Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Com l’Arthur, en Mortimer no era un pare especialment atent. Les seves filles, Ilene i Kathe, ja eren prou grans per anar a la seva quan el seu pare es va emparellar amb la Geri. Però en Bobby, el petit, continuava vivint amb la seva mare, Muriel, a Manhattan. «Esperava que en Bobby es reunís amb mi aquesta setmana», va escriure en Mortimer el 1966. Però en Bobby havia agafat la mononucleosi i no havia pogut fer el viatge. «Ho haurem de compensar més endavant, a finals d’any», proposava en Mortimer. Dos estius més tard, el 1968, va escriure a Martí-Ibáñez amb bones notícies. «La Geri i jo estem esperant… un fill!» En privat, expressava que havia estat «decisió d’ella». Però tant la Geri com ell eren molt feliços, gaudien de l’estiu amb els Gallico i tenien intenció de tornar a Nova York a la tardor. Al setembre van tenir una filla, Samantha. L’any següent es van casar.

En Mortimer també volia tenir un lloc propi al cap d’Antíbol, de manera que va comprar una bonica casa de camp dissenyada per l’arquitecte americà Barry Dierks, que també havia creat cases per al novel·lista Somerset Maugham i el productor cinematogràfic Jack Warner. Construïda el 1938, la casa estava envoltada per uns jardins molt elegants i estava situada, de manera molt convenient, molt a prop de l’Hôtel du Cap. «La casa encara no està acabada i hem de comprar moltes coses», va escriure en Mortimer el juliol del 1969. «Com s’acostuma a dir, sembla que estiguem “de càmping”, però tot i així és molt còmoda.»

Potser pel fet d’haver-se criat al Brooklyn poliglot, o per la seva estada a Glasgow durant els anys trenta, en Mortimer cada vegada se sentia més com un cosmopolita itinerant, un ciutadà del món. Va comprar una casa enorme al número 10 del carrer Seixanta-quatre Est, a només dos carrers de la seu dels Sackler al Seixanta-dos, on vivia quan tornava a la ciutat. Però també mantenia un apartament elegant a la Rue Saint-Honoré, no gaire lluny de les Tulleries, a París. Solia anar a l’òpera quan era a París i al teatre quan era a Londres, on també va comprar una casa. En descriure la vida social de finals dels seixanta a Londres, feia broma dient que s’havia convertit en un « swinger ». En Mortimer tenia un ego molt gran i era competitiu. Però a diferència del seu germà Arthur, no s’obsessionava amb la feina. Volia viure el que ell mateix descrivia com «una existència plena i vigorosa, dedicada a la vida i a l’amor i a la lluita per assolir totes dues coses». En una carta, renyava a Martí-Ibáñez per la seva afició a la lectura i li recomanava plaers més corporals: «Per bé que els llibres i la paraula escrita proporcionen molt plaer, estic segur que estarà d’acord amb mi en què hem d’explorar totes les vies per accedir al plaer, la relaxació i el gaudi».

El 1971, la Geri va donar a llum un segon infant, un nen, a qui van posar Mortimer David Alfons Sackler. Com l’Arthur, en Mortimer també va decidir batejar el primer fill del segon matrimoni amb el seu nom. Parlava dels seus fills amb la Geri com «la meva nova família», cosa que, unida a la seva marxa a Europa, podia crear la impressió que els tres fills que tenia del primer matrimoni eren «la vella» família, una pell de la qual s’havia desprès. En una altra mostra que s’estava distanciant, en un sentit emocional, dels Estats Units, en Mortimer va renunciar a la ciutadania americana el 1974 per convertir-se en ciutadà austríac, com la Geri. (Ho va fer, va explicar la Geri més endavant, per raons fiscals, un moviment curiós tractant-se d’un excomunista. Però les persones canvien.) Aquella primavera, Martí-Ibáñez va escriure a en Mortimer dient que, en tots els anys que feia que eren amics, des que s’havien conegut el 1946, no l’havia vist mai tan feliç.

Quan Mortimer D. A. Sackler encara era un nadó, ja es parlava que algun dia seria metge. I el cert és que el fill que en Mortimer havia tingut del seu primer matrimoni, en Bobby, també duia el nom del seu pare: es deia Robert Mortimer Sackler. Però quan en Bobby va arribar a l’adolescència, no semblava un candidat gaire probable per dedicar-se a la medicina. S’havia criat entre riqueses, fill d’un divorci, i dividia el temps entre la seva severa mare escocesa, que vivia en un apartament de l’Upper East Side, i el seu pare hedonista i rodamon, la nova dona del qual amb prou feines tenia uns quants anys més que ell. Amb el temps, la relació entre pare i fill es va anar tornant tempestuosa. En Mortimer es queixava que en Bobby era poc diligent i desconsiderat. Però després, quan es reunien durant les vacances, semblava que les coses milloressin: en Bobby jugava a tenis amb el seu pare i es banyaven junts al Mediterrani. Semblava que estava sortint de la fase més problemàtica de la postadolescència i que aviat es convertiria en el jove equilibrat i de profit que en Mortimer esperava que fos.

