Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

La publicació de notícies impreses fou una constant a tot Europa des de poc temps després de l’aparició del nou invent. A França, segons Jean-Pierre Seguin (1983: 34), les primeres relacions –fulls de notícies que contenien la narració d’un únic esdeveniment– van aparèixer l’any 1494, durant la campanya militar del rei Carles VIII a Itàlia. Arran d’aquest conflicte, els impressors de París, Lió i Rouen van començar a publicar fulls de quatre pàgines que recollien la informació més destacada que els arribava per correu, com va ser la presa de Roma aquell mateix any o la de Nàpols l’any següent. Es tractava, en qualsevol cas, d’una pràctica que tenia l’origen en els «avisos» manuscrits, que circulaven des de feia anys per tot Europa, principalment en l’àmbit diplomàtic. En aquest sentit, Mario Infelise (2005: 34) ha identificat una sèrie de casos que mostren que a mitjan segle XV els ambaixadors florentins i venecians residents a les principals capitals europees enviaven cartes que contenien reculls de notícies als respectius governs. Segons l’autor (Infelise, 1999: 117), a partir de la segona meitat del segle XVI es va instaurar a Venècia una xarxa organitzada a través de la qual es difonien més o menys regularment notícies manuscrites sobre fets polítics i militars. Tal com apunta Weber (2006: 390), els avisos foren la culminació d’un procés d’evolució de la correspondència. Les cartes anaven acompanyades de notícies, a mode de suplement, de manera que es podien separar fàcilment de la comunicació principal, per copiar-les després i distribuir-les de forma independent. El resultat de tot plegat fou el naixement dels primers setmanaris de notícies manuscrites, que a principi del segle XVII s’havien establert pràcticament arreu d’Europa.

A Catalunya, la producció de notícies impreses va tenir continuïtat durant la primera meitat del segle XVI, per bé que de forma molt limitada, almenys segons el fons conservat. Hom ha atribuït a l’impressor barceloní Carles Amorós (Norton i Wilson, 1969: 8) la publicació d’un full titulat Carta de la gran victoria y presa de Oran , en la qual una remitent anònim explicava a un conegut els detalls de l’expedició que el 1509 va portar al cardenal Cisneros a conquerir Orà.

Al llarg de la segona meitat d’aquell segle es van publicar algunes notícies a Catalunya sobre la guerra contra els turcs al Mediterrani. Destaca, en aquest sentit, la publicació l’any 1557 de la relació més antiga coneguda escrita en català, que portava per títol Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova . Segons Joan Torrent i Rafael Tasis (1966: 22), aquest full va ser molt probablement obra dels impressors barcelonins Jaume Cortey o Claudi Bornat. D’igual forma, cal esmentar una relació sobre la victòria cristiana en la batalla de Lepant que Pau Cortey i Pere Malo van publicar a Barcelona el 1571.

A l’inici del segle XVII es va produir una fita de gran importància en la història de la premsa a Europa. El 1605 apareixia a Estrasburg el que ha estat considerat com el primer periòdic de la història (Weber, 2006: 391), reconegut, fins i tot, per la World Association of Newspapers. Es tractava d’un setmanari que portava per títol Relation aller fürnemmen und gedenckwürdigen historien , publicat per l’impressor Johann Carolus.

Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova . Es tracta de la notícia escrita en català més antiga que es conserva, publicada l’11 de juny del 1557. BC.

Posteriorment, entre els anys 1609 i 1618 van sorgir a Alemanya almenys unes altres quatre publicacions setmanals, concretament a les ciutats de Wolfenbüttel, Frankfurt, Berlín i Hamburg (Schröder, 2001: 123). Això no obstant, el gran impuls de la premsa periòdica es va produir a Holanda a partir de la dècada de 1620, un moment en què el país es va convertir en el gran centre de difusió de notícies de l’Europa occidental. El primer setmanari holandès, publicat el 1618 a Amsterdam per Joris Veseler, amb el nom de Courante uyt Italien Duytslandt , va tenir tanta acceptació que dos anys després va començar a traduir-se al francès i a l’anglès. Al llarg dels anys següents, altres ciutats de les Províncies Unides, com Leiden, La Haia o Rotterdam, van seguir l’exemple d’Amsterdam en la publicació de gasetes en francès, l’idioma hegemònic de l’Europa del moment (Bots, 1983: 287).

