Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

Perez va esguardar el cos. No hi havia cap dubte.

—Em sap greu dir-li això —va tartamudejar—. És mort.

Perez va penjar el telèfon. S’havia congregat una munió de gent. Totes les persones s’havien aturat en sec i miraven l’escena amb els ulls esbatanats. La policia ja estava avisada. Algú va trobar una manta i Ceferino Perez la va col·locar, com un sudari, per damunt del cos de Bobby Sackler.

Arthur Sackler seguia embrancant-se en mil projectes, viatjava cada cop més, col·leccionava cada cop més, i com més reconeixements rebia, més s’allunyava de la Marietta. Ella no comprenia per què continuava amb aquell ritme: ja havia aconseguit i adquirit moltíssimes coses. Per què no feia una pausa i es dedicava a gaudir-ne? Però la Marietta era conscient que per a l’Arthur sempre hi hauria una muntanya nova per escalar. Va arribar a la conclusió que aquell col·leccionisme no estava alimentat només per un desig de reconeixement públic, sinó per una necessitat més profunda que «el món no oblidés el seu nom».

Els seus fills s’havien fet grans. L’Arthur Felix s’havia distanciat dels seus pares, però després s’hi va tornar a acostar: va treballar per al seu pare a McAdams, després al Medical Tribune , i es va involucrar en la direcció de la companyia farmacèutica de la família de la Marietta a Alemanya, Dr. Kade. La Denise tenia una relació més distant amb el seu pare. Es va quedar a viure a la Costa Oest i al cap d’un temps es va casar amb Michael Rich.

L’Arthur viatjava més que mai. En comptes de calmar-se a mesura que es feia gran, semblava que necessités posar una marxa més, com si fes una cursa contra el temps. La Marietta se sentia perduda i deprimida. Per fi, va començar a fer psicoteràpia. L’Arthur s’hi oposava: obstinadament fidel a les teories de les seves primeres investigacions a Creedmoor, insistia que si ella patia un problema psicològic, aquest problema havia de tenir un origen metabòlic o fisiològic i calia tractar-lo amb el fàrmac adequat, i no pas amb teràpia. Però la Marietta va descobrir que la psicoanàlisi l’ajudava, fins al punt que va decidir reciclar-se com a psicoterapeuta. Durant molt de temps, el vincle principal que havia conservat amb el seu marit era el sexe. L’Arthur sempre havia estat voraç en aquest camp. Però la Marietta tenia la sensació que en l’acte ja no hi havia emoció ni tendresa. Com li passava amb tantes altres coses, per a ell només era una «conquesta». Al final, l’Arthur va perdre l’interès fins i tot en el sexe. Ara a ella li semblava del tot inaccessible, i una nit de començaments dels setanta li va suplicar que si els negocis li causaven tant d’estrès, podien vendre-ho tot i dur una vida més senzilla. «Si us plau», li va implorar. Però ell no en va voler saber res.

Aleshores, la Marietta va preguntar:

—Encara m’estimes?

I l’Arthur va dir:

—Estimo una altra persona.

Finalment, li va parlar de la Jillian, aquella dona més jove amb qui feia anys que mantenia una relació. Per bé que la Marietta va quedar commocionada, també havia de reconèixer que hi havia hagut indicis. Absències llargues. Desaparicions sense explicació. Aquella nit, no feia gaire, en què l’Arthur havia dit que es quedaria a la ciutat i la Marietta, improvisant, havia decidit anar-lo a veure des de Long Island i quan va arribar a la casa la va trobar buida. Es va quedar tota la nit desperta, preocupada, i quan l’endemà al matí va arribar ell, es va mostrar sorprès de trobar-la allà i li va explicar una història (que en retrospectiva era francament ridícula) segons la qual se li havia espatllat el cotxe i no havia sabut tornar a casa en la foscor.

Però tot i confessar-li la seva infidelitat, l’Arthur no li estava demanant que posessin fi al matrimoni. Més aviat l’estava informant, de manera senzilla, de quina era la nova situació. El que volia l’Arthur, es va adonar ella, era un acord més «obert», més adient a la moral liberal dels anys setanta. Segons la Marietta, li va proposar que tots dos mantinguessin la façana exterior del matrimoni però que ell fos lliure, a la vegada, de continuar la seva relació amb la Jillian.

