Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

Es tractava, en qualsevol cas, d’una estratègia amb la qual els impressors pretenien, en primer lloc, aconseguir formar part de la jerarquia estamental. La germandat dels estampers tenia caràcter purament assistencial i de devoció, sense cap reconeixement de tipus polític, cosa que no els permetia optar a càrrecs i a oficis públics a través de la insaculació. Al marge d’això, els impressors perseguien regular l’accés a l’ofici i evitar l’intrusisme professional, principalment per part dels llibreters, ja que alguns d’aquests, sense conèixer l’art d’imprimir, havien obert tallers tipogràfics a Barcelona. En cas que el Consell de Cent hagués autoritzat la creació d’un nou col·legi, els impressors s’haurien situat per sobre dels llibreters en la jerarquia urbana, una posició des de la qual haurien pogut defensar les seves reivindicacions amb una quota més elevada de poder.

El conflicte que els impressors i els llibreters van mantenir al llarg del darrer terç del segle XVII tenia les arrels en el mateix origen de la impremta. Com fa veure Elizabeth Eisenstein (1994: 35), l’aparició d’aquesta nova tecnologia, a mitjan segle XV, va comportar una reorganització de les activitats relacionades amb el món del llibre, la qual cosa va suposar la desaparició d’alguns oficis i el naixement d’altres de nous, com els de componedor, premsista o fonedor de lletres. A París, per exemple, l’arribada de la impremta hi va provocar un conflicte amb els il·luminadors, els copistes i els escrivents, temorosos de perdre la feina (Chauvet, 1959: 4). D’una forma semblant, l’aparició de l’ofici d’estamper –nom amb el qual eren coneguts també els impressors en aquella època– va comportar la incorporació d’un nou grup d’artesans a l’estructura social barcelonina, en la qual els diferents col·lectius que la integraven eren poc receptius als canvis i molt recelosos de perdre els privilegis.

A pesar que, inicialment, l’art de la impremta era exercit per alguns llibreters, amb els anys es va establir una especialització i una separació entre tots dos oficis; de tal manera que, a la llarga, la competència va fer que la situació derivés en conflicte. El punt d’inflexió es va produir l’any 1553 amb la creació de la confraria dels llibreters de Barcelona, sota la invocació de Sant Jeroni. Gràcies a un privilegi reial, els llibreters van obtenir unes ordinacions que, a més de regular l’activitat, impedien l’exercici d’aquest ofici a qualsevol persona que no fos membre de la confraria. El privilegi, a més, atorgava als llibreters el monopoli de la venda pública de llibres al detall.

D’aquesta forma, quan a partir del darrer terç del segle XVII va començar a augmentar el nombre d’impremtes –acompanyat, lògicament, d’un increment de la competència–, els impressors de Barcelona van reclamar una part més gran del negoci, principalment a través de reivindicar el dret a vendre llibres a la porta del taller. L’any 1671, en una reunió de la germandat dels impressors, l’oficial Josep Soler es va adreçar als seus companys per proposar-los iniciar un plet a la Reial Audiència contra els llibreters, «demanant que dits llibraters no·ns impedescan lo poder vèndrer llibres en nostras casas (…) per ésser los estampers los verdaders llibraters». 1

El moment culminant del conflicte va arribar l’any 1684, quan els impressors van aconseguir que el Consell de Cent autoritzés la conversió de la germandat en una confraria amb caràcter polític. A més a més, aquest reconeixement anava acompanyat de la concessió d’unes ordinacions que, entre altres coses, reconeixien el dret dels impressors a vendre llibres al detall a les portes del taller i, a la vegada, impedien que cap persona que no formés part de la nova confraria pogués obrir una impremta a la ciutat. Evidentment, aquesta decisió va causar un gran enrenou en el sector, fins al punt que les queixes dels llibreters van forçar al Consell de Cent a nomenar una comissió d’experts per tal de revisar si les ordinacions concedides a la confraria dels estampers entraven en contradicció amb les dels llibreters. Un any després, seguint el dictamen de la comissió, el Consell Ordinari de 36 va considerar que, efectivament, gràcies al privilegi reial que tenien concedit des de 1553, els llibreters eren els únics que tenien potestat per vendre llibres de forma pública a Barcelona.

