Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

LA PREMSA A CATALUNYA

DURANT

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

LA PREMSA A CATALUNYA

DURANT

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Xevi Camprubí

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra va obtenir el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (Edició Extraordinària 2014), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El jurat va estar integrat per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Xevi Camprubí i Pla, 2016

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta:

Premsa i documents sobre la Guerra de Successió a Catalunya

Maquetació: Textual IM

ISBN: 978-84-9134-066-9

PRÒLEG, d’Agustí Alcoberro

INTRODUCCIÓ

I. LA IMPREMTA CATALANA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII

II. ELS IMPRESSORS EN LA BARCELONA MODERNA

III. L’ORIGEN DE LA PREMSA A CATALUNYA

IV. LA CONSOLIDACIÓ DE LA PREMSA PERIÒDICA

V. EL CORREU, CLAU DE VOLTA DE LA PERIODICITAT

VI. AMBAIXADORS I ESPIES: LA FONT DE LA INFORMACIÓ

VII. ELS GASETERS I LA VERACITAT DE LES NOTÍCIES

VIII. EL PERIODISME EN L’ÈPOCA MODERNA

IX. UN PRODUCTE DE CONSUM POPULAR

X. EL CONTROL DE LA INFORMACIÓ EN TEMPS DELS ÀUSTRIA

XI. LA PREMSA SOTA LA MONARQUIA BORBÒNICA

XII. RAFAEL FIGUERÓ, L’IMPRESSOR DEL REI

XIII. BARCELONA, UN CENTRE EUROPEU DE COMUNICACIÓ

XIV. LA PROPAGANDA DELS RESISTENTS

XV. LA GUERRA VISTA PER LA PREMSA INTERNACIONAL

XVI. LA PREMSA DESPRÉS DEL 1714

EPÍLEG

APÈNDIX DOCUMENTAL

FONTS ARXIVÍSTIQUES I BIBLIOGRAFIA

És ben sabut que, en els darrers anys, els estudis sobre la Guerra de Successió han viscut una important renovació arreu dels Països Catalans. Aspectes diversos, com la dimensió internacional de la contesa, els projectes polítics enfrontats, l’abast de la repressió o l’exili han rebut aportacions rellevants. El resultat de tot plegat és una visió del tot nova d’aquell episodi decisiu de la nostra història. L’obra de Xevi Camprubí que aquí presentem s’insereix en aquesta línia i n’assenyala una fita de gran importància.

Efectivament, la Guerra de Successió, en tant que guerra moderna, es va lliurar també en l’àmbit de la impremta i de l’opinió pública. Els diversos estats enfrontats arreu d’Europa, i els dos bàndols en conflicte en la monarquia hispànica, van generar els seus propis mitjans de comunicació i van publicar en paral·lel tota mena de materials propagandístics, des de tractats polítics de grans dimensions, fins a romanços de cec i pasquins. No cal buscar la veritat positiva en cap d’aquests, ni tan sols en el contrast entre els uns i els altres. Simplement la constatació de la seva existència constitueix ja per si mateix un fet històric rellevant. I l’estudi dels seus promotors, de la seva intencionalitat política i / o comercial i de la seva difusió real resulta un objecte de recerca de gran interès.

Les publicacions periòdiques de Londres, París, Amsterdam, Lisboa o Viena, per esmentar els centres editorials d’alguns dels estats implicats en la contesa, van mantenir un interès constant per la Guerra de Successió d’Espanya, que va augmentar i es va focalitzar en Barcelona en els darrers compassos.

Tanmateix, com explica Xevi Camprubí, la capital del Principat, com a «centre europeu de comunicació», va entomar el repte plantejat i va ser capaç de generar un relat comunicatiu propi, fins i tot en les circumstàncies dramàtiques del setge de 1713-1714. Això va ser possible per la coincidència d’un seguit de circumstàncies: unes institucions de govern capaces de construir un discurs polític; l’existència d’una borsa de població alfabetitzada i polititzada (és a dir, d’allò que hem anomenat «opinió pública»), i una indústria editorial madura, quantitativament nombrosa i amb un elevat grau d’expertesa.

