Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Els Sackler van començar a fer experiments amb els pacients de Creedmoor. Des d’un punt de vista clínic, l’escala industrial de Creedmoor sempre havia estat un desavantatge; hi havia massa pacients, el personal era massa escàs i sempre s’havia d’atendre alguna urgència. Però si la teva intenció era estudiar les malalties mentals, més que no pas limitar-te a tractar-les, aquesta superpoblació de pacients es convertia en un avantatge. Eren un «conjunt de dades». L’Arthur es va entusiasmar tant amb la perspectiva d’aquesta investigació que va convèncer el seu antic mentor, Van O, perquè s’unís als germans a Creedmoor.

Després d’injectar histamina a quaranta pacients que havien estat diagnosticats amb esquizofrènia, gairebé una tercera part van millorar fins al punt que van poder tornar a casa seva. Alguns pacients que no havien respost a cap altre tipus de tractament sí que van respondre a la histamina. A partir d’aquesta investigació, els germans Sackler van publicar més de cent articles mèdics. El seu objectiu era, en paraules seves, esbrinar «les causes químiques de la demència». Gràcies a la seva experiència tan poc habitual d’editor, director de màrqueting i venedor de publicitat, l’Arthur sabia proporcionar titulars atractius a la premsa. «Els metges pensen que han descobert un mitjà per tractar les malalties mentals sense hospitalització», anunciava el Philadelphia Inquirer . Els germans van pronosticar que aquell descobriment podia doblar la xifra de pacients donats d’alta. Un article a Better Homes and Gardens defensava, de manera força hiperbòlica, que «la teoria de l’activitat química dels Sackler és tan revolucionària, i gairebé tan complicada, com la relativitat d’Einstein».

Aquests retalls de diari donaven la sensació que potser aquest trio de germans d’un hospital psiquiàtric de Queens havia trobat una solució per al misteri mèdic que havia turmentat les societats durant milers d’anys. Si el problema de les malalties mentals s’originava en la química del cervell, potser la química podia ser la solució. I si, en el futur, la cura per a la demència consistís senzillament en empassar-se una píndola? El Brooklyn Eagle celebrava la tasca dels Sackler com el «triomf dels nois del barri». «No és res més que el cas de tres alumnes (i germans) de l’Institut Erasmus Hall que segueixen el mateix camí», assenyalava el diari, que després afegia: «Ara tots tres tenen oficines a Manhattan».

La premsa no distingia gairebé mai entre els germans, s’hi referien simplement com «els Sackler», però l’Arthur seguia sent l’actor principal, una posició d’autoritat que es va reforçar encara més quan Isaac Sackler va morir. Els germans eren a Creedmoor quan es van assabentar que el seu pare havia patit un atac de cor, i van córrer al seu costat. En les darreres hores, l’Isaac encara tenia la ment clara i es va poder acomiadar amb afecte de la família. Va dir a la Sophie que encara recordava el vestit blau que duia la primera vegada que la va veure. I va dir als seus fills que lamentava no poder deixar-los cap herència, a part del bon nom. Això s’havia convertit en un mantra per a l’Isaac. Si perds una fortuna, sempre en pots guanyar una altra, sostenia. Però si perds el bon nom, mai més el podràs recuperar.

Després de la mort de l’Isaac, l’Arthur va començar a fer servir els seus propis diners per finançar les investigacions que duia a terme amb en Raymond i en Mortimer, i en molts dels articles que van publicar, els agraïments mencionaven que aquesta tasca era possible gràcies a «donacions en memòria d’Isaac Sackler». Per regla general, l’Arthur era l’autor principal, el motor immòbil. Una foto del New York Herald Tribune capturava els germans rebent un premi: en Raymond lluïa un somriure una mica entremaliat i la pell suau de germà petit; en Mortimer duia unes ulleres gruixudes amb la muntura negra, els cabells foscos tirats enrere, els llavis premuts i un cigarret entre els dits; i l’Arthur, de perfil, duia un vestit de solapes de punta i esguardava amb benevolència els seus germans. Semblava que els Sackler havien assolit una posició d’importància. Com explicaven a tothom que els volgués escoltar, era possible que les seves investigacions arribessin, en darrera instància, a «prevenir la demència».

