Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

L’impacte informatiu i propagandístic que va suposar la posada en circulació de 4.000 exemplars d’aquelles dues cròniques en una ciutat que amb prou feines arribava als 40.000 habitants fou, per tant, considerable. Tot plegat mostra la importància que la impremta –en tant que instrument de reproducció d’informació a gran escala– havia adquirit a Catalunya a principi del segle XVIII. Poc després, en esclatar la Guerra de Successió, la premsa de Barcelona va dur a terme un seguiment continuat dels moviments de l’exèrcit de Felip V –sobretot durant la campanya d’Itàlia– i posteriorment, a partir del 1705, dels progressos de les tropes de les potències que formaven la Gran Aliança de La Haia.

Aquest llibre es proposa mostrar que a la Catalunya dels segles XVII i XVIII hi havia una estructura informativa capaç de posar a l’abast de la gent notícies sobre fets ocorreguts en indrets d’arreu del continent europeu i de fer-ho, a més, amb una rapidesa relativa, tenint en compte els mitjans de l’època. L’objectiu, per tant, és estudiar l’origen i la implantació de la premsa periòdica a Catalunya a partir de l’anàlisi dels principals factors que la van fer possible, com eren, sobretot, l’existència d’un sistema de correu a escala europea i d’una indústria editorial perfectament desenvolupada.

El naixement de la premsa arreu d’Europa fou una conseqüència de la invenció de la impremta de tipus mòbils a mitjan segle XV i de l’aposta que van fer els impressors per incorporar les notícies –que circulaven manuscrites des de molts anys abans– a la producció editorial. A Barcelona, el fenomen de la premsa va agafar la velocitat de creuer a partir del darrer quart del segle XVII, coincidint amb una fase de recuperació econòmica que fou aprofitada per una generació d’impressors, nascuda o madurada al llarg dels anys posteriors a la Guerra dels Segadors (1640-1652), que va veure en la premsa una possibilitat de diversificar el negoci.

L’obra, en qualsevol cas, no se centra únicament en el període de la Guerra de Successió (1701-1714), ja que per entendre el paper que la premsa va tenir al llarg d’aquest conflicte cal retrocedir vint o trenta anys enrere, quan la difusió de notícies de forma periòdica es va consolidar a Catalunya. La importància que aquest fenomen va adquirir a principi del segle XVIII va ser el resultat de l’experiència acumulada pels impressors de Barcelona al llarg de conflictes precedents, sobretot durant la Gran Guerra Turca (1683-1699) i la Guerra dels Nou Anys (1688-1697).

La recerca s’ha dirigit cap a tres àmbits: el dels productors, el del producte i el de la seva difusió. Així, en primer lloc, la investigació se centra en l’estudi de les impremtes i dels impressors, com a responsables de la publicació de fulls de notícies, fent-ho, a més, des d’una aproximació pluridisciplinar, és a dir, tenint en compte els factors econòmics que van condicionar el desenvolupament de la indústria editorial, però també el context social i polític del moment. En segon lloc, s’ha dut a terme l’anàlisi del conjunt dels fulls de notícies impresos a Barcelona que s’han conservat en arxius catalans d’accés públic, els quals figuren, llevat d’algunes excepcions, en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC). Fruit d’aquesta tasca han estat identificats un total de 1.493 fulls de notícies –entre gasetes, relacions i pamflets d’opinió–, publicats a Catalunya entre 1653 i 1724. A més de l’anàlisi quantitativa, aquest fons ha permès estudiar el contingut de la premsa catalana del període.

