Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Tècnicament, sota aquest acord, l’Arthur hauria d’haver heretat IMS amb els seus germans. Però com va reconèixer més tard el seu advocat personal, Michael Sonnenreich, «era impossible» que fos un dels beneficiaris de Frohlich, «perquè dirigia McAdams i hi hauria hagut un conflicte. De manera que va posar-hi els seus germans». En Raymond i en Mortimer «no tenien res a veure» amb IMS, segons Sonnenreich, però eren partícips de l’acord i, no pas per primera vegada, van ser utilitzats amb l’objectiu d’ocultar la implicació del seu germà. Més endavant, quan IMS va sortir a borsa, la família de Frohlich (la seva germana i les dues filles d’ella) va rebre un total de 6,25 milions de dòlars. L’acord dels mosqueters sempre havia estipulat que cada home reservaria una quantitat raonable de diners per als seus hereus. En Raymond i en Mortimer, en conjunt, es van endur gairebé trenta-set milions.

En aquest punt, el que esperava l’Arthur era que fessin honor al pacte i compartissin amb ell aquest botí tan considerable. Al capdavall, era ell qui havia tingut la idea d’IMS: els germans no havien jugat cap paper en la companyia. «Quatre persones van fundar IMS», diria més endavant el fill d’en Raymond, Richard Sackler, suggerint que en Raymond i en Mortimer havien jugat un paper important i que l’Arthur era, simplement, «un dels quatre». Però el mateix Raymond va comentar a un periodista, Adam Tanner, que la seva implicació a IMS era insignificant: «Sabia molt poques coses d’aquest negoci, si és que en sabia res». Segons Sonnenreich, sota l’acord a quatre, l’Arthur «renunciava als seus drets d’IMS, però amb el benentès que si Frohlich venia l’empresa, li correspondria una quarta part».

Però quan la companyia va sortir a borsa, en Raymond i en Mortimer tenien altres idees. Van afirmar que, com que IMS tenia seus arreu del món, era, de fet, una empresa internacional i, per tant, no havia de recaure en l’acord «a quatre», sinó en l’acord internacional del qual l’Arthur no formava part. «Van treure l’empresa del país», va explicar més tard l’Arthur Felix, el fill de l’Arthur, que va afegir que el seu pare «es va cabrejar» perquè «no va rebre cap participació».

«El papa va tenir la idea d’IMS i, amb una encaixada de mans, Bill Frohlich va rebre el vistiplau per tirar endavant», recordava la filla de l’Arthur, Elizabeth. «Quan Frohlich va morir, en Raymond i en Morty van actuar com uns bandits tan bon punt es van posar a la venda les accions.»

L’Arthur, astorat, va percebre aquesta jugada com una gran traïció. Segons els seus fills Elizabeth i Arthur, aquell va ser «el començament de tota la disputa». Anys més tard, l’Arthur no esmentava gairebé mai l’incident, però quan ho feia, no es podia estar de murmurar, amb una forta amargor: «Quan IMS va sortir a borsa, jo no en vaig treure res».

Però va haver-hi un altre secret, més fosc, que va perseguir la família Sackler durant aquest període. Quan el fill d’en Mortimer, Bobby, havia celebrat el seu bar mitsvà el 1964, Félix Martí-Ibáñez, que no era de la classe de persona que passés per alt una ocasió com aquesta, li havia escrit una carta. «Ara entres a la vida amb els millors actius que pot tenir un home jove: uns pares que t’estimen i que es desviuen per tu», escrivia Martí-Ibáñez. Però l’altra cosa que en Bobby havia heretat, assenyalava l’espanyol, era «un nom molt famós». Quin avantatge tan extraordinari, entrar a la vida adulta sent un Sackler. Quin privilegi. Quina ajuda. Sens dubte, reconeixia Martí-Ibáñez, «a la vida no hi ha res que sigui fàcil, però això és part de la gràcia». El més important és treballar de valent, li deia, i excel·lir. «Penso que un home ha de lluitar només per una cosa en aquesta vida, i és tenir un toc de grandesa.»

