Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Davant d’aquest assortiment de tècniques esgarrifoses, Arthur Sackler i els seus germans estaven convençuts que hi havia d’haver una solució millor per a les malalties mentals. L’Arthur dubtava que la bogeria fos immutable i intractable, tal com suggerien els eugenistes. També pensava, malgrat la seva formació com a freudià, que l’experiència vital no podia ser l’única causa de la malaltia mental (que hi havia un component bioquímic) i que hi havia d’haver algun tipus de tractament més sòlid que la psicoanàlisi freudiana. L’Arthur es va posar a treballar per trobar una resposta, alguna clau que pogués obrir el misteri de les malalties mentals i alliberar tota aquella gent.

El màxim responsable de Creedmoor era un metge anomenat Harry LaBurt, i no era allò que descriuríeu com un home gaire obert a les idees noves. LaBurt gaudia del poder que exercia com a cap d’un psiquiàtric. Vivia en un casalot als terrenys de l’hospital, conegut com la mansió del director. El seu despatx a l’edifici d’administració sempre estava tancat: si el volies veure, havies de trucar a un intèrfon. De vegades, LaBurt no semblava tant un metge com el guàrdia d’una presó. Un dels coetanis de l’Arthur a Creedmoor va descriure l’indret com «una presó amb sis mil llits». LaBurt volia mantenir l’statu quo i no semblava gaire interessat a trobar solucions noves i creatives que poguessin alliberar aquelles persones del regne emmurallat que ell governava. «La junta ha estudiat, amb gran satisfacció, els efectes beneficiosos de la televisió sobre els pacients», afirmava un dels informes anuals de Creedmoor. A una personalitat tan inquieta i ambiciosa com la d’Arthur Sackler, aquella mena d’autocomplaença devia resultar-li irritant, i per això l’Arthur i LaBurt no tenien una bona relació.

En qualsevol cas, i al costat dels seus germans, l’Arthur va seguir reflexionant sobre el problema de les malalties mentals. Podia ser que tant els eugenistes com els freudians estiguessin equivocats? I si la resposta radicava no en els gens del pacient ni en l’experiència vital sinó en un desequilibri de la química cerebral?

Al final, Marietta Lutze no va necessitar aquella feina a Creedmoor: va trobar una vacant per fer les pràctiques en un altre hospital de Queens. Però quan va anar a veure Arthur Sackler per preguntar-li per Creedmoor, ell va aprofitar l’avinentesa per tornar a demanar-li per sortir. Aquesta vegada, la Marietta va acceptar. Encara més, l’Arthur havia d’assistir a un congrés mèdic a Chicago i li va preguntar si volia acompanyar-lo. D’ençà que havia arribat a Nova York, la Marietta s’havia centrat tant en la feina que no havia viatjat a cap altre punt del país. Així doncs, li va dir que sí. Quan va arribar el dia, es va posar un vestit jaqueta de color negre i un barret d’ala ampla i es va dirigir al centre de Manhattan. Havien quedat a l’estació de Grand Central. Però no van agafar cap tren. Quan la Marietta hi va arribar, va descobrir que l’Arthur l’esperava al carrer, davant de l’estació, al costat d’un Buick Roadmaster descapotable, enorme i preciós, de color blau fosc.

En el llarg trajecte fins a Chicago, la Marietta li va explicar els seus orígens. S’havia criat en una família acomodada; eren propietaris d’una coneguda companyia farmacèutica alemanya, anomenada Dr. Kade. La Marietta va parlar de les seves experiències durant la guerra. Tot i que en aquella època estava estudiant medicina a Berlín, va afirmar, no sabia gairebé res dels horrors que tenien lloc al seu voltant. Molts americans, quan descobrien que acabava d’arribar d’Alemanya, reaccionaven amb hostilitat i li qüestionaven la seva història personal. Però l’Arthur no ho va fer. Si el relat que ella feia de la guerra li causava escepticisme, no ho va expressar. En comptes d’això, va preferir escoltar-la amb atenció.

La Marietta no havia estat del tot desconnectada del conflicte. De fet, s’havia casat amb un oficial de la marina alemanya. Es deia Kurt. Era un cirurgià força més gran que ella; es van conèixer i es van casar durant la guerra, però només van viure junts durant un mes, abans que en Kurt fos mobilitzat. L’exèrcit americà el va capturar a Brest i el va enviar a un camp de presoners de guerra. Durant un temps, en Kurt li va escriure cartes, petites notes que gargotejava en paper de fumar i que aconseguia treure de manera clandestina de la presó. Però va restar en captivitat durant tant de temps, que al final el matrimoni es va desintegrar.