A més, el govern municipal va anular la potestat dels impressors de prohibir tenir tallers tipogràfics a les persones que no formaven part de la confraria, ja que això era «perjudicial per a la utilitat y benefici públich». En aquest sentit, la comissió d’experts va determinar que en efecte la impremta era una art liberal i que, per tant, la podia exercir qualsevol persona, independentment de la posició estamental. Els experts sostenien que no es podia obligar un artista, un mercader o un cavaller que volgués obrir un taller tipogràfic a formar part de la confraria dels estampers, ja que això hauria suposat una vexació. Per aquestes raons, l’any 1685 el Consell de Cent va revocar l’autorització per crear la confraria dels estampers i la va retornar a l’estat anterior; és a dir, com a germandat de devoció, a la vegada que anul·lava també les ordinacions que els havien estat concedides. Els més beneficiats foren els llibreters, ja que, a més de conservar el monopoli sobre la venda de llibres, van veure també reconegut el dret a tenir impremtes pròpies.

Així doncs, a pesar del prestigi que la impremta havia adquirit al llarg del segle XVII, els professionals d’aquest sector foren incapaços de situarse, com pretenien, al nivell dels artistes. La reivindicació de la impremta com a art liberal es va girar en contra dels mateixos interessats ja que, al cap i a la fi, va acabar justificant l’intrusisme professional. Al capdavall, la incapacitat dels impressors per ser reconeguts com a part de la jerarquia estamental s’explica pel fet que, quantitativament, era un collectiu reduït i amb poca capacitat de pressió, cosa que els va impedir traspassar el mur que la tradició i els privilegis havien creat a l’entorn dels oficis al llarg dels segles.

1 Sobre la disputa que els impressors i els llibreters de Barcelona van mantenir en el darrer terç del segle XVII vegeu també: Xevi Camprubí, «Llibres i lliure comerç a la Barcelona moderna: els conflictes entre l’impressor Rafael Figueró i la confraria dels llibreters (16711711)», Recerques , 65, 2012, pp. 75-107.

L’abril del 1493 el capellà Pere Posa, propietari d’una impremta a Barcelona, signava l’acta de naixement de la premsa a Catalunya. Aquell mes apareixia publicada, en una edició atribuïda a Posa, la carta en què Cristòfol Colom explicava el primer viatge que va fer a Amèrica a Lluís de Santàngel, escrivà racional del rei Ferran II. Al llarg dels mesos següents la carta fou reproduïda en altres ciutats, com ara, a Roma, París i Anvers. Es tracta del primer cas conegut a Catalunya en què un document informatiu de caràcter privat era reproduït diverses vegades amb l’ajut de la impremta i, tot seguit, traspassant el llindar de l’esfera pública, difós entre un gran nombre de persones.

La reproducció de notícies a gran escala fou una altra de les grans aportacions de la impremta. La utilització del nou invent amb finalitats informatives va tenir, al meu parer, un impacte superior al del llibre imprès, en la mesura que els fulls informatius, molt més breus, es podien publicar en poques hores amb un cost molt baix, mentre que l’edició d’un llibre requeria més temps i diners. Com ha assenyalat Johannes Weber (2006: 387), en els seus inicis el mateix Gutenberg va treballar com a jobbing printer , això és, imprimint fulls de poca volada de fàcil sortida comercial. Precisament, una de les primeres obres publicades per l’inventor de la impremta fou un full periodístic, aparegut el desembre del 1454, cosa que, segons Weber, va marcar el naixement de la premsa política. Es tracta d’un exemplar dels anomenats «turkenkalender», uns pamflets que cridaven als governs europeus a reconquerir Constantinoble, que havia caigut en poder dels turcs un any abans.