«La meva sensació era que l’Arthur estava una mica gelós d’en Mortimer», recordava Michael Rich. Rich va començar a sortir amb Denise Sackler, la filla que l’Arthur havia tingut amb la Marietta, a la Universitat Pomona a mitjans dels setanta i més tard es van casar i es va incorporar a la família. «En Mortimer era més faldiller que no pas ell, sempre estava envoltat de jovenetes en topless al cap d’Antíbol». Segons Rich, l’Arthur es referia de vegades, amb «una dosi gens menyspreable d’enveja», a les proeses del seu germà al sud de França. «Crec que tenia la sensació que en Mortimer disposava de més temps per passar-s’ho bé que no pas ell, perquè l’Arthur era addicte a la feina.» Però aquest ressentiment també tenia una dimensió més profunda, opinava Rich. Es veu que l’Arthur pensava que «la raó per la qual en Mortimer tenia tant de temps era que l’Arthur ho havia fet possible».

Per a l’Arthur, continuava Rich, en Mortimer i en Raymond sempre havien estat «els germans petits, els que seguien la seva estela». No els considerava «iguals a ell. Creia que els havia d’arrossegar». Tot i que encara intervenia de tant en tant quan el necessitaven a Purdue Frederick, en gran part dirigien el negoci ells mateixos, fent inversions, duent a terme les seves iniciatives filantròpiques, generant ingressos a cabassos. Els diferents interessos de negoci dels tres germans seguien estant molt barrejats: el Medical Tribune publicava anuncis de productes de Purdue Frederick gairebé a cada número i McAdams s’ocupava d’una part de la publicitat de la firma. Però, de tant en tant, l’Arthur posava en evidència els seus germans, intervenia en les campanyes publicitàries de McAdams i tractava en Raymond de manera condescendent davant dels seus subordinats.

Els dos germans més joves seguien estant molt units. En Raymond, que era el responsable d’ocupar-se de la fortalesa a Nova York mentre en Mortimer supervisava els negocis internacionals, tenia una personalitat més discreta que els altres dos germans. A mesura que els interessos empresarials es van anar expandint, la Beverly i ell van deixar de banda el seu compromís inicial amb el comunisme. Però van seguir molt compromesos l’un amb l’altre. «En Ray era callat, força honrat, sempre va estar casat amb la mateixa dona», recordava l’antic publicitari de McAdams, John Kallir. «El menys interessant dels tres germans.» En Raymond seguia vivint als afores, a Roslyn, Long Island, i havia criat dos fills amb la Beverly, Richard i Jonathan. En Richard tenia pensat, fins i tot, dedicar-se a la medicina.

Potser sí que en Mortimer i en Raymond tenien personalitats molt diferents, però com que havien crescut junts a l’ombra de l’Arthur, compartien un lligam molt profund. De vegades, l’Arthur s’amoïnava perquè ni tan sols era capaç d’endevinar on parava el seu itinerant germà Mortimer. «Mai havíem estat tan “desconnectats”», va escriure un estiu. «Avui dia, encara no he rebut l’itinerari d’en Mortie.» Però per bé que en Mortimer escrivia cartes a altres persones mentre era a Europa, es mantenia en contacte constant amb en Raymond a través del telèfon. A en Raymond i a la Beverly els agradava viatjar a França a visitar en Mortimer, encara que no eren tan aventurers. En Raymond s’acontentava, com deia ell mateix, amb «deixar que en Morty ens faci de guia». I en Mortimer i la Geri tornaven a Nova York per assistir a les reunions de planificació pressupostària de Purdue Frederick, que se celebraven al terrat de l’hotel Pierre, just a la cantonada de l’edifici d’oficines de la família al carrer Seixanta-dos. Mentre eren a la ciutat, la Geri organitzava sopars de gala extravagants per a amics i familiars a la seva gran casa. Els germans encara signaven, de tant en tant, alguna carta com a «Arthur, Mortimer i Raymond», com si fossin una entitat única i indivisible, i es feia difícil endevinar qui dels tres l’havia escrit en realitat. Martí-Ibáñez lloava en Mortimer pels esforços que feia per mantenir «la família unida». Però la realitat indefugible era que allò que un cop havia semblat una unitat fraternal inviolable s’estava començant a esquerdar, i els germans més petits s’estaven distanciant cada cop més de l’Arthur.