Per a l’Arthur (un jueu americà que havia patit l’antisemitisme en carn pròpia; que d’estudiant havia protestat contra l’ascens de Hitler; i la família del qual odiava els alemanys amb tanta vehemència, o més i tot, que els altres nord-americans) devia resultar estrany sentir la història de la Marietta. Però alhora, fins feia ben poc, l’Arthur mateix havia treballat per a una empresa de propietat alemanya, Schering. A més, la Marietta, aquella explosiva teutona que s’assemblava a Ingrid Bergman a Casablanca i que per acabar-ho d’adobar era metgessa, tenia un aire exòtic. Als Estats Units de la postguerra, la xenofòbia augmentava, però un dels trets més perdurables d’Arthur Sackler sempre va ser una curiositat viva per persones i cultures que eren radicalment diferents de la seva. Durant el trajecte en cotxe fins a Chicago, la Marietta es va adonar que l’Arthur parlava poc d’ell mateix, que preferia fer preguntes amb aquella veu suau que tenia. Això era un canvi benvingut en relació amb l’experiència que havia tingut amb homes nord-americans; no n’hi havia gaires que se la prenguessin de manera seriosa com a adulta, i encara menys com a metgessa. Però l’Arthur va escoltar les seves històries. En aquell moment, la Marietta va interpretar aquest desequilibri com una simple qüestió de curiositat espontània. Va ser més endavant que va arribar a reconèixer en l’actitud reservada de l’Arthur una certa inclinació al secretisme.

Quan van tornar de Chicago i la Marietta va tornar a la feina a l’Hospital General de Queens, van començar a arribar flors a dojo a la seva sala. Era una abundància excessiva, amb nous rams que arribaven cada dia. L’Arthur, que en un altre temps havia estat el noi que repartia flors, ara enviava uns braçalets florals elaboradíssims que la Marietta no hauria pogut portar mai durant els seus torns. També va començar a telefonar-li a l’hospital, interrompent la seva feina a totes hores, per expressar-li la passió que sentia.

—T’he de veure… ara mateix —li deia, en plena nit.

—No puc —protestava la Marietta—. Estic esgotada.

—T’he de veure —insistia ell—. Quan?

Era una pressió aclaparadora. I tanmateix, hi havia una cosa especial en Arthur Sackler, la seva força vital, la tenacitat de no acceptar un no per resposta, la visió de futur. Quan estaves amb l’Arthur, es va adonar la Marietta, tenies la sensació que qualsevol cosa era possible. Els obstacles insalvables no existien. De fet, quan la Marietta es va assabentar per fi que Arthur Sackler, l’home amb qui havia estat sortint, ja tenia dona i dos fills, l’Arthur va tractar el tema com un simple detall, un mer tecnicisme que de cap manera havia d’afectar la relació.

Un dia, a Creedmoor, els germans Sackler van posar uns quants dòlars cadascun per comprar un conill. Si el tractament amb electroxocs funcionava, com a mínim en algunes ocasions, els germans volien saber per què. Com era possible que un impacte elèctric en el cervell d’un pacient pogués proporcionar-li un cert alleujament? Van connectar el conillet a una de les màquines d’electroxocs de Creedmoor i li van adherir els elèctrodes a una d’aquelles orelles toves. Aleshores van aplicar-li el XOC. En observar el conill, els germans es van adonar que els vasos sanguinis de l’orella se li inflaven de seguida plens de sang. Uns segons més tard, es van adonar que els vasos sanguinis de l’altra orella del conillet (la que no havia rebut el xoc) també se li estaven inflant. Semblava que el corrent elèctric havia alliberat alguna substància química que, després de circular en el flux sanguini fins a l’altra orella, dilatava els vasos. En aquest punt, els germans van recordar una hormona de l’organisme anomenada histamina , una substància química que, com bé sabien, s’allibera quan els teixits es danyen i fa que els vasos es dilatin. I si la raó que el tractament amb xocs elèctrics funcionés era que alliberava histamina al flux sanguini, tot fent que els vasos sanguinis es dilatessin i aportessin més oxigen al cervell? I si això era així, no seria possible administrar directament la histamina i prescindir del xoc de manera definitiva?