L’èxit de les gasetes holandeses va tenir efectes gairebé immediats en altres indrets d’Europa, on ben aviat foren imitades o traduïdes directament a les llengües locals. Per exemple, partir del 1622, van començar a publicar-se a Londres uns fulls de notícies setmanals amb el títol genèric de weekly newes , els quals recollien informació procedent d’Holanda i de França (Morison, 1932: 13). De la mateixa manera, en aquesta època, el cardenal Richelieu, ministre d’estat francès, va posar en marxa una «oficina de premsa» que tenia com a objectiu respondre els pamflets contraris als interessos de Lluís XIII, principalment els que provenien d’Holanda (Grand-Mesnil, 1947: 10). La culminació d’aquest desplegament propagandístic va arribar l’any 1631, quan Richelieu va encomanar al metge Théophraste Renaudot la publicació de la Gazette , considerada l’òrgan oficial de la monarquia francesa.

La popularització de la premsa periòdica arreu d’Europa va tenir efectes a Catalunya. És possible, en aquest sentit, que l’any 1624 s’imprimís una gaseta setmanal a Perpinyà. Segons Torrent i Tasis (1966: 29) es tractaria d’una imitació del Mercure François , cosa força improbable; ja que aquesta publicació, apareguda a París el 1605, no era una gaseta, sinó un compendi de notícies en format de llibre amb una extensió propera al mig miler de pàgines i d’aparició anual. Aquesta suposició s’origina en l’obra d’Antoni Palau i Dulcet (1947: VI, 9), que va deixar constància de l’existència d’una gaseta publicada l’any 1624 a Perpinyà per l’impressor Lluís Roure, de la qual, segons el llibreter, se’n van publicar diversos números. Malauradament, però, l’obra de Palau no indica el fons on es conserva aquesta gaseta, de manera que mai s’ha pogut localitzar, tal com apunta Mercè Comas Lamarca (2007: 79). Una hipòtesi plausible és que es tractés de la traducció d’una de les gasetes en llengua francesa publicades a Holanda. En cas de comprovar-se l’existència dels exemplars esmentats per Palau, la gaseta de Roure es convertiria en la primera publicació periòdica apareguda a Catalunya, atès que en aquell moment Perpinyà formava part de la monarquia hispànica.

Sigui com vulgui, el que és segur és que a principi del segle XVII els impressors catalans van impregnar-se dels corrents europeus. Això explica, molt probablement, el motiu pel qual al llarg de les primeres dècades d’aquell segle es va registrar a Barcelona un increment de la producció de fulls de notícies –tot i que no amb caràcter periòdic–, com es desprèn del repertori aplegat per Henry Ettinghausen (2000) corresponent al període 1612-1628. Uns pocs anys després, coincidint amb l’inici de la Guerra dels Segadors, Catalunya va viure un altre increment de la publicació de notícies, com mostra una altra obra d’Ettinghausen (1993), on hi figuren les reproduccions facsímils de prop de 350 fulls informatius –la majoria dels quals escrits en català– publicats entre els anys 1640 i 1659.

Fou en aquell temps quan va tenir lloc una de les fites més importants de la història de la premsa catalana. L’any 1641, en un moment en què Catalunya estava sota sobirania francesa, l’impressor barceloní Jaume Romeu es va proposar reproduir la Gazette que Théophraste Renaudot publicava setmanalment a París des de feia deu anys. Ja des del primer número, titulat genèricament Gazeta , Romeu anunciava que cada setmana posaria a l’abast dels lectors les notícies arribades de París i, a més, hi feia una veritable declaració d’intencions: «la curiositat dels impressors de França me ha donat ocasió de quels imite, perquè lo que és bo sempre és imitable». Alguns experts en la història de la premsa, com Jaume Guillamet (2003: 19), han considerat que la gaseta de Romeu va suposar la introducció de la periodicitat a Catalunya. En canvi, d’altres com d’Ettinghausen (1993: 29), no hi coincideixen amb l’argument que falten proves que demostrin que Romeu va arribar realment a produir publicacions amb regularitat periòdica.