar a Albertson. La casa estava rodejada de bardisses i tenia les bigues a la vista, portes holandeses dobles i terres de grans taulons de fusta col·locats a mà. La Marietta la trobava una mica fosca, però sens dubte encaixava amb l’obsessió de l’Arthur per les coses d’altres temps. La casa datava de la mateixa època que el vell casalot holandès que s’havia acabat convertint en l’Institut Erasmus Hall.

La Marietta era feliç de compartir la vida amb l’Arthur, però l’adaptació no va ser fàcil. La mare d’ell, la Sophie, desaprovava de manera ferotge el matrimoni, perquè havia provocat el final del primer matrimoni de l’Arthur i perquè la Marietta era una dona gentil i alemanya. Molt temps després, un amic de l’Arthur diria que la Marietta «havia fugit dels nazis a Alemanya», una ficció que la caracteritzava com una mena de resistent o de jueva perseguida. Però en aquell temps, aquesta fantasia era més difícil de sostenir. Durant els primers anys del matrimoni, la Sophie no va voler dirigir la paraula a la Marietta, fins al punt de fer com si no existís. La Marietta tenia una relació d’amistat amb en Mortimer i en Raymond, als quals havia conegut abans d’estar amb l’Arthur, però tot i així se sentia com una intrusa en la unitat familiar dels Sackler. «Em veien com una forastera que l’havia obligat a casar-se», va escriure més tard, «agreujat pel fet de procedir d’un país tan odiat i menyspreat».

El dia que la Marietta va donar a llum, l’Arthur l’havia acompanyat en cotxe a l’hospital. Però quan s’acostava l’hora de la inauguració de Creedmoor, va tocar el dos i va córrer cap a Queens. Ella el va deixar marxar; sabia que l’institut significava molt per a ell. Aquell dia va donar a llum un nen. Era prim, camallarg i arrugat. No és habitual en les famílies jueves posar el nom del pare a un infant, però la Marietta va triar el nom d’Arthur Felix. Volia identificar el nen amb el seu pare, que n’heretés el bon nom. És possible que també hi hagués, en l’elecció del nom, una declaració de legitimitat, una protecció contra qualsevol comentari sobre els descendents de la segona esposa insinuant que no eren Sacklers de pura sang. Després del naixement, la Marietta va tenir la sensació d’haver adquirit una nova rellevància per haver participat en el procés dinàstic, com si el fet de donar a llum el primer fill mascle hagués elevat el seu estatus dins de la família. En acabar la inauguració a Creedmoor, l’Arthur va tornar a correcuita a l’hospital per conèixer el seu fill. En Ray i en Morty també hi van anar. Li van dur flors.

En quedar-se embarassada, la Marietta havia optat per deixar la feina, una decisió que l’Arthur celebrava però que alhora li despertava certs dubtes. Ella es va instal·lar a la casa nova per cuidar del nadó mentre l’Arthur anava cada dia en cotxe a la ciutat per treballar llargues jornades diürnes a Creedmoor seguides per llargues jornades nocturnes a McAdams. Al vespre, quan el nadó ja dormia, la Marietta preparava el sopar al seu marit, es canviava (a ell li agradava que es mudés per sopar), encenia les espelmes i esperava que ell tornés a casa.

En comptes de retallar els seus compromisos professionals per acomodar-se a la nova vida familiar, l’Arthur tenia més projectes que mai. Va esdevenir l’editor del Journal of Clinical and Experimental Psychobiology . Va fundar una editorial mèdica. Va llançar un servei de notícies per a metges, el van fer president de l’Institut Mèdic de Ràdio i Televisió i va crear un servei de ràdio de vint-i-quatre hores que estava patrocinat per companyies farmacèutiques. Va obrir un laboratori d’investigació terapèutica a la Facultat de Farmàcia de Brooklyn, a Long Island. L’activitat era frenètica; era com si cada setmana presentés els estatuts d’alguna nova entitat. La seva motivació per crear aquestes sucursals era la sensació que la tasca que els seus germans i ell estaven fent a Creedmoor era extraordinària i la gent no ho sabia. L’objectiu de l’Arthur amb aquestes aventures editorials era omplir aquell buit. Explicava a tothom, amb la seva grandiloqüència habitual, que ell treballava en la tradició d’Hipòcrates, que no només havia estat metge, sinó també educador. La Marietta comparava el seu marit amb el gran Atlas de bronze que s’erigia a la porta del Rockefeller Center, carregant el món sobre les espatlles musculades.