L’Arthur s’havia casat el 1934, quan encara estudiava a la facultat de medicina. La seva dona, Else Jorgensen, era una emigrant danesa, filla d’un capità de vaixell. Els havia presentat un amic de l’Arthur de la universitat. Com que casar-se anava en contra de la política acadèmica de la facultat, al començament l’Arthur ho va mantenir en secret. L’Else havia estudiat dos anys a la Universitat de Nova York però ho havia deixat perquè necessitava guanyar-se la vida. La parella es va instal·lar en un pis moblat a St. Mary’s Place, prop de l’hospital Lincoln, al Bronx, i més endavant en un apartament del carrer Vint-i-cinc Oest, a Manhattan. El 1941 va néixer la seva primera filla, Carol, a qui va seguir una altra filla, Elizabeth, el 1943.

Malgrat tot, quan la Marietta es va assabentar que l’Arthur tenia família, és a dir, que duia una doble vida, va seguir tenint la sensació que ell li dedicava, de manera molt ferma, tota l’atenció. Una nit, poc després de tornar de Chicago, ell la va dur al Grotta Azzurra, un restaurant italià de Mulberry Street, a Little Italy. Era un indret molt romàntic i l’Arthur va aprofitar per comunicar a la Marietta que volia veure-la més sovint.

—Estic massa cansada —va protestar ella—. L’hospital m’absorbeix del tot.

L’Arthur no en va voler saber res. Al capdavall, ell també treballava de valent (en diverses feines) i a sobre tenia la família a casa. I tot i així trobava temps per estar amb la Marietta, i en volia trobar encara més.

—Vull estar amb tu. Sempre —li va dir.

—Et diré una cosa, Arthur, ets la mena d’home amb qui em podria casar —va respondre la Marietta—. Però no vull trencar el teu matrimoni.

L’Arthur es va mostrar inflexible. Li escrivia cartes d’amor, tot proposant-li, l’estiu del 1949, que «comencessin una nova vida», un vida «plena d’esperança, de joia i de passió». El que l’Arthur proposava a la Marietta era una col·laboració amb esperit de servei públic. «Ens unirem i treballarem com un de sol per ajudar la gent, per ser pioners en nous camps i fer la nostra contribució… a la humanitat». Amb el temps, les cartes es van fer més insistents. «Sense tu, la vida s’ha tornat literalment impossible», li escrivia. «T’estimo a tu i només a tu… Et pertanyo a tu i només a tu.»

Així i tot, tots dos tenien sentiments ambivalents. La Marietta estava centrada en la carrera com a metge i també havia de pensar en la seva família, que continuava a Alemanya. La seva àvia havia mort feia poc i la Marietta havia heretat la companyia farmacèutica familiar. També començava a intuir que l’Arthur era propens a la indecisió i tenia tendència a deixar que les coses fessin el seu curs. Des de molt jove havia fet de tot, s’havia apuntat a tots els cursos, havia acceptat totes les feines. Responia a les disjuntives optant per acceptar-ho tot. No era una persona que s’adaptés bé a les limitacions. L’Arthur tenia dona, filles i una sèrie de carreres en marxa. Feia la sensació que es trobava còmode afegint la Marietta a aquesta barreja. «Sempre li va costar molt prendre decisions clares», reflexionaria ella més endavant, tot afegint: «El fet que jo estigués embarassada ens va obligar a prendre una decisió».

El 1949, un anunci poc habitual va començar a aparèixer en una sèrie de revistes mèdiques. «Terra bona», era l’única cosa que deia, amb unes lletres en negreta de color marró sobre un fons verd. El significat exacte de «Terra bona» no estava gens clar, ni tampoc si hi havia algun producte específic que l’anunci provés de vendre. «La nostra terra ha donat a l’home alguna cosa més que el pa», deia un subtítol, destacant que uns nous antibiòtics descoberts en el sòl podien allargar la vida humana. «En l’aïllament, investigació i producció d’aquests agents tan vitals, hi ha jugat un paper notable… Pfizer».