Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

La circulació de correus per tot Europa fou possible gràcies a l’existència d’acords internacionals. L’any 1516 l’emperador Carles V va negociar un tractat amb el rei Francesc I de França per assegurar el manteniment de la ruta de Flandes a Madrid, de manera que el trànsit de correus pel territori francès quedés garantit. Posteriorment, l’any 1601, els governs d’Espanya i França van signar un altre conveni postal per regular la circulació de la correspondència que viatjava de Madrid a Itàlia per la ruta que passava per Lió (Alonso García, 2004: 74).

En qualsevol cas, el salt qualitatiu del sistema de correu es va produir cap a final del segle XVI, amb l’establiment d’un servei ordinari obert al públic, l’anomenada «estafeta». Aquesta innovació va incrementar-hi la circulació constant i regular d’informació i, a la vegada, això va permetre alimentar les gasetes de continguts. Per tot plegat, en el seu moment, l’aparició de l’estafeta va representar un salt en l’àmbit comunicatiu comparable a la revolució que suposaria la invenció del telègraf elèctric dos segles després.

L’estafeta entre Madrid i Barcelona es va implantar a principi del segle XVII, amb l’entrada en funcionament d’un correu setmanal que unia totes dues ciutats. Aquest servei funcionava gràcies als correus «de peu» que viatjaven «a la posta»; és a dir, es rellevaven en llocs predeterminats, generalment hostals, repartits al llarg del recorregut. D’aquesta forma, cada dissabte al vespre sortia un correu de Madrid que arribava a la capital aragonesa en quatre dies i a Barcelona, en altres tres; mentre que, també en dissabte, s’iniciava el camí en sentit invers. A la vegada, hi havia una estafeta que sortia de Madrid els dissabtes i arribava a València els dimecres, i que hi retornava aquell mateix dia (Alcázar, 1928: 113). A diferència del correu reial, que s’utilitzava per a missions exclusivament oficials i el pagava la Hisenda Reial, l’estafeta es mantenia gràcies a l’ús que en feien els particulars. Amb el temps, l’augment de l’ús privat del correu va comportar un abaratiment del preu del servei, que, de retruc, va fer incrementar notablement l’enviament de cartes (Montáñez, 1953: 134).

En qualsevol cas, l’estafeta va continuar convivint amb el correu reial, així com també amb els anomenats «propis» o «extraordinaris» –no necessàriament sotmesos a una ruta ni a un horari preestablert–, que eren utilitzats habitualment per les autoritats, amb més recursos econòmics per pagar-los. A més, quan es tractava de correus propis «a cavall» el servei era evidentment molt més àgil. Per exemple, el 1672 el comte de Pötting, ambaixador imperial a Madrid, se sorprenia que un correu li havia portat una carta de Viena en 15 dies, «que pareçe cossa sobrenatural», escrivia (Nieto, 1990: II, 277). El juny del 1693, Antoni Garau, un correu a cavall enviat a Madrid pels consellers de Barcelona, va cobrir el trajecte en 76 hores. Fins i tot, com assegura Francesc de Castellví (1997: I, 87), la notícia de la mort del rei Carles II, el novembre del 1700, va arribar a la cort de París en quatre dies, gràcies que l’ambaixador francès previsorament havia ordenat doblar el relleu de cavalls al llarg de tot el recorregut.

La circulació de la informació es veia complementada pels correus marítims, que, depenent de l’estat de la mar, eren encara més ràpids. L’any 1672, com que el pas per França es trobava barrat per la guerra, el correu ordinari de Flandes va fer el trajecte per mar en diverses ocasions a través dels ports d’Ostende i de Sant Sebastià; cosa que, segons el comte de Pötting (ambaixador imperial a Madrid), rebaixava la durada del trajecte en tres dies (Nieto, 1990: II, 252). D’una forma semblant, Josep Monfar, ciutadà honrat de Barcelona, va anotar en el seu diari el gener del 1687 que un vaixell procedent de Marsella que transportava llibres havia arribat a la capital catalana en 27 hores, «por haver unos buenos levantes».

