Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Va ser així com, després de la guerra, en Morty i en Ray van acabar fent les pràctiques plegats a l’hospital de Far Rockaway. Els germans eren intel·ligents i ambiciosos. A la Marietta li queien bé. La residència era dura, però els Sackler tenien una joie de vivre que ella agraïa. I tenien temperaments força diferents: en Morty era exaltat, de sang calenta, amb un enginy mordaç, mentre que en Ray era més equilibrat i cerebral. «En Raymond era conciliador», recordava una persona que els va conèixer tots dos. «En Mortimer llançava granades.» Tot i que tenien un to de pell diferent, els germans s’assemblaven molt, i de vegades s’intercanviaven els papers a l’hospital i un d’ells feia veure que era l’altre per cobrir-li el torn.

Una nit, després d’una jornada especialment esgotadora, els interns van decidir celebrar una petita festa en una sala lliure de l’hospital. Van dur-hi beguda, es van treure la bata blanca i es van mudar per a l’ocasió. La Marietta duia un vestit negre de punt que deixava veure esclats d’aquella pell blanca. Tots els residents bevien i parlaven, i en un punt de la vetllada, la gent va començar a cantar cançons. Habitualment, la Marietta era força tímida, però li agradava cantar. Així que es va armar de valor, va alçar la veu enmig del xivarri i va començar a cantar una cançó que solia cantar a Berlín. Era una cançó francesa, «Parlez-moi d’amour», i sense adonar-se’n, la Marietta es va anar submergint en la interpretació, cantussejant amb una veu profunda, seductora, com de cabaret.

Mentre cantava, va veure, assegut entre la gent, un home que no coneixia i que no parava de mirar-la. Tenia els cabells d’un color cendrós i duia ulleres sense muntura, cosa que li donava un aire com de professor, i l’observava fixament. Tan bon punt la Marietta va acabar el número, l’home se li va acostar i li va dir que li havia encantat la seva manera de cantar. Tenia els ulls clars, una veu suau i se’l veia molt segur de si mateix. Es deia Arthur Sackler. Era el germà gran d’en Morty i d’en Ray. Tots tres eren metges. Als seus pares, solia dir l’Arthur de broma, «els havia tocat la grossa».

L’endemà, la Marietta va rebre una trucada telefònica de l’Arthur, demanant-li per sortir. Però ella va refusar. Les pràctiques a l’hospital eren esgotadores, no tenia temps per sortir amb ningú.

La Marietta no va tornar a saber res d’Arthur Sackler durant un any sencer. Es va concentrar en la feina. Però quan les primeres pràctiques s’acostaven al final, ja va començar a buscar les segones. Li interessava l’Hospital Creedmoor, una institució psiquiàtrica estatal de Queens, i quan va preguntar a Ray Sackler si hi tenia algun contacte, en Ray li va dir que de fet sí que n’hi tenia: el seu germà gran, l’Arthur, que ella havia conegut a la festa, treballava a Creedmoor. De manera que la Marietta va trucar a Arthur Sackler i va demanar hora per anar-lo a veure.

Fundat el 1912 com a sucursal rural de l’Hospital Estatal de Brooklyn, el Centre Psiquiàtric Creedmoor s’havia convertit, als anys quaranta, en un frenopàtic enorme que incloïa setanta edificis distribuïts per una extensió de més de cent vint hectàrees. Al llarg de la història, les societats humanes han hagut d’enfrontar-se a la qüestió sobre què fer amb les persones que pateixen malalties mentals. En algunes cultures, aquestes persones eren desterrades o cremades fins a morir, com ara les bruixes. Altres cultures cercaven inspiració en els que patien afeccions psicològiques, perquè creien que disposaven d’una saviesa especial. Als Estats Units, en canvi, la tendència de les institucions mèdiques era tancar aquestes persones en una xarxa cada vegada més nombrosa de frenopàtics. A mitjans del segle XX, prop de mig milió d’americans vivien confinats en aquesta classe d’instal·lacions. I no eren ingressos de curta durada: en general, la gent que ingressava a llocs com Creedmoor ja no en tornava a sortir mai més. S’hi quedaven durant dècades i passaven la resta de la seva vida confinats. Com a resultat d’això, el recinte estava extraordinàriament superpoblat: un hospital amb una capacitat oficial per a poc més de quatre mil persones ara n’allotjava sis mil. Es tractava d’una institució lúgubre i horripilant. Alguns pacients estaven en un estat comatós: muts, amb incontinència, inaccessibles. D’altres eren propensos a patir atacs violents. Els visitants veien els pacients vagant pels terrenys, reduïts amb camises de força de color blanc, com en una visió d’un gravat de Goya.

