Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

En certa manera, l’Arthur sempre havia apreciat l’art. Encara recordava les visites infantils al Museu de Brooklyn i les classes nocturnes d’escultura a la Cooper Union. La Marietta el veia com una persona creativa en essència, que es podria haver dedicat a l’activitat artística si no hagués crescut en l’època de la Depressió i no hagués tingut la necessitat de mantenir els seus pares i germans. Però també és cert que les persones que assoleixen un cert nivell de riquesa i que s’han fet un nom en l’àmbit professional tenen tendència, en cert moment, a començar a comprar obres d’art. Potser aquesta manera d’adquirir és un intent de silenciar algun dubte interior sobre el lloc que ocupen en la cultura, o potser només representa un nou regne per conquerir. En qualsevol cas, molt abans d’Arthur Sackler, homes rics i d’èxit ja havien mostrat l’hàbit previsible de cercar el plaer i el sentit en pintures, escultures i antiguitats. J. P. Morgan, mort el mateix any que va néixer l’Arthur, tenia una segona carrera com a col·leccionista. Va acabar gastant la meitat de la seva fortuna en obres d’art.

Ben aviat, l’Arthur va començar a freqüentar les cases de subhastes i a estudiar catàlegs de museus i llibres d’història i arqueologia xineses. S’acostava al col·leccionisme amb el rigor d’un científic, amb el desig, com deia ell mateix, de reunir un gran «aplec de material» i després estudiar-lo. Quan tornava a Long Island després d’una jornada maratoniana a la ciutat, es ficava al llit amb la Marietta i es quedava despert llegint una pila de literatura erudita. La família va començar a visitar museus de manera metòdica, cercant sempre les galeries xineses, passant ràpid per davant de les col·leccions, fins que l’Arthur trobava algun objecte particular, l’escrutava amb atenció i obsequiava els seus fills avergonyits amb llargues disquisicions en què comparava les obres exposades amb peces de la seva propietat. Sempre procurava pronunciar correctament tots els noms xinesos.

A mesura que s’anava submergint en aquest món nou, l’Arthur va entrar en una petita fraternitat de col·leccionistes igual d’obsessius. En una ocasió, el 1957, va comprar trenta peces de bronze a Parke-Bernet, una casa de subhastes de Manhattan, i més tard es va assabentar que totes havien estat consignades pel mateix home, un metge de Nova Jersey anomenat Paul Singer. En interessar-se per Singer, va descobrir que el doctor era una persona amb uns antecedents similars als seus, un psiquiatre emigrant que havia fugit d’Àustria el 1938. Singer era un expert autodidacte, un coneixedor amb un ull impecable que havia adquirit la seva primera peça d’art asiàtic, una imatge de bronze del bodhisattva Manjusri, quan només tenia disset anys.

—He comprat totes les obres que vostè ha consignat —va dir l’Arthur a Singer quan li va trucar per telèfon—. La pròxima vegada que vulgui vendre alguna cosa, eliminem l’intermediari.

L’Arthur va descobrir que Singer vivia en un modest apartament de dues habitacions a Summit, Nova Jersey, atapeït, del terra fins al sostre, de valuosos artefactes xinesos. Havia trobat un home que compartia la seva fixació i que a més li duia un avantatge considerable. Com va explicar Singer més endavant, quan l’Arthur va començar a passar temps amb ell, «va resultar ser un alumne molt entusiasta». L’Arthur el bombardejava amb preguntes incisives sobre la història de l’art xinès i la mecànica del col·leccionisme, i Singer gaudia de veure l’intens plaer que les obres d’art despertaven en aquell nou iniciat. Quan va mostrar a l’Arthur una col·lecció de jades xinesos preciosos i l’Arthur va agafar la primera peça i la va tenir entre les mans, «va ser com si patís una descàrrega elèctrica», recordava Singer. En opinió de Singer, el col·leccionisme veritable i seriós estava impulsat per un patró d’excitació i alliberació que era molt eròtic. «El pols batega més de pressa, l’espectador veu la bellesa i vol fer-la seva. Està disposat a donar la seva fortuna per posseir-la.»