El llibre de Camprubí documenta sobretot aquests dos darrers elements, i ho fa amb una gran quantitat d’informació nova i rellevant. D’aquesta manera, el lector descobreix el funcionament de la indústria editorial a la Barcelona de la ratlla del 1700, els canals d’arribada de la informació, les xarxes de distribució de la premsa i el seu impacte real. Campubí ens presenta també la figura de Rafael Figueró, la personalitat més destacada del món editorial català d’aleshores, que l’autor coneix bé ja que va ser l’objecte central de la seva tesi doctoral. 1

L’obra és, doncs, també, un estudi de les primeres passes de la premsa periòdica a Catalunya, un tema del qual fins ara sabíem molt poques coses. Una premsa que, per les circumstàncies del moment, va haver d’exercir ben aviat un caràcter militant. La concantenació de monòlegs que suposen els quaranta-dos números de la Gaceta de Barcelona , o Continuación del Diario del Sitio y Defensa de Barcelona , impresos per Rafael Figueró a la ciutat assetjada, i la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña , impresa a la Girona borbònica després de l’11 de setembre il·lustren prou bé aquesta realitat. 2

En aquest, com en altres àmbits, la desfeta del 1714 va suposar un retrocés amarg. La revifalla de la premsa barcelonina, a les acaballes de la divuitena centúria, es va fer sobre unes bases polítiques i empresarials noves –però, molt probablement, sobre un teixit industrial que manifestava algunes importants línies de continuïtat.

El treball de Xevi Camprubí és, a més, una peça que es fa llegir. L’autor, llicenciat en Ciències de la Comunicació i doctor en Història, té l’habilitat, encara massa inhabitual en aquestes contrades, de combinar de manera aparentment natural rigor científic i amenitat. El lector té aquí, doncs, una bona ocasió per complir el vell ideal clàssic d’aprendre tot gaudint.

AGUSTÍ ALCOBERRO

1 Xevi Camprubí, L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps , Barcelona, Fundació Noguera, 2016.

2 Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714) . Edició facsímil. Edició de Mireia Campabadal. Estudi introductori d’Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí, València, Edicions 3i4, 2009.

L’octubre de 1701, enmig d’una gran expectació, el rei Felip V feia l’entrada pública a la ciutat de Barcelona. La visita del nou monarca, que havia estat coronat a Madrid a principi d’aquell any, fou, en el context de l’època, un esdeveniment de primera magnitud. El darrer viatge d’un rei a Catalunya havia tingut lloc el 1632, en temps de Felip IV, per bé que, en aquella ocasió, el monarca se’n tornà sense presidir les Corts i aquestes no es conclogueren. Per aquesta raó, el viatge de Felip V, conjuntament amb l’aprovació, per primera vegada en més de cent anys, d’unes noves constitucions, va ser considerat per les autoritats del país com una fita que calia pregonar als quatre vents. La Diputació del General i el Consell de Cent van publicar la narració dels actes que es van fer a Barcelona; unes relacions que contenien, entre altres coses, els sermons, les oracions i els villancets celebrats en diferents esglésies, però, sobretot, recollien una crònica detallada de la rebuda del rei, així com també del viatge que va fer a Figueres, on es va casar amb la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. De la relació pagada per la Generalitat, titulada Festivas demonstraciones y magestuosos obsequios con que el muy Ilustre y Fidelíssimo consistorio de los diputados y oydores del Principado de Cataluña celebró la dicha que llegó a lograr con el deseado arribo y feliz himeneo de sus católicos reyes D. Felipe IV de Aragón (…) y Doña Maria Luisa Gabriela de Saboya , Rafael Figueró en va imprimir 1.500 exemplars; mentre que de la del Consell de Cent, que portava per títol Devotos obsequiosos cultos y leales festivas aclamaciones con que celebró la Excelentíssima ciudad de Barcelona la gloriosa translación de Olaguer, su santo, y la regia venida de su cathólico monarca Felipe IV en Aragón (…) y su feliz consorcio con la Sereníssima Señora Doña Maria Luisa, princesa de Saboya , l’impressor en va fer 2.500 còpies.