Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

El paper dels grans empresaris i de les societats d’inversors en el desenvolupament de la impremta desmenteix l’afirmació de Carlos Blanco (2010: 608), segons el qual l’Església hauria estat el motor de la indústria editorial catalana, «desarrollando el doble papel de promotor y de consumidor». Si bé és cert que els llibres de contingut religiós representaven un percentatge molt elevat del total, cal tenir en compte que la majoria dels llibres religiosos editats a Catalunya eren reedicions d’obres publicades prèviament a Castella o a l’estranger, fetes a Barcelona a compte dels impressors i dels llibreters. Més que un motor, l’actitud de l’Església espanyola –en connivència amb la monarquia– fou del tot restrictiva, sobretot pel temor a la capacitat de la impremta per a la difusió d’idees i de coneixements. Caldria, però, un estudi a fons per determinar en quina mesura la Contrareforma va impedir l’existència d’un sector editorial en els regnes hispànics equiparable al d’alguns països europeus on la religió protestant era tolerada. Cal recordar, com apunta Elizabeth Eisenstein (1994: 143), que el protestantisme fou el primer moviment que es va servir de la impremta per a la difusió d’idees; cosa que, lògicament, va afavorir el desenvolupament d’aquest sector als països on la Reforma va triomfar. La repressió del protestantisme per part de l’Església catòlica fou, de fet, la causa que Venècia perdés, a partir de la segona meitat del segle XVI, la seva condició de centre editorial més important d’Europa en detriment d’Holanda (Burke, 2005: 72).

Per tot plegat, el veritable motor de la indústria editorial catalana foren els empresaris que van invertir en el sector. Alguns, com Sebastià de Cormellas i Antoni Lacavalleria, gaudien d’importants recursos econòmics; altres, com Rafael Figueró o el llibreter Joan Piferrer, tenien una gran visió de negoci. El creixement del sector s’explica també per la gran quantitat de societats que van formar els impressors i els llibreters amb l’objectiu d’editar llibres, una fórmula que, pel que fa a l’economia en general, fou considerablement eficaç, com ha assenyalat Albert Garcia Espuche (2009: 55). Tots plegats, sens dubte, van saber aprofitar el creixement que va viure el país en el darrer quart del segle XVII.

No es pot menystenir tampoc el paper que les institucions polítiques van tenir en el desenvolupament de la impremta, principalment la Generalitat i el Consell de Cent, que fins i tot disposaven del seu «estamper de la casa». Les institucions van apostar per un ús del paper imprès de forma generalitzada en àmbits com l’administratiu, el jurídic o el diplomàtic. Formularis, ordinacions i altra reglamentació interna, documents de caràcter legislatiu –com les constitucions–, al·legacions jurídiques o memorials de súplica adreçats al rei i als seus ministres, eren enviats regularment a la impremta. D’aquesta manera, la nova tecnologia permetia reproduir una gran quantitat de documents, ràpidament i a un preu més baix que la còpia manuscrita. La despesa pública en impressions va assolir xifres importants. Entre els anys 1652 i 1714 el Consell de Cent es va gastar un total de 7.611 lliures, mentre que la Generalitat va tenir una despesa de 32.842 lliures. A més, cal destacar les 12.517 lliures pagades per l’edició de la compilació de les constitucions de Catalunya, de la qual se’n van fer 4.000 exemplars el 1704. Sens dubte, aquesta magna obra va donar un bon impuls a les impremtes de Joan Pau Martí i de la vídua de Josep Llopis.

1 El recompte ha estat elaborat partint de la informació bibliogràfica continguda en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC) i en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español (CCPB). La consulta fou feta el mes d’octubre del 2012.

En general, la historiografia ha tendit a destacar l’aportació que la impremta va fer a la societat en termes exclusivament culturals. D’acord amb aquesta idea, quan es parla de la revolució de la impremta (Eisenstein, 1994), s’acostuma a emfasitzar l’impacte que l’edició de llibres a gran escala va tenir en aspectes com la transmissió de coneixements, els hàbits de lectura o en l’alfabetització. En canvi, s’ha donat poca importància als avantatges que la invenció de la tipografia va aportar en àmbits més relacionats amb la vida quotidiana, com, per exemple, en el funcionament de l’administració, de la justícia o de les institucions religioses.

En el terreny polític i administratiu, per exemple, tant la Generalitat com el Consell de Cent repartien exemplars impresos de l’ordenament jurídic entre tots el funcionaris, com les constitucions i els capítols de cort, o bé les ordinacions i la normativa de caràcter intern. En les Corts de Barcelona del 1599, durant el regnat de Felip III, s’hi va aprovar una llei que obligava a la Generalitat a fer imprimir les constitucions, «perquè aprofitaria poc fer noves lleys y constitucions sinó se posaven en observança y tinguessen execució». D’aquesta forma, els diputats del General ordenaven la impressió de la legislació que emanava de les Corts per, tot seguit, fer-la arribar a través de correus o traginers als diputats locals i als jurats o consellers de tots els pobles i les ciutats del Principat. L’objectiu no era altre que el d’assegurar que cap autoritat pogués al·legar un desconeixement de l’ordenament jurídic.

Semblantment, en ocasions, les cartes reials rebudes per les institucions eren impreses immediatament i repartides per tot el país. Com ara, la carta que la reina Marianna va enviar el novembre del 1700 als tres comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) per informar-los de la mort del rei Carles II. D’aquesta carta, que contenia també les clàusules del testament del difunt monarca referents a la successió del duc Felip d’Anjou, la Generalitat va encarregar-ne la impressió de 5.000 exemplars a Rafael Figueró. A continuació, els diputats van ordenar que el document, juntament amb la resolució d’acceptar la continuïtat del príncep de Darmstadt com a virrei de Catalunya, fos enviat a tots els representants locals, «pera que distribuescan en tots los pobles de sas col·lectas tots los papers impressos que se’ls remeten a effecte de que estigan ab la deguda intel·ligència».

Un altre exemple de la importància de la impremta en l’àmbit polític i administratiu l’aporta una carta que el rei Carles III va adreçar a la Generalitat el desembre del 1707, amb l’objectiu de demanar al país una contribució per a la formació d’un regiment de 5.000 soldats per continuar la guerra. Tot seguit, els diputats van enviar una carta circular a tots els pobles i les ciutats de Catalunya, incloent «a cada una de ellas còpia impresa del dit Reial despaig, a fi de que sia a totom notòria la dita Real disposició». Rafael Figueró va rebre l’encàrrec d’imprimir 3.000 còpies de cada una de les cartes.

A banda d’això, la impremta fou també utilitzada abastament en l’àmbit judicial. Era molt freqüent, sobretot en el marc dels plets que enfrontaven membres de la noblesa o persones amb alt poder adquisitiu, la publicació d’extensos memorials en dret o al·legacions jurídiques –que acostumaven a contenir entre 50 i 100 pàgines–, a través dels quals les parts exposaven els seus arguments. En aquest sentit, el paper imprès a part d’assegurar una ràpida i més extensa difusió, revestia els memorials d’una certa solemnitat. Tot i que el més habitual era que se’n publiquessin entre 100 i 150 còpies, a vegades se’n feien fins a 300, cosa que mostra la importància de la impremta en l’àmbit judicial. Era també habitual que el guanyador d’un plet fes plantar còpies impreses de la sentència en llocs públics, principalment a les cantonades dels carrers més cèntrics.