Arthur Sackler havia arribat a Creedmoor el 1944 després d’obtenir el títol de medicina a la Universitat de Nova York i de passar un parell d’anys fent pràctiques en un hospital del Bronx. En aquelles pràctiques, havia arribat a fer torns de trenta-sis hores, assistit parts, circulat en ambulàncies, aprenent sense parar, sempre estimulat, gaudint del fet d’estar exposat de manera constant a noves malalties i tractaments. En tot aquell temps, l’Arthur havia desenvolupat una fascinació especial envers la psiquiatria. Va fer unes pràctiques amb Johan van Ophuijsen, un psicoanalista holandès de cabells blancs que, com deia l’Arthur per presumir, havia estat «el deixeble favorit de Freud». L’Arthur l’anomenava Van O i era d’aquella mena de persones que tant li agradaven: una mena d’home del Renaixement que visitava pacients, investigava, escrivia articles, parlava diverses llengües i, en el seu temps lliure, boxejava i tocava l’orgue. L’Arthur venerava Van O i el descrivia com el seu «mentor, amic i pare».

En aquells temps, la psiquiatria no es considerava un camp principal de la medicina. Al contrari, en paraules d’un dels coetanis de l’Arthur, era «una professió força abandonada». Els psiquiatres guanyaven menys que els cirurgians i que els metges de família, i no tenien tant reconeixement social ni científic. Després d’acabar les pràctiques, la intenció de l’Arthur era continuar fent investigacions en l’àmbit de la psiquiatria, però no tenia cap desig d’obrir una consulta per visitar pacients i seguia necessitant guanyar diners per mantenir la família; al capdavall, havia de pagar els estudis de medicina dels seus germans. De manera que l’Arthur va trobar feina a la indústria farmacèutica, a Schering, la companyia per qui havia treballat com a autònom fent de redactor publicitari quan estudiava. Per un sou de vuit mil dòlars l’any, l’Arthur es va incorporar al personal d’investigacions mèdiques de Schering i al departament de publicitat de la firma. Quan els Estats Units van entrar en guerra, els problemes de vista de l’Arthur el van eximir de l’allistament. I en lloc de fer el servei militar, va començar unes noves pràctiques: a Creedmoor.

Al llarg dels mil·lennis, els metges havien provat de comprendre el misteri de les malalties mentals. Havien formulat tota mena de teories, moltes de les quals crues i grotesques: en l’antiguitat, n’hi havia molts que creien que la bogeria era el resultat d’un desequilibri dels «humors» corporals, com la bilis negra; a l’edat mitjana, els metges pensaven que algunes formes de malaltia mental eren el resultat d’una possessió diabòlica. Però així com la primera part del segle XX va ser un període d’enorme progrés en altres àrees de la medicina, quan l’Arthur va arribar a Creedmoor, la majoria de facultatius americans seguien desconcertats amb les funcions i disfuncions de la ment humana. Eren capaços de reconèixer una malaltia com l’esquizofrènia, però només podien suposar-ne les causes i en cap cas sabien com tractar-la. Tal com va assenyalar una vegada la novel·lista Virginia Woolf (que patia una malaltia mental), hi ha una «pobresa de llenguatge» pel que fa a certes afeccions. «La col·legiala més poc instruïda, quan s’enamora, disposa de Shakespeare, Donne i Keats per expressar tot allò que pensa; però deixeu que un pacient intenti descriure un mal de cap al seu metge i el llenguatge s’asseca de seguida».