Per una coincidència en el temps força inoportuna, en el moment de fer aquesta revelació devastadora, l’Arthur estava a punt de fer seixanta anys, el 22 d’agost del 1973, i la Marietta li estava preparant una festa. La parella va decidir tirar endavant les celebracions, a la casa de Long Island. Tothom va guardar les aparences. S’hi van reunir els amics i la família, amb l’excepció de la Jillian, és clar. La Marietta tenia previst fer un discurs i el més natural hauria estat que es fes enrere, incapaç d’empassar-se la humiliació, o bé, al contrari, que s’hi tirés de cap i expliqués a tots aquells Sacklers i els seus diversos paràsits reunits el que pensava de la situació. Però en comptes d’això, en una mostra d’autosacrifici, la Marietta va pronunciar el discurs que havia planificat, una retrospectiva aduladora de la carrera de l’Arthur. També li va fer entrega d’una sèrie de quaderns de retalls recopilats de manera minuciosa sobre els seus nombrosos èxits en els camps de la medicina i de les arts. El títol del seu discurs era «Seixanta anys sense desenvolupar tot el seu potencial».

L’Arthur havia penetrat en un nou estrat social. Allà el teníeu, a l’exposició sobre Goya, esquivant els flaixos dels paparazzis. O complimentant un marquès francès convidat a una festa a Los Angeles. Per regla general, seguia rebutjant les entrevistes per a la premsa, però ja no sentia tanta aversió a veure el seu nom en lletra d’impremta. A la seva columna del Medical Tribune , «Un home i la medicina», presentava una idiosincràtica i moralitzadora miscel·lània de polèmiques sobre les coses que detestava (el tabac, les regulacions de l’FDA, el periodisme «profà» escrit per no professionals de la medicina) i entrades de diari sobre la seva vida i els seus viatges, plenes de noms de gent famosa. Va dedicar tres columnes a una extensa conversa que havia mantingut amb el cantant d’òpera Luciano Pavarotti. Històries sobre tota classe de temes sempre acabaven fent referència, d’una manera o altra, a la seva amistat personal amb el rei de Suècia. L’Arthur s’enorgullia d’haver estat un dels primers difusors de la tasca de Ralph Nader a favor dels drets dels consumidors, tot i que el cap d’una organització creada per Nader, el Public Citizen’s Health Research Group, havia manifestat en una ocasió que «Allò que el Medical Tribune fa passar per notícies són en realitat comentaris filtrats per l’editorial i irracionalment favorables a la indústria farmacèutica».

Encara que l’Arthur s’estigués acostumant a la idea de la publicitat, insistia a posar-hi ell les condicions. «Volia ser l’editor en cap de tot», va comentar el col·leccionista d’art Edward Warburg, un dels administradors del Met. «No volia que ningú més tingués l’última paraula.» El 1975, li van retre homenatge al Centre d’Art Philbrook de Tulsa, que havia d’allotjar una exposició itinerant dels seus gravats i dibuixos de Piranesi. Durant l’acte, va començar a parlar amb un jove molt agradable fins que es va adonar, massa tard, que es tractava d’un periodista del Tulsa World . «Per l’amor de Déu», va dir l’Arthur, en comprendre que, sense adonar-se’n, acabava de concedir una entrevista. «Espero que els diaris de Nova York i Londres no llegeixin el Tulsa World .»

Les persones que treballaven amb ell encara trobaven rastres del noi del Brooklyn de l’època de la Depressió. «Soc un dels pocs homes nascuts a Nova York que s’hi ha quedat», li agradava dir a l’Arthur. Potser era malgastador quan es tractava de comprar obres d’art o de fer donacions nominals, però seguia sent estalviador en altres aspectes. Li agradava viatjar en avió i s’entusiasmava amb el miracle del 747: «Ara, l’home viatja pel cel a una velocitat i amb una comoditat incomparable amb els fabulosos carros daurats dels déus grecs.» Però preferia volar en classe turista i sempre demanava un seient a la part del darrere de l’avió, a prop de la sortida d’emergència, on tenia lloc per estirar les cames i deixar el maletí.