Patrick Radden Keefe - L'imperi del dolor

En opinió de la Marietta, Sophie Sackler havia estat l’últim baluard que havia mantingut units els tres germans. «Tinc la impressió que aquella gran força matriarcal va mantenir la imatge d’una unitat familiar», va escriure. «Quan ella va morir, aquesta imatge es va començar a difuminar.»

També era possible que l’Arthur hagués arribat al límit amb els malabarismes que havia de fer per mantenir aquella quantitat de relacions properes. L’Arthur conservava uns lligams forts amb les dues filles del seu primer matrimoni, però tenia una relació tensa amb el seu homònim, l’Arthur Felix. «He intentat que el meu fill s’interessi per la medicina», sospirava, tot afegint que havia estat «inútil». El jove Arthur tenia dislèxia i va acabar submergint-se en la contracultura. Anava d’un lloc a l’altre, va estudiar en una petita universitat de Wisconsin, va passar un any en una comuna a Vermont, es va comprar una granja a Maine. La Marietta va començar a témer que un dia pogués rebre una trucada telefònica amb la notícia que li havia passat alguna desgràcia. La Denise va anar a estudiar a Pomona, on es va titular en belles arts i va conèixer Michael Rich. Quan l’Arthur la va anar a visitar per assistir a la inauguració de la seva exposició de graduació, es va mostrar enormement orgullós. «Així és com m’agrada veure el cognom Sackler en una galeria d’art», li va dir. «No només com a donant, sinó com a artista.»

L’Arthur seguia veient-se amb la seva primera dona, l’Else, cosa que molestava cada vegada més la Marietta. A banda de les visites setmanals a l’apartament de Central Park West, l’Else i ell freqüentaven junts els museus i assistien a conferències sobre art. De vegades se n’anava de vacances amb l’Else, sense la Marietta, com quan van anar a Canes el 1957. En aquell viatge, van entrar a una galeria d’art i l’Arthur va regalar a l’Else una litografia de Renoir. El 1962, la va sorprendre amb un bellíssim quadre de Monet que representava un bosquet de pollancres. L’Else va fer instal·lar una il·luminació especial al seu apartament per realçar les suaus tonalitats de color utilitzades pel pintor. A l’Arthur li agradava contemplar-lo, a la sala d’estar de l’Else, i mentre admirava el quadre solia relatar la història de com havia aconseguit adquirir-lo per una suma raonable, perquè havia estat propietat, durant molt de temps, d’una mateixa família suïssa, cosa que havia impedit que el preu s’anés incrementant a causa de les vendes freqüents. Expressava una gran satisfacció per haver aconseguit «trobar un Monet per a l’Else».

Res de tot això feia gaire feliç la Marietta, i encara no sabia ni la meitat, perquè fins i tot mentre l’Arthur mantenia una relació tan oberta i propera amb la seva primera dona, estava veient en secret a una tercera dona, anomenada Jillian Tully.

«Vaig conèixer el Dr. Sackler el 1967», va explicar la Jillian uns anys després. En aquella època ella tenia vint-i-vuit anys i treballava en una agència de publicitat a Londres. L’Arthur rondava els cinquanta-cinc anys. Els cabells, escassos, s’havien tornat grisos i li havia sortit una mica de panxa. Però conservava el vigor físic i la brillantor intel·lectual, i la Jillian va quedar captivada de seguida per aquell home brillant, encantador i adinerat, força més gran que ella. «Tenia una gran intel·ligència», recordava. «Es trobava al cim del món de l’art i del món de la ciència.»

L’Arthur va confessar a la Jillian que s’havia distanciat de la seva segona dona, i van començar a sortir junts, sobretot quan ell viatjava a Londres. A mesura que la relació s’anava fent més íntima, l’Arthur li va dir a la Jillian que li agradaria casar-se amb ella però que no podia divorciar-se de la Marietta fins que hagués resolt «un complex acord de propietats». La Jillian ho va entendre. Dos anys més tard, ja s’havia traslladat a Nova York per estar més a prop d’ell. Quan l’Arthur quedava amb la Jillian, es comportava com si ja no estigués casat amb la Marietta. L’Arthur «em tractava com si fos la seva dona, em presentava com la seva dona», relataria la Jillian més endavant. L’Arthur sempre havia estat obsessionat amb el seu nom, i després d’haver-lo estampat a l’ala d’un museu, ara volia que la Jillian també el dugués. De manera que ella es va començar a presentar a si mateixa com a «Sra. d’Arthur M. Sackler», cosa que significava que, juntament amb l’Else i la Marietta, hi havia tres senyores d’Arthur Sackler, totes elles residents a Manhattan. «A ell li preocupava que no fos literalment exacte», explicava la Jillian, que ella es limités a agafar el nom prestat, com una actriu que es posa el vestit del personatge en una obra de teatre. Per això, al capdavall, l’Arthur «va insistir que em canviés de nom de manera legal, de Tully a Sackler». El 4 de març del 1976 es va canviar oficialment de nom a Londres i va passar a dir-se Jillian Sackler, malgrat que l’Arthur i ella no estaven casats i de fet l’Arthur encara estava casat amb la Marietta.