Tanmateix, per a en Bobby, el nom dels Sackler no va ser l’amulet de la bona sort que Martí-Ibáñez havia pronosticat. Patia problemes emocionals i mentals. Vivia en un apartament en un edifici propietat de la família al carrer Seixanta-quatre. Però, segons Elizabeth Bernard, que va treballar com a majordoma de Mortimer Sackler durant tres dècades, en Bobby també va passar temporades, entre els vint i els trenta anys, en una instal·lació psiquiàtrica. Quan no hi era, Bernard li cuidava els gats. De vegades, en Bobby es quedava a casa de la seva mare, la Muriel, a l’apartament farcit de llibres de la novena planta d’un elegant edifici antic al carrer Vuitanta-sis Est, a tocar del parc. «En Robert estava molt tocat. Era un cas molt poc corrent», recordava Dolores Welber, una amiga de Muriel Sackler. «Estava boig», continuava. «Tenia un fill que era impossible de controlar.» En una ocasió, explicava Weber, van trobar en Bobby passejant-se per Central Park completament nu. «És probable que fossin les drogues», va dir Welber.

Altres persones que coneixien la família van arribar a la conclusió que en Bobby tenia problemes d’addiccions. Dècades més tard, quan l’advocat Paul Hanly va prendre declaració a la germana gran d’en Bobby, la Kathe, a les oficines de Debevoise & Plimpton a Nova York, ella va fer un comentari aïllat sobre la crisi de l’heroïna dels anys setanta. «Tinc amics. Familiars. Vull dir, conec gent, persones concretes que han patit», va dir. «Afecta la vida de tothom. És horrible.» Si bé en Bobby tenia problemes amb l’heroïna, no era l’única droga que consumia. Segons Elizabeth Bernard, en Bobby va començar a prendre feniclidina, o pols d’àngel. Desenvolupada originalment com a tranquil·litzant als anys cinquanta, la feniclidina va ser rebutjada per a ús humà després de descobrir-se que provocava al·lucinacions, convulsions i comportament violent. Però es va convertir en una droga de carrer força popular durant els anys setanta. Quan en Bobby en prenia, recordava Bernard, «es posava com un boig».

Els porters de l’edifici on vivia Muriel Sackler al carrer Vuitanta-sis eren ben conscients que el seu fill tenia problemes amb les drogues. «Ella es queixava, “Pren drogues”», recordava Ceferino Perez, que va ser conserge de l’edifici durant quaranta-set anys. «Estava una mica tocat del bolet. Era el tipus de persona a qui ningú donaria feina.» De vegades, en Bobby arribava «penjat» (bé col·locat o bé amb la síndrome d’abstinència) a veure la seva mare, recordava Perez. «Es barallava amb ella.»

Un dissabte al matí de l’estiu del 1975, Perez era a la porta, treballant. En Bobby es va presentar a l’edifici, irritable i enutjat. Després d’escridassar l’ascensorista, va desaparèixer dins de l’apartament de la Muriel. Però hi va haver rebombori i sorolls de discussió. «Volia diners», recordava Perez. «Potser per comprar droga. Però ella no n’hi donava.» Perez i l’ascensorista van consultar amb l’encarregat de l’edifici. Però els va dir que no hi intervinguessin.

De manera que Perez va tornar al seu lloc sota la marquesina. Era el mes de juliol, feia molta calor. Els turistes caminaven cap al Museu Metropolità i les persones que passejaven el gos i els que sortien a córrer el cap de setmana passaven en direcció a Central Park. Aleshores Perez va sentir un soroll que venia de dalt, el d’un vidre que es trencava i, després, un de molt més fort i proper, en el moment que alguna cosa molt pesada picava contra el paviment. L’impacte va ser tan fort que va sonar com un accident de cotxe. Però quan Perez va mirar, va veure que hi havia un cos a la vorera. Era Bobby Sackler. Havia caigut d’una altura de nou pisos. Se li havia obert el cap contra el paviment.

Per un instant, es va fer el silenci. Aleshores Perez va sentir un timbre que sonava. Era el telèfon de consergeria. Quan va respondre, va sentir la veu de Muriel Sackler.

—El meu fill ha saltat per la finestra —va dir—. Ha trencat la finestra amb una cadira. —Estava molt afectada. Va preguntar a Perez—: Creu que és mort?