El llibre que el lector té entre les mans és un treball de síntesi fruit de la tesi doctoral titulada L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps , que ha tingut com a objectiu l’estudi de la premsa i de la impremta del període comprès entre la fi de la Guerra dels Segadors i la dècada posterior al final de la Guerra de Successió. Per facilitar la lectura, he prescindit de les notes al peu i de les referències específiques a la documentació d’arxiu, que hom trobarà, si ho desitja, en la tesi doctoral. Pel que fa als emprèstits manllevats d’altres autors, les obres citades han estat degudament senyalitzades entre parèntesi i referenciades al final en l’apartat corresponent a la bibliografia. 1

1 La tesi doctoral titulada L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps , dirigida per Agustí Alcoberro, fou defensada el gener del 2014 a la Universitat de Barcelona, davant d’un tribunal format per Jaume Dantí, catedràtic d’Història Moderna d’aquesta universitat; Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, i Joan Manuel Tresserras, professor d’Història del Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. El tribunal va considerar el treball mereixedor de la qualificació d’Excel·lent Cum Laude . La tesi ha estat editada l’any 2016, gràcies a l’obtenció de la beca que concedeix anualment la Fundació Noguera.

A les acaballes del segle XVII la impremta catalana va viure una situació excepcional. L’any 1699 obria les portes el taller de Gabriel Bro, un jove immigrant d’origen occità que havia arribat a Catalunya durant la Guerra dels Nou Anys, formant part de l’exèrcit francès. Amb això, la quantitat d’impremtes que hi havia a Barcelona arribava a la dotzena, una xifra mai vista fins aleshores. Segons una acta notarial de l’agost del 1700, els tallers tipogràfics que aleshores funcionaven a la ciutat eren els de Rafael Figueró, Joan Jolis, Josep Llopis (regentat per la seva vídua), Anton Ferrer i Baltasar Ferrer (llibreters), Antoni Lacavalleria, Josep Moyà (també llibreter), Josep Texidó, Josep Cormellas (advocat), Martí Gelabert, Jaume Surià, Francesc Guasch i, finalment, la de Gabriel Bro.

La indústria editorial catalana va experimentar un creixement espectacular a partir del darrer terç del segle XVII, coincidint amb la fase de recuperació econòmica que Pierre Vilar (1964: 373) va definir com el «segon redreçament». És significatiu, en aquest sentit, que la impremta de Jacint Andreu, el primer taller tipogràfic fundat a Barcelona després de la Guerra dels Segadors, obrís les portes l’any 1671. Tenint en compte que en aquell moment hi havia un total de sis impremtes, des d’aleshores i fins a final de segle, la ciutat va veure com la quantitat de tallers es doblava. L’any 1707, en el marc d’un plet judicial, Jaume Sala, treballador d’una de les impremtes de Barcelona, parlava del creixement que havia experimentat el sector i com això havia esperonat l’exportació de llibres:

Per ocasió del crescut número de impressors y llibraters que y ha hagut desta part de vint y sinch anys (…) se ha imprès major número de llibres, obras y papers, no sols per establir-los per lo present Principat y ciutat, sinó també per altres regnes y províncias, que no se havia experimentat antes.

La situació del sector editorial barceloní contrasta amb la que es vivia a la resta del Principat, on la quantitat d’impremtes era molt més reduïda. En el cas de Girona, segons Enric Mirambell (1988: 36), durant la segona meitat del segle XVII hi hagué en funcionament un sol taller tipogràfic, el de Jeroni Palol, que el 1703 fou adquirit per Francesc Oliva. Aquell mateix any, Gabriel Bro es va traslladar a aquesta ciutat, de manera que a principi del segle XVIII a Girona hi havia dues impremtes. Una cosa semblant succeïa a Lleida, on, segons que apunten Romà Sol i Carme Torres (1996: 64) entre els anys 1658 i 1707 hi va treballar un sol impressor. A Tarragona, al llarg de la segona meitat del segle XVII també hi va haver només una impremta, que va funcionar del 1680 al 1684, i ja no se’n va obrir cap altra fins a l’any 1746 (Del Arco, 1916: 160). Pitjor ho va tenir la ciutat de Tortosa, on el 1657 va tancar l’únic taller tipogràfic que hi havia; no n’hi hagué cap més fins al 1780 (Querol, 2006: 88). Per tot plegat, no és gens escabellat referir-se exclusivament a la impremta de Barcelona per parlar de la indústria editorial catalana.