Ara la família Sackler semblava haver-se dividit en dos bàndols separats, amb l’Arthur en una cantonada i en Raymond i en Mortimer a l’altra. La Jillian mai va fer amistat amb els germans i, de fet, a mesura que passava el temps, l’Arthur parlava cada vegada menys amb ells. «No era una família que es reunís per fer una barbacoa el Quatre de Juliol», deia Michael Rich. Les branques del clan Sackler s’havien tornat «molt compartimentades».

Per als que no pertanyien a la família, podia semblar que havia estat un canvi gradual, provocat pel pas del temps, la distància geogràfica i unes vides molt atrafegades. Però per als mateixos germans, hi va haver un incident clar que es va convertir en una font de tremenda acritud i desconfiança, un moment definible i del qual la relació entre l’Arthur i els seus germanets ja no es va recuperar. El 1954, el seu amic Bill Frohlich, el publicitari alemany i quart mosqueter, havia fundat una companyia a Nova York anomenada IMS. La idea d’IMS era reunir dades sobre les vendes de fàrmacs, aplegar informació sobre quins medicaments receptaven els metges i aportar aquestes dades a les empreses farmacèutiques, que pagarien un recàrrec per obtenir-les i les farien servir per perfeccionar el seu màrqueting. Oficialment, va ser Frohlich qui va fundar IMS. Però, de la mateixa manera que l’Arthur havia estat la mà oculta rere l’agència de publicitat L. W. Frohlich, ara també va jugar un paper secret en la creació d’IMS. De fet, la idea original de la companyia havia estat seva. Refractari a crear un altre conflicte d’interessos tan evident, l’Arthur va deixar que Frohlich fos l’home que donés la cara i va mantenir en secret el seu paper dins de l’empresa.

L’agència publicitària de Frohlich seguia prosperant. El 1970 ja tenia oficines a Londres, París, Frankfurt, Milà, Madrid i Tòquio, i generava uns ingressos de prop de quaranta milions de dòlars. Frohlich es va comprar un refugi al Mediterrani comparable al d’en Mortimer, a l’illa italiana d’Elba. Quan en Mortimer el va anar a visitar, va quedar extasiat amb aquella «bellíssima casa al cim d’un turó, a Elba, amb vistes al mar». Un dia del 1971, Frohlich va tornar d’unes vacances al Carib i va convocar els seus treballadors a una reunió, però aleshores va començar a balbucejar de manera incoherent i es va desmaiar. Quan l’Arthur es va assabentar que el seu vell amic estava malalt, va agafar de seguida el comandament i va posar Frohlich en mans dels millors metges. Però ja era massa tard. Li van diagnosticar un tumor cerebral i va morir el setembre del 1971, a l’edat de cinquanta-vuit anys.

Frohlich havia jugat un paper tan essencial en l’agència L. W. Frohlich que la firma no va sobreviure a la seva mort i es va dissoldre al cap de poc. Però IMS seguia funcionant, i un any després de la mort de Frohlich, els executius de la companyia van fer un descobriment increïble. Frohlich, segons es van assabentar, havia signat un acord secret amb la família Sackler de resultes del qual Raymond i Mortimer Sackler heretarien una participació majoritària de la companyia després de la seva mort. Aquest tipus d’acord era conegut com a operació tontina, un antic instrument d’inversió, amb orígens a l’Europa del segle XVII, en el qual un nombre de participants acorden el que en realitat és una loteria de la mortalitat: comparteixen els actius amb el benentès que el darrer inversor que mori s’ho endurà tot. Però el que els executius d’IMS havien descobert per casualitat era, en realitat, el residu de l’acord dels quatre mosqueters que els germans havien fet amb Bill Frohlich en una nit de neu a Nova York, a la dècada dels quaranta. En algun moment dels anys seixanta, els quatre participants havien nomenat l’advocat Richard Leather, soci del bufet Chadbourne & Parke, perquè formalitzés el pacte. Segons Leather, hi va haver dos acords per escrit, un relacionat amb els negocis domèstics i un altre referent als negocis internacionals. Els quatre homes formaven part del pacte domèstic, que va passar a ser conegut com a «acord a quatre». Però l’Arthur, per alguna raó, va optar per no unir-se al pacte internacional, que per tant es va conèixer com a «acord a tres», entre en Raymond, en Mortimer i Frohlich. La intenció era que, quan el primer home morís, els seus negocis no passessin als seus hereus sinó als altres membres del pacte. I ara, molt abans del que havien esperat, Bill Frohlich havia mort.