La combinació dels correus ordinaris i marítims va permetre que el desenllaç d’alguns dels episodis bèl·lics més importants ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XVII arribessin a Catalunya amb gran celeritat. Així, la notícia sobre l’alliberament de Viena del setge turc el 12 de setembre del 1683, es va saber a Barcelona 17 dies després, gràcies a una faluga procedent de Sicília. De forma semblant, la presa de Buda per part de l’exèrcit imperial, el 2 de setembre del 1686, es va conèixer a Barcelona al cap de 12 dies, per un correu que l’ambaixador espanyol a Viena, el marquès de Borgomanero, va adreçar a la cort de Madrid per via de Gènova.

Amb tot, cal dir també que la via marítima era més insegura. L’abril del 1673 el duc de San Germán escrivia als consellers de Barcelona des de Sardenya per demanar-los si sabien alguna cosa del seu nomenament com a virrei de Catalunya. Tot i que un secretari seu li ho havia notificat des de Madrid, el document oficial no va arribar a Càller perquè el vaixell que el portava va naufragar. Per aquest mateix motiu, com apunta Nieto (1990: II, 363), els despatxos que la cort imperial de Viena enviava a l’ambaixador a Madrid acostumaven a duplicar-se i a trametre’s també per via terrestre.

El principal entrebanc dels correus ordinaris era el mal temps, sobretot en els mesos d’hivern, quan el fred i la neu provocaven retards. Josep Monfar, en una nota escrita en el seu diari el novembre del 1687, deixava constància que l’estafeta procedent de Madrid que havia d’arribar a Barcelona el divendres al vespre, no ho va fer fins al diumenge al migdia, «por razón de las grandes aguas que ha havido en Castilla, Aragón y Cataluña». Així mateix, Benito de Pelegrí, agent del Consell de Cent a la cort castellana, escrivia als consellers el gener del 1695 i els advertia que no rebia les cartes de Barcelona perquè feia quatre dies que no parava de nevar, «que parece impossible estén los caminos de calidad que el correo pueda passar». També a causa del mal temps, el juny del 1697, la Generalitat va haver de tornar a enviar unes cartes que havia fet repartir per tot el Principat per demanar voluntaris per defensar Barcelona del setge de l’exèrcit francès. Jacint Blanc, oïdor reial, explicava als diputats que havia hagut d’enviar un altre correu, «avent tingut notícia de que un de ells avia perdut las cartas en un barranc a ocasió de las aiguas».

A vegades les interrupcions del servei de correu obligaven els impressors a publicar notícies de poca actualitat o, fins i tot, antigues. L’hivern del 1691, després d’una nevada que va impedir l’arribada del correu, Rafael Figueró va optar per imprimir una suposada carta enviada pel sultà Solimà al destronat Jaume d’Anglaterra, sense cap altra raó que la de no perdre lectors:

(…) por no cortar el hilo de las noticias se prosigue con esta carta, digna de qualquiera bien intencionada cuirosidad. (…) La causa de no continuar esta semana con las novedades de Europa es aver faltado los correos, a quienes ha malogrado el paso la mucha nieve que en partes ha igualado los valles con los montes. Suplirá la carta siguiente, que se ideava ya dar a la prensa.

Com s’hi pot comprovar, els impressors tenien molt en compte la importància de no interrompre la publicació periòdica de notícies per no perdre clients.

D’igual forma, el concepte d’immediatesa era molt present en la ment dels impressors ja en aquella època. El 1691, amb motiu de la victòria del príncep Lluís de Baden contra els turcs a la batalla de Slankamen, Rafael Figueró es mostrava partidari de difondre les notícies al més aviat possible, encara que fossin incompletes i calgués esperar el correu següent per verificar-les. Així, sense esperar-ne la confirmació, l’impressor va publicar una notícia molt breu de la batalla; ho va justificar amb l’argument que «las buenas nuevas no se han de dilatar, mas se han de participar a todos con la mayor presteza que se pueda».