La Marietta també percebia aquest vessant en el seu marit. Comprenia que la «cacera» estimulava l’Arthur, que identificar un artefacte preciós i després pensar en la manera d’apoderar-se’n era un procés «misteriós, sensual». Quan l’Arthur va haver mostrat les seves credencials no només com a simple diletant sinó com a col·leccionista seriós, els altres van començar a ensenyar-li tresors més rars. Un dels marxants que va conèixer, un home anomenat Dai Fubao que es feia dir senyor Tai, tenia una botiga a Madison Avenue amb una escala que conduïa a una cambra especial, al soterrani, on el comprador podia familiaritzar-se amb l’objecte abans d’avenir-se a pagar-lo. Un bon dia, Singer va telefonar a l’Arthur i li va explicar que el senyor Tai acabava d’aconseguir un document, escrit en paper de seda, que era conegut amb el nom de manuscrit Chu i datava de l’any 600 aC. «Si llencés ara mateix tota la seva col·lecció actual al riu Hudson, no importaria, sempre que fos el propietari d’aquest tros de seda», va dir Singer.

Quan l’Arthur va arribar a la botiga del senyor Tai, el marxant va reconèixer que tenia el manuscrit en el seu poder, però li va anunciar que no tenia cap voluntat de vendre’l.

L’Arthur es va negar a acceptar un no com a resposta. «Vostè o és un marxant o és un col·leccionista», li va dir. «Si és un col·leccionista, no podré fer negocis amb vostè, perquè aleshores estarem competint. Però si és un marxant, el que ha de fer és posar-hi un preu i vendre’m aquest manuscrit inestimable.» El preu del senyor Tai va ser de mig milió de dòlars. L’Arthur el va pagar.

El caràcter confidencial, secret, d’aquestes transaccions encaixava amb la naturalesa reservada de l’Arthur. «Dono molta importància a la privacitat», acostumava a dir. Se sentia més còmode treballant lluny dels focus i sense deixar rastre. El seu fill Arthur recordaria més tard haver presenciat com el seu pare feia negocis d’aquesta manera, i remarcava: «Eren tractes que es tancaven amb una encaixada de mans». Per als seus nous socis en el món de l’art, l’Arthur era una figura misteriosa. Era un home arrogant, obcecat, delerós, sempre que fos possible, de mantenir l’anonimat. De vegades, concertava una reunió amb representants d’una casa de subhastes en un hotel on s’havia registrat amb un nom fals. Ningú era capaç d’explicar amb certesa de quina manera Arthur Sackler havia acumulat la seva fortuna (no semblava que la gent conegués la vinculació que tenia amb el Valium), però el que sí que sabien era que l’Arthur tenia diners a cabassos. De vegades, telefonava a una casa de subhastes amb instruccions de suspendre una subhasta concreta perquè tenia intenció de comprar tots els articles. Es va guanyar la fama de gastar sense aturador i, pensaven alguns, de manera indiscriminada: en paraules del director d’un museu, l’Arthur comprava «col·leccions senceres amb un sol cop d’ull».

Però, encara que fos malbaratador, també era un negociador fervent. «Després d’arribar a un acord», recordava el mateix director de museu, «Sackler començava, invariablement, a regatejar». En opinió de la Marietta, els amplis coneixements de l’Arthur (que anaven del Codi tributari a la psicologia de les persones amb les quals feia els tractes) el convertien en un negociador dur. Tenia el costum, recordava, «d’aprofitar cada tracte, contracte o acord al màxim, fins a l’últim bocí que el pogués afavorir».

A la casa de Long Island no paraven d’arribar caixes plenes d’articles exquisits. Els nens ajudaven a obrir-les. De vegades, altres experts acudien per celebrar l’ocasió. L’acte de desembalar adquiria l’aspecte espiritual d’una sessió espiritista, durant la qual l’Arthur anava traient figures rituals de bronze i armes antigues, miralls i ceràmiques, ossos amb inscripcions i jades arcaics. Tots els presents xiulaven d’admiració mentre l’Arthur i la seva família palpaven aquells objectes místics, parlaven amb els fantasmes, tocaven la història.